CANT TERCER
LA BATALLA
INTRODUCCIÓ
Moguda dels moros a Castellfort per
la Canada. Se n’adonen En Blasco i sa host, que passen la nit dins d'un
pinar. Consell de Blasco amb sos capitans. Los cristians mouen de flanc contra
els moros, que reculen i accepten batalla. Guillem d'Anglera venç en combat singular
Belatxo.-Estralls d'Al-Hadrí en los rengles cristians. Don Blasco lo conté i
l’obliga a fugir.-Segueixen los moros l'exemple, cap al Coll d' Ares.-Aparició
de Seidia, que fa presos vint cavallers jòvens cristians. Desfeta definiva dels
moros.
PRIMER NARRADOR
Com de la carn mortina l'olor aus carnisseres
atrau, i a vols s'afuen la carn a devorar,
així, olorant batalla, los moros les cingleres
deixen del Coll, i arranquen com a feres,
al sol sense esperar.
No ho erren, puix de Blasco los hòmens, de Morella
la vespra eixits, ja acampen prop d'Ares, baix dels pins:
A aquests lo rebombori del Coll los meravella,
dubtant si allò és torbisca, que nova es descapdella,
o un riu de sarraïns.
SEGON NARRADOR
I als morellans l'espectre de la temor congela,
oint la remor créixer d'aquell desbordat riu;
i fins Blasco, que els moros coneix bé en nits de vetla,
i els seus ardits, es torba, del cas aquell recela
i abat son front altiu.
Però es refà de prompte per l'esperit sostindre
dels seus, i la memòria venint-li de son fill,
ja espleta de coratge, d'intens deler de vindre
en brega amb tots los moros, i e1 camp corre a previndre
i a fer cara al perill.
PRIMER NARRADOR
A sos tinents convoca. De Déu també
al ministre,
que en l’angoixa és sempre el millor conseller;
Amb ells la força explora d'aquell perill sinistre,
i en va al seu seny demana que dicte i subministre
un pla d'obrar certer.
També l’opinió indaga d'uns propis, que, eixits d’Ares,
anaven-li a Morella socors a demanar;
i que entre la torbisca, que els ha assotat les cares,
la host han topat prompte, veient focs d'alimares
davall d'aquell pinar.
SEGON NARRADOR
En va. Ignoren los propis dels moros la pujada
nocturna, puix ells d'Ares eixiren molt abans:
No saben de Belatxo la feta, ¡ai! ¡quant plorada!
Sols conten de la vespra l'atac i retirada
dels moros baix, als plans.
Per fi e1 sagrat ministre diu:
ERMITÀ DE GALINTORT
Tota la fiança
fiquem en Déu, que dóna victòria a qui li plau:
Puix no amb potents exèrcits en guerra més s'avança,
sinó amb oració ardenta, que l' home a Déu atansa,
i d'Ell l'ajuda atrau.
Pregant, i amb penitència, rentant tota brutícia
que al fons del cor s'assola quan dins té lo pecat,
és com, en les batalles, Déu dóna la perícia
per véncer, i qui tomba lluitant per la justícia,
Lo cel té assegurat.
PRIMER NARRADOR
Diu; i ells, agenollant-se del capellà a les plantes,
Dels seus ocults delictes fan humil confessió.
Les mans del sant ministre s'eleven, perdonantes,
donant-los, en absoldre'ls, amb les paraules santes
la pau amb lo perdó.
Divina cerimònia, que té per santuari
d'aquell pinar l'esgambi com ampla catedral.
Los pins, a un vent ja feble, fan d'orgue i d'incensari,
I els àngels, entre els núvols, s'assomen a mirar-hi
del cel al soportal.
SEGON NARRADOR
Llavors ja ses ovelles blanquíssimes l'Aurora
pels camps del cel blavissos traïa a pasturar:
i en veure'ls plens de monstres, d'esglai se descolora,
i com la feral turba ses reses li devora,
¡No fa més que plorar! ...
Les cristianes esquadres valentes es remouen,
les armes revestint-se del capità a la veu.
Les últimes arengues i resos sagrats ouen,
i en files ordenades pinar afora mouen
seguint la santa creu.
PRMER NARRADOR
¿On van?... Amb vista d'àguila Don Blasco bé que atina
que els moros fan sa base de lluita Galintort;
i així, de flanc i espatlla combatre'ls determina,
i per juntar-se als d'Ares la Mola abans domina
i d'ella fa son fort.
Allà cent fa pujar-hi, manats per Calaterra,
amb l'ordre de donar-se les mans amb los peons.
Tots junts podran defendre aquell llom de la serra,
mentre a la Canada faran en pilot guerra
lo gros dels esquadrons.
SEGON NARRADOR
Ja els moros se n’adonen arreu de la presència
de la host morellana; l'espant els pits corprén;
sa venguda temien: no amb tanta diligència,
mes prompte la sorpresa, mudant en violència,
l'atac mouen corrent.
Hadrí, severes òrdens llançant, los conté a penes,
com bous esbarradissos que e1 manso no els conté:
Mes les tropes cristianes enfront veuen serenes
parades i terribles... Les turbes agarenes
amainen son alé.
Es fa per tot silenci, preludi de batalla,
En Blasco l'aprofita, los seus així arengant:
BLASCO D’ALAGÓ
Cristians, aplega l'hora: teniu la vil canalla,
davant, que aquestos pobles amb llei torpe avassalla:
Déu vos està mirant.
¿Perdonareu als braços ferir a tota ultrança? ..
¿Vos doldrà sang i vida donar per nostre Déu? ..
Si algú és covard, que fuja, que tire escut i llança.
Cristians: nostra victòria la Creu té per fiança:
¡Avant la santa Creu!
PRMER NARRADOR
Diu, i donant exemple, es llança a la carrera.
Darrere d'ell arranquen bravíssims cavallers.
Grans crits los moros fan: la colla aventurera
del caid Belatxo a rebre'ls ja corre la primera
muntant grenxuts corsers.
¡Gran Déu, quina topada! Aixi com Segre i Ebre,
si amb grans desgels los torna Pirene plens d'orgull,
quan cadascú en sa gola voreu a l'altre rebre,
d'onades, que coronen bromes blanques com gebre,
fan espantós rebull.
SEGON NARRADOR
Després, de les dues bandes amplíssimes a onades
los combatents se topen a tot lo llarg dels rengs:
¡Oh, Déu! ¡Quin terratrèmol! ¡Quins bacs! ¡Quines llançades!
Ja avancen les rengleres, ja reculen delmades,
mostrant amplíssims trencs.
Emperò les cristianes romanen més senceres:
Bé ho veuran de la Mola los terolans peons,
sens més que dels dos bàndols aguaiten les banderes,
puix quantes d'Al∙là en cauen, seguint en alt,
lleugeres,
les de cristians blasons.
PRIMER NARRADOR
Aquells fills de Morella moriscs, qui a la llei nova
passats eren pietosos, lo sant bateig rebent,
¡ai! L’altre bateig ara, de sang, passen la prova,
puix a ells l'almeixia de Hadrí la vida roba
encarnissadament.
Això els val, que no els toque la fulla damasquina,
que en mans del moro aterra com llamp abrasador;
Mes, ¡ai! ¡bé toca els altres, dels qui ne fa estesina!
com alts pins arrestella furiosa terbolina
de març revoledor.
SEGON NARRADOR
¿Mes com? ¿ara reculen els de la banda dreta,
del capità dels moros al colp del dur alfange?,
qui, endevinant d' En Blasco la ben ordida treta,
pretén desbaratar-la, si porta la desfeta
del d'Alagó al dret flanc.
Governen-lo Arnau Pere, Savit i e1 fort Peralta,
que en va al moràs li apunten les llances al costat;
l'encontre als tres desmunta, la llança als tres los salta:
Així a naus enemigues romp lo bauprés, més alta,
la nau mestra, en combat.
PRIMER NARRADOR
Mentre així es batalla del pla en l’extensa arena,
per banda esquerra Blasco mortals estralls bé fa:
Belatxo i sa gran colla ja no li donen pena,
morts uns, lo capdill i altres fets presos, la cadena
als muscles porten ja.
¡Oh, quants baix de sa espasa, i la del gendre Anglera,
que d'ell no es dessepara, quants moros han caigut!
Així la dreta mora desapareix sencera;
¡Horrible sort! Un bàndol a l'altre s'atempera!...
Cap d'ells venç ni és vençut.
SEGON NARRADOR
Ací del gendre invicte de Blasco la façanya
cal dir, com a Belatxo, valent, féu presoner:
quan ronca més la brega i inútil veu sa manya
lo moro, com En Blasco en l'ala esquerra guanya,
Belatxo bramuga així altaner:
BELATXO
Ramat de blans anyells, jo torne a batre' m ara
tot sol amb lo caid vostre, o amb ell i son tinent.
SEGON NARRADOR
Guillem diu, plantant cara:
GUILLEM D’ANGLERA
Amb lo tinent tens massa,
que el capità en vils gossos com tu jamai repara.
Espera 'm al moment.
PRIMER NARRADOR
Diu, i calant la llança, i amollant-li les brides
al caval1, ja s'afua dret al provocador.
Del xoc primer a estelles les llances van partides.
Es trauen les espases, i mai les ha brandides
la força amb més furor.
¿Heu vist com en l’enclusa lo ferro que caldeja,
mallant-lo bravos jóvens, si en trau d'espurnegal1?
Així des dels seus glavis lo tal1 dur espurneja,
i a colps tan ferms, ja e1 moro, ja Anglera se bandeja
damunt de son cavall.
SEGON NARRADOR
I estrenyen més la 1luita: l’espasa és poc valenta
per desfogar la ràbia que ronca dins sos cors:
Lo moro al cristià es 1lança, amb tota sa corpenta,
i, abraonant-lo, traure'1 del llom del cavall tenta,
fent un suprem esforç.
En cas tant dur
Anglera, fervent a Déu invoca,
i no l'aterra e1 moro, aquest és l’aterrat;
puix lo cavall d'Anglera d'un salt fuig i es desboca,
amb lo que es venç Belatxo, i a terra cau de boca
i queda allí eixancat.
PRIMER NARRADOR
Guillem torna i desmunta, i e1 peu damunt l’esquena,
posant-li, diu:
GUILLEM D’ANGLERA
Rendeix-te, o et dono ara la mort.
PRIMER NARRADOR
Belatxo vol refer-se, però Guillem el frena
i als seus cridant, los mana que e1 lliguen amb cadena;
¡Què afronta per a un fort!
Així d'aquell brau moro s'acaben les maleses:
¡Quin goig quan a Constança, Guillem ho contarà! ...
Mentre açò ocorria, veient Blasco malmeses
les gents de l'ala dreta, del gran Hadrí acomeses,
a deturar-lo va.
SEGON NARRADOR
Passant Blasco, encoratja son centre, que es desplega
llavors, manat per Brusca, tirant los dards a rius.
Blasco els més forts s'emporta, davant tot ho doblega,
i amb Al-Hadrí encarant-se, es mou entre ells tal brega,
que més no han vist los vius.
Diríeu dues galeres, entrant a l'abordatge,
dos elefants que rinyen a colps de colomells.
¡Gran Déu! Lo camp es torna mar grossa en jorn d'oratge,
La sang a regalls corre de l'espantós carnatge:
¡Moments suprems aquells! ...
PRIMER NARRADOR
¿Qui vencerà? En Sant Pere, l'altíssim promontori,
d'allí guaitant la lluita, s'assoma l'ermità.
L’horror li aplega en ales de feréstec rebombori;
i, nou Moisés, del cingle fent son propiciatori,
a Déu pregant està.
I Déu en aquella hora la victòria decanta:
és l'hora de migdia, lo cel ja s'ha aclarit.
Propici Déu, escolta del sant l’oració santa,
puix ja revesteix Blasco de nou valor que espanta:
sembla un altre David.
SEGON NARRADOR
Sos nous esplets dels moros rompen la valentia.
L'espant carpint-se sa cara, es gira Al-Hadrí i fuig.
Son vergonyós exemple segueix en tropelia
sa gent: los forts sols busquen guanyar del Coll la via,
deixant-se al pla el rebuig.
¡Quin desgavell! ¡quin pànic dels moros s'apodera!
Les mitges llunes cauen, com messes per la falç;
los rengs tots s'avolumen, corrent a la carrera,
i morts i arreus trepitgen, com blat batut en l’era,
¡i els cristians a l'encalç!...
PRIMER NARRADOR
Ja Ariel en ses arts males virtut bastant no troba;
de la creu a la vista fugen los esperits.
En va amb los ulls encesos conjurs i conjurs prova:
l'esglai és qui governa, i als fugitius los roba
fins l'esme i els sentits...
I quan lo tropell puja, del Coll a l' alta vora,
als derrotats aguarda més espantosa sort:
los terolans, que esperen una hora i una altra hora,
com braus lleons se'ls tiren, als que la fam acora,
¡i arreu llancen la mort!
SEGON NARRADOR
Fins que, esmussats, els glavis, de tant ferir, no tallen,
com ganiveta usada, que té engreixat lo tall;
¡i encara pugen moros! i als d'Ares forces fallen
per a matar, i els deixen que ençà del Coll davallen
a tombs roques avall.
Quan Déu més vol bé assoma la mora aventurera,
allà en una revolta, pujant de Benassal.
Los moros veu que tornen fugint a la carrera;
s'atura..., va ella a soles..., ja es lleva la visera,
i fa amb lo corn senyal.
SEGON NARRADOR
I e1 gran cavall que munta, seient en sella airosa,
fent empinar, li salta del cap a ella e1 capell;
son front descobert queda de blancor espaiosa,
i entorn cau-li a cascades, com d'aigua tenebrosa,
lo solt, negre cabell.
Los sarraïns, que el pànic esqualla i atropella
mes que de les espases cristianes lo brumit,
alçant lo cap s'aturen davant la visió aquella,
com nàufrags que entre núvols columbren l’alta estrella
polar en fosca nit.
Dels sarraïns un crit ix de les goles:
UNS MOROS
¡Oi nostra gran guerrera!
PRIMER NARRADOR
I el pànic en vergonya de sopetó mudant,
reculen i l’esperen, formant grossa rimera,
i als d'Ares plantant cara, davall de la cinglera
es van parapetant.
També els cristians la veuen, notant sa gallardia.
UNS CRISTIANS
¡Anem!
PRIMER NARRADOR
-diuen uns jóvens-
UNS CRISTIANS
¡Anem-la a capturar!
¡Quina fembra més formosa! D'Artal ella és l'harpia!
PRIMER NARRADOR
Són vint dels que formaven d'Artal la companyia.
Ja sense més parlar,
del Coll per la drecera, los vint baixen alhora,
saltant màrgens i feixes, al sol del gran barranc,
i, pel sorrat de roures, que creixen a la vora,
enllà de la revolta, van on està la mora
encara gallejant.
SEGON NARRADOR
Hadrí, en això ja aplega de baix de la Canada;
quedat s'era amb los últims qui més s'han defensat
dels braus mastins de Blasco fugint la queixalada:
los d'Ares no l'aturen, que encara sa mirada
los dóna feredat! ...
Cara a sa terra al vore's, Hadrí s' envalentona,
es planta i, amb veu forta sos fugitius conté;
i veu allà Seidia, i açò més l'esperona;
ja es gira i, de refer-se, les òrdens arreu dóna
i encén en tots l'alé.
PRIMER NARRADOR
De sobte s'ou gran crit, dellà d’on és la bella
morassa: de la vista s’és fosa de sobte, en sec.
Los vint, amagatontes, pujant darrere d' ella,
l'han cercada... Mes gira son cavall la donzella
i fuig com rellampec.
¡Ai, desgraciats! De sobte del carrascal los ixen
cent cullerans, que havia la mora allí emboscats.
Als vint, cavallers jóvens, ataquen i fereixen,
i, amb ràbia i desespero, per més que es resisteixen,
tots queden subjectats.
Camí de Culla ordena portar-los l’amazona,
i puja on són los moros, i així repta a Al-Hadrí:
SEIDIA
Açò què és?
SEGON NARRADOR
-Seidia diu-
SEIDIA
¿Morella no és ja vostra corona?
¡Per Al∙là e1gran! ¿La història dirà que jo,
una dona,
deguí obrir-vos camí?
SEGON NARRADOR
Però, entretant ja assoma Don Blasco, ferro en beina,
amb sa triomfant mainada, com vencedor clement.
Sorprés, veu que dels moros l'alé encara no amaina;
Mira allà lluny a Culla, i el ferro desembeina
als seus així dient:
BLASCO D’ALAGÓ
Valents: allà veig Culla, i ací les sarraïnes
despulles, que, referent-se, ens tapen lo camí.
Allà aplegar no us mano (¡i el fill em té entre espines!)
Mes lo camí escombreu-me d' aquestes gents roïnes:
Demà estarem allí.
PRIMER NARRADOR
Diu; i escomet els moros amb més cor i bravesa,
com pluja, que és més forta quan fa e1 segon ruixat.
Ara té els set-cents d'Ares que ajuden sa escomesa:
BLASCO D’ALAGÓ
Pugeu fins aquells cingles
en ala estesa.
PRIMER NARRADOR
I ell Coll avall combat.
De puig en puig la lluita, de vall a cingle salta,
Allà per on la host mora la nit abans puja.
Dubtosa és la victoria, coratge a cap dells falta:
si fe als cristians anima, també els àrabs exalta
la fe en lo seu Al∙là.
SEGON NARRADOR
Seidia, amb els de Culla, destres arquers, braveja,
i blanc de ses sagetes los caps fent de la host
cristiana, és com victòria final ella cobeja!. ..
¡En va! L’estrella adversa tan sols al cel dardeja,
que el sol del triomf s'ha post!
I els morellans més aire prenent, ¡ai! l'extermini
de tota la host mora qui sap daria fi,
si no vingués amiga la nit, i amb son domini
d'apartar-se als dos bàndols fes pendre el determini
per ben opost camí.
I dins d'Ares s'alberguen les tropes morellanes.
A Benassal los moros repòs van a buscar.
Quan d'Al-Hadrí la tropa torne a les terres planes,
a la meitat les mares, les dones o germanes
¡ai! bé hauran de plorar!...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada