CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT
SETÉ DE SEIDIA
El cant seté
de Seidia de Garcia Girona, intitulat
«Vicissituds» presenta els esdeveniments al voltant de la festa dels musulmans
de Borriana per la destrossa d’una argúcia de guerra de Jaume I: un castell o
torre fortificada preparada per assaltar els murs de la vila: «S’estacà, i els
sitiats lo derrocaren,/ deu tirs de l’algarrada disparant». Tot el referent al
castell de fusta està extret de la
Crònica de Jaume I.
Al sopar a casa del valí, Al Hadrí, presidit per la sultana, es fa una paròdia
del castell, «semblant castell de burla» format per les sobralles de menjar, és
un «castell de fruita i rosegons».
El romanç
sobre la filla del tiufat de Borriana és un relat que justifica una de les
idees de fons de Garcia Girona en la seua obra Seidia: l’existència important de cristians que viuen en la
societat musulmana del regne de València, abans de la conquesta de Jaume I. El tiufat,
segons l'autor de Seidia, era «un prohom got que manava una tiufadia, o siga mil
hòmens». La filla del de Borriana
és cristiana, i accepta casar-se amb Abdalí, un governador de València, de la
primera invasió sarraïna de la península, que la deixa continuar en la llei cristiana.
La figura d’Abdalí la pren el poeta de la crònica Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de
Valencia (1610-1611) de Gaspar Escolano. No sols això, sinó que l'escriptor benassalenc ens
diu que Abdalí, gràcies a l’amor per la filla del tiufat, «per vós jo tindré
clemència/ dels rumís de la comarca». Segons Garcia Girona, doncs, els
cristians no són casos aïllats, i a més viuen en harmonia amb els musulmans:
«Des d’aquell dia, a València,/ la llei mora i la cristiana,/ lligades per uns
blancs braços,/visqueren en pau daurada».
L’enfrontament
d’Alí amb Artal en el sopar desenvolupa la imatge del traïdor. La defensa de la
dignitat de la figura de Jaume I, que fa Artal en aquell convit, té una rèplica
justificada en les paraules d’Alí: «Puix ¿com hi ha renegats que a l’alt
llinatge/ d’eixe rei li fan armes des d’ací?». La ira que es desperta en el
traïdor Artal representa la ira de qui no té arguments.
L’altra
episodi interessant del cant seté és la història dels mariners catalans. Els
pirates d’Alger, ja existents en l’Edat Mitjana, tenen com a oponent la marina
catalana, present vora les costes valencianes del nord abans de la conquesta de
Jaume I. Després de la captura pels pirates musulmans de naus portadores de
vitualles per a les tropes cristianes que assetgen Borriana, s'hi conta l’episodi
del retorn dels subministraments a mans cristianes. Després d’un fort combat al
Palmerar de Borriana, els almogàvers catalans rescaten bona part del botí: «la
tropa d’almogàvers los espera/ com roca enmig les aigües del torrent». La
història és relatada per un trobador cristià, que serveix al palau de Seidia
com a esclau, i per un musulmà que ha fugit viu de la lluita del camp de
Borriana. En qualsevol cas, aquell convit que semblava
important per als ànims dels musulmans assetjats a la vila de la Plana, acaba amb un aire
de tristesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada