Claus dels cant sisé "La host del rei"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT SISÉ DE SEIDIA

El cant sisé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «La host del rei» té un clar referent clàssic; ens referim a l’escena del diàleg entre dos personatges notables que descriuen un exèrcit. En concret, la font d’aquest passatge de Seidia és el cant tercer, dels versos 121 al 244, de la Ilíada d’Homer. En el gran poema grec, Helena, instigada per la deessa Iris, va a les portes Escees de la muralla de Troia, on troba el seu sogre Príam, acompanyat dels ancians del poble, i puja dalt la torre. El rei Príam demana a Helena que li explique qui són els principals guerrers aqueus que veu des de la torre, en el camp de batalla. De manera semblant, en Seidia, Artal descriu al valí de Borriana, Al-Hadrí, quins són els components de l’exèrcit catalanoaragonés: els infants d’Aragó, templers, hospitalers, host de Daroca i Albarrassí, i sobretot les tropes catalanes dels Pere Cornell, Entença, Maça i Pina i gent de les rabasses del Pirineu, comanada per Guillem de Cervera i Guillem de Cardona. «Els catalans són hòmens per al treball dur,/ i presten al rei Jaume gran submissió,/ car més per seu lo tenen que no Aragó». En nota al peu de pàgina, Garcia Girona diu que Jaume i comptava amb 25.000 homes d’infanteria i 2.000 cavalls. Per tant, la descripció dels atacants no es fa des de l’autor omniscient, sinó a través de la mirada d’Artal, transformat ací en narrador de l’obra.

Al maig i juny del 1233 Jaume I es va concentrar en el seu projecte valencià, amb el setge i la conquesta de Borriana. El setge de Borriana va ser considerat com una etapa fonamental de l’anomenada croada valenciana, és a dir la conquesta d’un territori en mans islàmiques per crear-hi un regne cristià. Borriana era un nucli important i era fidel al rei Saian de València. En la història, doncs, podríem concretar-hi l’existència de quatre sectors protagonistes. De la banda cristiana tenim l’exèrcit de Jaume I (que anomenarem com a sector a) i el sector liderat pel noble aragonés Blasco d’Alagó (sector b); mentre que entre els musulmans cal diferenciar entre els partidaris d’Abú Seid, governador almohade deposat (sector c) i els partidaris de Saian, el darrer rei efectiu de la València musulmana després d’una revolta contra Abu Seid, un noble que no era de nissaga almohade com el governador sinó nascut al país (sector d). És a dir, en la realitat, a Borriana, els sectors a, b i c es van enfrontar al sector d, que controlava el lloc.

En canvi, Garcia Girona juga amb la història en la ficció de l’obra. Lògicament, la creació del personatge de la sultana de Culla i Benassal trastoca l’esquema. En Seidia el sector fidel a Abú Seid, pare de la jove, elegeix la sultana com a nova líder, com hem llegit al cant cinqué, en el passatge de l’assemblea de l’aljama d’Eslida. En la ficció, doncs, Borriana és fidel a Seidia, és a dir als antics partidaris d’Abú Seid, de l’anomenat sector c.

Garcia Girona deixa de banda el fet històric que els partidaris d’Abú Seid eren enemics declarats del rei Saian. L’autor inventa la ficció de l’entesa entre els dos bàndols musulmans per defensar Borriana. Per salvar la contradicció entre la realitat i la ficció, mossén Garcia Girona, home ben documentat, no pot obviar la història i no té més remei que explicar que a Borriana han acudit «de València més de cinc-cents,/ que el rei Çaén li envia, hòmens de cor/ i ull viu, qui amb ses ballestes sembren la por».

Ben interessant és l’escena de la conversa en el camp de Borriana entre Seidia i Blasco d’Alagó. Més enllà de les paraules sobre l’amor i l’estat de salut d’Artal, fill d’En Blasco, la sultana, demostrant una capacitat política que es desplegarà encara en episodis següents, proposa a Blasco que deixe de lluitar pels interessos del rei Jaume I i que s’alie amb ella i amb el sector afí a Abú Seid, per repartir-se el territori. Blasco seria el senyor de Morella, que podria afegir als seus dominis aragonesos, mentre que Seidia conservaria el poder sobre comarques que avui coneixem amb el nom de la Plana Baixa, el Maestrat i el Palància. Potser la sultana somnia a reconquerir València i destronar Saian, per proclamar-se ella com a la nova reina. És a dir, Garcia Girona, a través del personatge de Seidia, planteja una proposta de pactes en què els sectors b i c s’aliarien contra a i d.

Glossari lingüístic

De trot i d’arlot corre pel pla, mar gran de blats

El maiex Garcia Girona explica: «De trot i d’arlot, modisme usat pel rei: “E nós de trot e d’arlot passàrem lo riu de Caldas”. Arlot significa rufià, i també xic o minyó». El sentit és que el rei va cavalcar amb la força d’un jove.