Cant sisé "La host del rei"

CANT SISÉ

LA HOST DEL REI

Lo rei En Jaume Primer d'Aragó entra per la plana de Borriana amb son exèrcit, a posar setge a aquell lloc. Al-Hadrí, amb sa host i altres moros de València, s'hi són tancats per a defensar-lo. Artal, des d’una torre del mur, li mostra al cabdill moro lo camp cristià i les diverses hosts que hi són, amb sos cabdills respectius. Encontre fortuit de la nova sultana i sa escorta de cavallers amb En Blasco i sa mainada, que anava al camp cristià.

                                                                          

PRIMER NARRADOR

Un jorn de maig, a l'hora que es lleva el sol

i de son llit d'aigües blaves emprén lo vol,

lo rei Jaume, d'exèrcit brillant seguit,

cavalca de Borriana pel camp florit.

Corre a sitiar la vila forta, potent,

clau per a obrir València, son vot ardent.

Per la gran vall de Sego, vora el castell

que féu famós Aníbal, Morvedre el vell,

lo Rei en terra mora se n’és entrat.                                       

SEGONA NARRADORA

Al pas, en ús de guerra, tot ho ha tallat.

De trot i d'arlot corre pe1 pla, mar gran

de blats de verdes ones i fresc llevant.

Al sol tant carassera com l'altra, o més.

D'ell les dos es disputen l'amor i el bes.

En Jaume la travessa dalt son corser,

com general d'armada dalt lleny veler.

PRIMER NARRADOR

Ja és davant de Borriana, i diu als seus:

JAUME I

Barons,

aquesta és nostra empresa, que bells blasons

pintarà en nostres armes. ¡Per nostre Déu

i Aragó acometem-la!

PRIMER NARRADOR

Tots a una veu criden:

TOTS

¡Visca Sant Jordi! ¡Visca Aragó!

PRIMER NARRADOR

I el clam per la planícia s’estén com tro.                    

Ací en aquesta banda, que mira al Nord, lo Rei fa:

JAUME I

El camp planteu-hi, cara al mur fort,

mentre jo encara córrec fins l'altre extrem,

d'aquesta bella terra que avui prenem.              

PRIMER NARRADOR

Diu, i al cavall clavant-li ferm l'esperó,

arranca amb deu d’escorta vers Castelló.

La Plana, que es desplega llavors més gran,

puix el marc de muntanyes es va eixamplant,

amb sa visió de ensomi li embarga el pit;                     

i així que el Millars veuen en ample llit, crida:

JAUME I

¿Aquest lloc no us sembla bell sens igual?

Jo ací faré una vila, Vila-real.

SEGONA  NARRADORA

Lo riu passen, i vores del mur altiu

que cenyeix Almassora, de moros niu,

entren en la garriga del Palmeral

de Borriana, de palmes gran brosseral.             

Lo Rei fa:

JAUME I

¡Oh plana immensa!

SEGONA NARRADORA

I al collet bell

l'esguard girant, on s'alça Castelló vell, diu:

JAUME I

Tu, lloguet, que fuges d'aquest planàs;

t’ho dic, a ésser-hi l'amo tu baixaràs.

SEGONA NARRADORA

I el rei Jaume es gira i, de tornada, va als seus dient:

JAUME I

Mentre no es faça un poble, sí un campament faré

en aquesta garriga, que guarde el pas d' aquest camí,

que amb terra d'Aragó és llaç.

PRIMER NARRADOR

Diu, i cap a Borriana, com si ja fos

senyor de tant gran terra, torna gloriós.

I, quan són a la vista, segueix dient,

lo braç i la mirada ferma estenent:

JAUME I

Barons, si açò és lo porxe, ¿què serà dins lo palau?

¡dic de València los jardins!...

¡Visca Aragó i Sant Jordi! Vulga el bon Déu

per nostra mà aquest Regne prompte fer seu! ...

¡Coratge! I eixes torres que havem davant

al llamp de vostra espasa prompte cauran.

TOTS

Visca nostre Rei Jaume! Visca Aragó!                                                                                                                            PRIMER NARRADOR

Esclata la host rebent-los tota en un tro.

Los moros dins la vila són ben desperts:

Si muts callen los llavis, los ulls oberts

per dalt del mur aguaiten l'enemic camp,

i sens paor escolten aquell gran clam.

Que és gran la confiança que e1 sarraí

té en la murada vila, i en son valí.                     

Aquest fa ja tres dies que s'hi és tancat

amb dos mil hòmens d'armes, lo més granat

dels de la guerra d'Ares, braus combatents.

SEGONA NARRADORA

També en té de València més de cinc-cents,

que e1 rei Saian li envia, hòmens de cor

i ull viu que, amb les ballestes, sembren la por.

Hadrí és dalt de una torre, i amb ell Artal.        

Lo camp cristià atalaien, i fent senyal

amb l'estés brac, lo jove li diu lo nom

de tant de cabdill noble, de tant prohom

com va en la host cristiana.

Tot justament llavors lo rei eixia del campament

i els caps d'esquadres, per a fer inspecció

de la murada vila. D'aquesta acció

Artal al valí explica:

ARTAL

Mireu, aquell

que ve salvant als altres tot son capell.

Cal dir-ho? ¡És lo rei! Torba veure'l de front.

PRIMER NARRADOR

Hadrí salta:

AL-HADRÍ

¡No al Valí de Borriana! ¡No em farà afront!

PRIMER NARRADOR

Segueix Artal:

ARTAL

Dels altres, un és Ferrant,

son oncle, d'Aragó infant.

Un altre és Acorella, cambrer major:

en terra aragonesa és gran senyor.

Aquells bisbes, que porten barrets morats,

de Lleida i de Tortosa són los prelats.

La crossa amb què governen els fidels seus,

hui guia gent que endossa marcials arreus.              

PRIMER NARRADOR

Al-Hadrí diu:

AL-HADRÍ

Allà els monjos del Temple veig,

que al pit porten creu roja.

PRIMER NARRADOR

I Artal diu:

ARTAL

Sí. i amb ells va lo seu mestre Ramon Patxot:

Molt, davant lo Monarca, son consell pot.

També hi són ja els frares de l'Hospital

amb Folcalquier son mestre, home cabal.

PRIMER NARRADOR

Després diu lo Valí:

AL-HADRÍ

Moltes hosts veig diverses amb los penons.

¿Tots eixos grans esquadrons

llança contra Borriana l'aragonés?

Cadascú dels que eixes hosts comanen ¿qui és?

ARTAL

Jo us ho diré, si atino bé els senyals:

aquells que teles roges porten als pals,

són la host de Daroca, la de Terol:

les dos baix son domini lo rei les vol.

Les altres hosts, que es veuen allí dellà,

són també aragoneses: manant-les va

un ric-hom a cadascuna. D’Albarrasí

en deu guiar Asagra vint voltes vint:

forts com aquelles serres i penyalars,

tots s' han batut cent voltes amb los senglars.

Dels qui beuen les aigües del riu Jalon,

i dels qui del gran Ebre riberencs són,

allà veig les mainades. I els capitans

són Ximén d’Urrea i els dos germans Peres

de Tarassona, privats del rei,

i d'Aragó el justícia, savi en la llei.

També hi són amb ses tropes Pere Cornell,

Roderic de Llissana, i Entença el vell,

oncle també d’En Jaume. I a bon segur

també hi són Maça i Pina, dos de cor dur.                    

SEGONA NARRADORA

Diu Al-Hadrí:

AL-HADRÍ

¡La flor de Aragó tota!

¿I aquells del penó a vies, més cap ací?

SEGONA NARRADORA

Li diu Artal:

ARTAL

¿Vies grogues i roges?

Són los de Catalunya, gent principal.

De les rabasses dures del Pirineu

brostaren eixos roures que allí veieu.

Los dos que l'elm més alcen són els cabdills,

de coratge i noblesa lluents espills.

L'un Guillem de Cervera, l' altre Guillem

de Cardona; ses gestes prompte veurem.

AL-HADRÍ

Més cavallers i nobles sens dubte hi van,

perquè de Catalunya la host és gran

SEGONA NARRADORA

-Hadrí raona, i diu Artal:

ARTAL

A bon segur,

que els catalans son hòmens per al treball dur,

i presten al rei Jaume gran submissió,

car més per seu lo tenen que no Aragó.

Per çò, si no hi són ara, no han de tardar

els seus capitans savis, en terra i mar.

AL-HADRÍ

¡Que vinguen Catalunya i Aragó en ple!

Jo ací els plantaré cara, jo ací estaré.

SEGONA NARRADORA

Diu lo valí, i parla amb ira:

AL-HADRÍ

¡Pel gran Al∙là!

¡Jo juro fer-li entendre bé al ca cristià,

que no me espanten massa los seus clapits!

¡I que, si els murs derroca, mai nostres pits!               

SEGONA NARRADORA

Diu, i amb lo braç, que allarga, pareix reptar

tota la host cristiana. Quan va a girar

per baixar de la torre, Al-Hadrí segueix:

AL-HADRÍ

Artal, ¿i de ton pare En Blasco no cap senyal em dones?...

A l'exèrcit cristià no hi és?

ARTAL

Valí, perdó us demano, si no en dic res.

No el veig entre els rics-hòmens, ni als seus soldats;

Mes, si els meus ulls l'haguessen vist, abaixats

los tinguera el respecte; mos llavis muts

son nom dir no gosassen: ¡em semblen bruts! ....

Mes, ¿què dic? No, Seidia, tindre’t amor

no embruta, és alta glòria, suprem honor.

Hadrí, ho sabeu, mes ara jo us torno a dir:

Jo estic ací entre moros per a servir

ningú més que la Sultana: per ella tot,

salut, forces i vida, quant l'home pot.

¿Veieu Penyagolosa? Si un jorn em diu:

«Ves, dus-me d'aquells cingles un voltor viu,

jo aniré allà arrapant-me, roques amunt,

pel desig de Seidia complir a punt.

Si em digués: «Ves als fondos del riu Montlló

i porta'm de ses coves un llobató»,

jo aquells llocs correria tan embruixats,

sense paor a bruixes ni esperits damnats.

Però, valí, una altra cosa no em demaneu,

ni renegar de pàtria, ni de mon Déu.

No vinc a aquesta guerra per vostra llei,

ni contra el senyor pare, ni contra el rei,

mes vinc sols a defendre lo dret i honor

d’aquella que el domini té del meu cor.

Si, defenent sa causa, també us defenc,

l' atzar és qui us ajuda: jo així ho entenc.

SEGONA NARRADORA

Diu Artal, i callats se'n baixen de l'alt terrat.              

Borriana formigueja dins son tancat,

preparant-se a la lluita sense temor,

que desterra la vista del seu senyor.

Sos estrets carrers omplen los combatents,

en menejar les armes ben diligents.

Ja dos grans algarrades duen als murs

per a llançar grans pedres de colps segurs.                 

Ja coronen les torres los nous dentells,

i els ballesters s'amaguen darrere d'ells.

¡Oh rei! Ja dirás prompte que els sarraïns

del Regne molt més valen que els mallorquins.

PRIMER NARRADOR

Mentre amb aquestes coses seguia avant

del setge de Borriana l'aparell gran,

un jorn d'aquells, tal volta cega atracció,

millor permissió de Déu que ho guia tot,

a deshora es trobaren en lloc campal

la filla de Seid i Blasco, pare d’Artal.                         

Era l'hora més bella dels jorns de maig:

lo sol, rere les serres, amb l'últim raig

mirava a baix la Plana, com lo lleó

mira des de l’entrada del covatxó sos cadells

i la mare dormint al llit de brossa,

abans de a la caça córrer de nit...                              

SEGONA NARRADORA

A eixa hora, doncs, d’ensomnis, de dolç enyor,

¡contrast! corria en Blasco ple de furor marcial,

amb sa mainada de morellans,

fent fort trepig de potes per aquells plans roquers,

que amples s’estenen prop de Betxí,

així com es creuava d'Onda el camí.

No estava amb lo rei Jaume, no, quan Artal

i lo valí aguaitaven la host reial.

Mes lo deler de pare que busca el fill,

punxant-li el cor, lo duia cara al perill,

a vorejar les soques d’aquells grans monts

que del gran mur de Eslida són torrellons.

PRIMER NARRADOR

A veure si un encontre de bona sort

son fill li retornava; potser son fort braç

podria tal presa de valor fer,

que per son fill penyora poguera ser.

Així corria Blasco seguit dels seus,

quan els oïts li fereixen morisques veus

i de cavalleria fort galopar,

que cara a ells venia com coll de mar.

L'encontre dels dos bàndols qui podrà dir,

¡Si fou com tro i centella,

i en un obrir i tancar d'ulls

en foren tots barrejats! ...                                    

                                                                  
SEGONA NARRADORA

Però de la sorpresa ja retornats,

¡rumís! ¡àrabs!, sonen a un temps dos crits,

que d’espases a l’aire foren seguits.

I la baralla ferèstega ja començant,

que les ombres que arriben més negra fan,

veu d’un colp d’ull en Blasco, que es bat amb gent

molt destra en l’art de guerra, de pit valent, i diu als seus:

BLASCO D’ALAGÓ

Sembla eixa gent l’escorta d’un gros cabdill,

potser vaja amb ells mon fill.

PRIMER NARRADOR

I intenta, més que batre’s, a tot cridar,

del capità dels moros fer-se escoltar.

Aquest, que era Seidia, volent també

saber d’aquella tropa que davant té

i, més que tot, qui porta de capità,

pica son cavall negre, i avant es fa.

I, a penes que veu Blasco, lo reconeix;

No ell a la sultana, puix desconeix

que és dona, de sa cara la resplendor

no clarejant a penes per l’espessor

dels ulls de la visera. Seidia, alçant

la vara, i sa mainada prest deturant,

avança envers don Blasco, i a mitja veu diu:

SEIDIA

Sou vós qui aquesta força rumí maneu?

BLASCO D’ALAGÓ

Jo sóc. I vós, ¿dels moros, sou capità?

SEIDIA

Sí. Mes, per aquestes vores, ¿vindre qui us fa?

BLASCO D’ALAGÓ

Veniu, si us plau ací a un cantó,

que en so de pau vull dir-vos una raó.     

SEGONA NARRADORA

I a cavall com anaven, a uns garrofers

que el camí vorejaven, es fan propers.

Diu Blasco:

BLASCO D’ALAGÓ

Muslí, la gentilesa vostra ja em diu

que sou home de senyoriu.

¿Tal volta sou en la cort de Seidia?

Llavors sabríeu dir-me, ¿quina és la sort d’Artal,

lo fill d’en Blasco, lo d’Alagó?

SEGONA NARRADORA

La mora diu amb veu que emoció fonda li contrafà:

SEIDIA

¿Sou vós a qui interessa saber d’això,

o en nom veniu d’un altre?

BLASCO D’ALAGÓ

Jo sóc són pare. Encara que jove sou,

si vostra veu no enganya, bé sabreu prou

mon nom i mes façanyes. Mes ara vinc

com pare que suplica. Puix gran fe tinc

en lo bon seny dels moros, i discreció

d’aquella per qui els moros alceu penó:

que no negarà a un pare son fill amat,

per més que en bona guerra l’haja apresat.

SEGONA NARRADORA

Seidia diu:

SEIDIA

Fieu en la sultana, la conec bé i, per ella,

vostre fill viu a gust entre nosaltres.                           

BLASCO D’ALAGÓ

¡Ho sé!

Mes un pare no amolla lo dret que té

sobre son fill, ni menys encara tolerar pot

que llei, juraments, pàtria, que ho negue tot.

PRIMER NARRADOR

Ací la brava fembra tota es confon,

però es reporta prompte, i així respon:

SEIDIA

Mes, servir la sultana tan sols ell fa.

Que això siga deshonra, ningú ho dirà.

I és tan fonda l’estima que ella li té

que no pensa amollar-lo: ben cert ho sé.

PRIMER NARRADOR

Replica en Blasco:

BLASCO D’ALAGÓ

Estimar dona a home se’n diu amor,

i això, entre lleis contràries, és deshonor

SEIDIA

No és veritat,

que llaç d’amor, si és vera, sempre és sagrat

PRIMER NARRADOR

I les paraules li ixen amb tal accent

de sa argentina gola, sens fer esment

de que acusen de fembra sa condició,

que les creixents sospites al d’Alagó

es tornen en certesa d’haver davant

aquella au de rapinya, d’ardiment tant

que son fill li caçava. Fort rellampec

de gran ira a la cara li puja sec,

i, enfosquit, va a ferir-la.                                             

Però el record del fill,

que empitjorava amb la mort d’ella,

li sosvé i lo detura... i arrere es fa.

Tampoc ferir la mora podria ja,

puix, amb un gran salt de negre fill del desert,

ella espai a defendre’s deixava obert.

I, encara mig girant-se, i amb dolça veu, li deia:

SEIDIA

¡Oh gran En Blasco! ¿per què no feu

com vostre fill, i en compte de guerrejar

per l’ambiciós En Jaume, no heu d’ajudar

amb vostres braves tropes els sarraïns,

que de les vostres terres són los veïns?

Trieu: nostra aliança, nostra amistat,

i al vostre si de pare lo fill tornat,

o servir amb discòrdies lo rei cristià,

i un fill que, a poder vostre, mai tornarà.

SEGONA NARRADORA

I, açò dit, i fent gala de majestat,

als seus se’n torna, immòbils, muts d’ansietat.

En Blasco, amb ulls seguint-la, de dubte plens,

es gira als seus i marxen pel pla corrents.                            

Llavors ja era tancada la fosca nit,

i en canvi al cel s’obria l’ample infinit

jardí de Déu, que enflora l’immens jasmí

d’estels, del diví ceptre dosser diví.

Als seus diu la sultana:

SEIDIA

¿No heu coneguts

aquests rumís? A osades, que us sou batuts

a poc amb ells: són Blasco i els seus soldats.

¡Seran de nostra causa prompte aliats!

PRIMER NARRADOR

Diu, i sa brava escorta, seguint-la prop,

de cara a les tenebres mou al galop.

¡Quant prompte dins es fonen de la foscor!

I van dret a Borriana sense temor.

No és la sola vegada que hi entraran;

portal obert, un o altre, sempre tindran.

En Blasco el pas afluixa, planície a dins,

buscant una alqueria de sarraïns,

on demanar pels cossos manteniment.

Demà al camp del monarca serà amb sa gent.

La sultana i sa escorta ja eren entrats

ans d’una hora a Borriana, i els assetjats

los rebien amb crides d’ ¡ilé-Al∙là!,

¡com si el triomf per les portes los entrés ja!...