Claus del cant vuité "Desmais i gallardies"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT VUITÉ DE SEIDIA
El cant de la resistència de Borriana (II)

El cant vuité de Seidia de Garcia Girona, intitulat «Desmais i gallardies» s’inicia amb el desànim de les tropes de Jaume i que assetgen la Borriana musulmana. A la tristor per la destrucció de la torre d’assalt que havien construït, s’uneix, en el bàndol cristià, el problema de la supervivència d’un grup dedicat ara sols a fer la guerra: «La lletja fam ja torna, puix fineixen/ los queviures d’Orpesa i l’abast vell», segons llegim al poema Seidia. Ens trobem al mes de juliol, temps d’inici de la sega del blat, i es diu que molts aragonesos tenen la temptació d’abandonar Jaume i. El rei ordena canviar d’estratègia i fer caves subterrànies, per «fer caure a terra/ los, d’altra forma, inexpugnables murs».

Fins ací tota l’acció del cant és molt versemblant. Però la trama que crea Garcia Girona, superposada a la història real, torna a aparèixer. Se’ns diu que Al Hadrí, líder de la Borriana musulmana, demana més auxilis «al nou  monarca de València», és a dir a Saian. La raó és que en aquesta obra literària figura que la vila de Borriana és fidel al bàndol de la sultana Seidia, un personatge de ficció. La Borriana real va ser fidel al rei Saian, enemic declarat del seid Abú Seid i de la seua descendència, que s’havia passat al bàndol de Jaume i.

Per contrarestar la por dels assetjats, Garcia Girona imagina que Hadrí promou a Borriana un torneig, on els musulmans es consideren més destres que els cristians. En l’obra s’explica que la mateixa sultana és partidària de promoure diversions per al jovent, «per tindre’l a la lluita més ardit». És el traïdor cavaller Artal, que lluita pels musulmans, qui repta els cristians, penjant un cartell en àrab a les muralles de Borriana, on desafia que algú negue que Seidia és la reina de l’amor, en el sentit de ser la dama més bella del món. Davant la provocació, Jaume i tria el jove Pina per oposar-se a eixa superioritat de la mora, i accepta combatre en torneig contra un musulmà borrianenc. Ací assistim a un nou episodi de competència amorosa per Seidia. Artal sap que no serà escollit per defensar el bàndol musulmà, i Alí, el d’Eslida, el seu rival, es presenta com el millor candidat.

La descripció de l’enfrontament dels dos antagonistes del torneig representa un altre gran moment d’inspiració de mossén Garcia Girona. La successió de l’acció manifesta una tensió creixent, i es destaca l’actitud dels dos personatges: mirades de rivalitat, poltres inquiets, valoració de les llances, silenci, i després una arrancada «com lo vent, l’un contra l’altre», el xoc físic i sagnant, l’espessa polseguera, i el renill dels cavalls caiguts i endolorits. L’escena es presenta com una autèntica seqüència cinematogràfica i el to dels versos és molt emotiu. Hi assistim a un espectacle acarnissat. El jove Pina, amb la llança clavada al pit, que ha foradat escut i arnés, és mort per l’experimentat Alí. Ple d’arrogància, el musulmà decideix lliurar l’espasa del vençut Pina, com un trofeu, a la sultana.

Sembla que la depressió haja d’avançar en els rengles cristians, però llavors Garcia Girona fa un gir del guió de la història. Dues galeres que han partit de Tarragona  arriben al Grau de Borriana amb queviures per a les tropes. El problema del rei Jaume és com pagar els subministraments. Finalment, els patrons de les naus accepten els mestres de les ordes del Temple i de l’Hospital com a fiadors del deute del rei. Garcia Girona destaca en aquest passatge el caràcter dominador del rei, que es resisteix a donar privilegis a les ordes militars sobre les terres que pensa conquerir.

L’acció del cant torna a centrar-se a la vila de Borriana. Es fa una gran festa, per celebrar el triomf d’Alí, que declara que vol conquistar Seidia per fina amor, és a dir amb la seducció. L’escriptor benassalenc ens ofereix ara una seqüència descriptiva dels preparatius de la festa, i -per primera vegada en l’obra- es centra en el món dels sentits. Ens parla de la vista i tacte (cobertors, vestits de lli i seda, garlandes de flors) del gust (vi, malvasia, coques de llard amb sucre i oli, monjàvenes, pastissos, cocs de panís), de l’olfacte (olors d’enramada, pa amb oli) i de l’oïda (dolçaina, anafils, xirimies, tabals, joglars). Tota aquesta descripció general de la festa evoluciona per centrar-se en la sultana. El poema tracta ara amb un gran detallisme el vestit de Seidia, i es comenten detalls que podem interpretar com a eròtics: el vestit està cenyit baix dels pits i li marca la figura, el turbant fa destacar la mirada dels ulls, les línies de la cara es mostren gracioses. Potser no es pot demanar més a un escriptor capellà. A principis del segle xx dir tot allò era dir molt.

Garcia Girona ens diu que Seidia demana que es faça un ball pla. L’anacronisme fa una de les escassíssimes aparicions en l’obra. La sultana demana Alí de dansar amb ella, per fer-li com un reconeixement públic. I l’autor de l’obra torna a focalitzar-se en Seidia. Ens descriu l’evolució coreogràfica: «tres petjadetes breus i una de plana.../ tres d’avançar per una de repòs./ I fent als peus graciosa alternativa,/ quan alça el braç esquerre, quan lo dret».

Quan la sultana abandona el ball, Alí camina al darrere. Seidia li recorda que haver estat company de dansa -«així premio un valent»- no vol dir que vulga parlar d’amors. Alí se li declara apassionadament («divina hurí, em morc per vós, clemència!»), però ella el rebutja sense escoltar-lo. Alí decideix canviar de tàctica amorosa i optar per l'agressió: a la força besa la sultana, i aquesta li dóna una galtada «que els àmbits del palau fa retanyir». Alí ple d’ira, respon amb l’insult i l’amenaça, tant adreçada a ella com a Artal: «Bagassa! Estàs enamorada d’eixe rumí. Jo als dos sabré ferir!». Tal com explica el professor Joan Peraire, "el fracàs d'Alí com a amant -que explica la seua incapacitat per assumir el paper d'heroi- el converteix des d'ara, ben clarament, en enemic declarat d'Artal i Seidia. Canvia el seu objectiu: des d'ara ja no intentarà la possessió de Seidia -sap que ha fracassat i que ella l'odia- sinó la venjança." («Seidia: Història i èpica», BSCC, 1991: 336).