CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT CINQUÉ DE SEIDIA
El cant cinqué de Seidia de Garcia Girona, intitulat «Glòries» culmina tota la
primera part, i està centrat en el reconeixement de la princesa Seidia, filla
de l’ex-emir de la València
islàmica, com a nova sultana. El relat explica que el castell d’Eslida va ser
refugi del seid Abú Seid, pare de Seidia, quan va perdre el poder. Garcia
Girona hi presenta també el punt de vista dels musulmans. L’antic governador de
València «ha fet ultratge a Mahoma» quan s’ha convertit al cristianisme. Com a
venjança simbòlica, els musulmans de l’aljama d’Eslida reten ara vassallatge a
Seidia com a nova líder militar. L’autor evoca també l’estat d’ànim dels musulmans,
amb joia renovada: «I, somrient, torna als moros/ la desterrada gaubança,/
missatgera que s’atansa/ des del seu bell Paradís». L’aljama d’Eslida estava
composta per sis viles de la
Plana, cadascuna de les quals tenia el seu castell o
fortificació i els seus nuclis de població.
En la recepció triomfal de Seidia a Onda, el cabdill
militar Al Hadrí (que evoquem en el quadre anterior) acompanya la nova sultana.
Garcia Girona hi presenta una metàfora d’exaltació èpica: «Mart les testes
exaltades/ junyix al carro marcial. [...] Puix Mart és el de Borriana/ per son
coratge i corpenta». L’autor compara Al Hadrí, el valí de Borriana, amb Mart,
deu romà de la guerra. Es tracta d’una evocació adient, perquè Al Hadrí ha
convocat un consell de guerra dels cadís de l’aljama a la vila d’Onda, per
preparar la defensa contra les tropes de Jaume I. És temps de primavera, i els
versos manifesten aquell ambient de renovació en la natura: «Ja aplega el jorn
de la festa/ tot radiant de llums i aromes/ que de les hortes i comes/ envien
florits fruiters». El fet que siga una dona que es dedica a guerrejar, «a usar
de ferrenya fulla», i no a labors considerades com a femenines, «de didal i
d’agulla» és presentat per Seidia com una prova de la seua condició de llinatge
reial. L’emoció del reconeixement és acompanyada per un encés discurs de la
sultana: «Muslims: encara al cel brilla/ l’estel clar de l’esperança».
En la plaça de la vila d’Onda, «d’Espadà regina», es
fa la festa. Al matí se celebra una correguda de bous, enfrontats a homes amb
llança que van a cavall. És interessant veure com l’autor imagina un ambient
taurí en un món musulmà. Així, per exemple, el cadí d’Onda -autoritat judicial-
és qui agafa la clau de la presidencia per obrir, simbòlicament, el corral dels
bous. El cavaller Artal apareix com l’heroi de la festa. Després de matar el
bou, li arranca la llista que du l’animal com a divisa amb la punta de la
llança i l’ofereix a Seidia, que presideix la celebració.
L’intent de revenja contra Artal apareix en la
continuació de la festa, de vesprada. Primer es fa una competició amb canyes,
on cada genet ha de fer caure la canya del contrari, agafar el bonet o el
plomall de l’adversari, per oferir-lo a la dona estimada. A la fi es prepara a
Onda el joc de llances. Es tracta de fer curses i passar la llança per anelles
que pengen d’una corda. Alí, el fill del cadí d’Eslida, aporta una cadena d’or
com a penyora. Artal ix a la plaça d’Onda per desafiar Alí i guanyar la cadena,
i aquest es befa de la correguda del matí, on el cavaller cristià ha vençut el
bou. Pel narrador omniscient sabem que Artal ja ha guanyat competicions de
llances. Ara, a la fi, Artal venç tres vegades i aconsegueix la joia. Llavors hi
apareix una ambaixada de cristians, encapçalada per Guillem d’Anglera, el gendre
d’En Blasco d’Alagó, que demana gentilment disputar a Artal la joia guanyada en
la festa. Però a més el d’Anglera li fa una altra aposta: si el venç que torne
amb ell a territori cristià. Es produeix un gran avalot contra l’ambaixador
d’En Blasco i Guillem decideix eixir de la plaça i tornar a Morella amb els
altres cavallers.
Glossari lingüístic
Els noms caid, cadí i valí
Un problema important en el món medieval valencià es
la confusió entre caid -governador de
castell- i cadí -jutge religiós- als documents cristians, provocada en
part per l’estructura militar i civil paral·lela. El significat d’alcalde, derivat en llengua romànica de la
paraula àrab cadí, respon al paper de
funcionari administratiu que el jutge religiós va adquirir a voltes. Garcia
Girona, malgrat ser un autor tan documentat, cau també en la confusió en un
cas, quan diu que els cadís i no els caids –com pertocaria– són els capitans de les lleves de musulmans
que arriben a Onda, que són a més «los més nobles/ senyors dels castells i
pobles/ ja dits del voltant terrer».
L’un apunta, aquell
s’adarga,
l’un escomet, l’altre es gira
Adargar-se: Cobrir-se amb la darga o
escut de cuir, vol dir escudar-se. l’un escomet, l’altre es gira
Escometre: Dirigir-se amb força contra algú per atacar-lo o envestir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada