Cant quart "L'esclariment" (tercera part)

CANT QUART

L' ESCLARIMENT (TERCERA  PART)

En rompre e1 dia, Seidia i Artal han eixit de Culla, muntats en cavalls, i han pegat cap al riu de Montlló. Després de pujar muntanya amunt, han aplegat a la cova de la bruixa Boia. Seidia li ha demanat clarícies de la seua naixença. Aparició d'Ores, la mare de Seidia. Al Mas dels Aladerns, la dida conta a tots que  Seidia que és filla de l’emir Seid Abú Seid.

                                                       

PRIMER NARRADOR

La jove Seidia diu a la dida

que conte sa història davant de tots, i plora.

Se n’ixen. Prop la llar

són l'amo, els fills i els pastors:

Seidia a tots saluda i els fa seure.

SEIDIA

Conta-ho, dida.

DIDA DE SEIDIA

¡Tristors

com aquells jorns

no els pot concebre humana pensa!

¿Ta mare saps qui era?

SEIDIA

¡L'afany és de ma vida!

DIDA DE SEIDIA

La rosa més gentil de primavera,

l’estrella més polida:

s’ufanava d’ella aquesta serra,

no envejava a l'entorn cap altra terra.

SEIDIA

¿I era de quin llinatge?

DIDA DE SEIDIA

D'aquell de Ben-Açal

SEGONA NARRADORA

 -segueix l' ama-

DIDA DE SEIDIA

Un lloc de bell paratge

enllà de Culla.

SEGONA NARRADORA

La interromp Seidia:

SEIDIA

Artal!

¿no veus com tot consona i fa sa via?

DIDA DE SEIDIA

Son pare era el faquí

més ric de la contrada,

i de més nom dins nostra llei muslí:

SEGONA NARRADORA

 segueix la dida.

DIDA DE SEIDIA

Amada:

d'un pare, cap donzella

mai fou com Ores: aquest era el nom d'ella.

Guardada com joiell,

mes no amb forrolls ni claus,

son pare duia-la a caçar amb ell

per aquests colls i fraus.

Ací sovint venien,

i ¡quin goig veure els dos com es volien! ...

 Mes, ¡just decret d'Al∙là!

Mal fi tal benaurança

hagué de tindre en dia no llunyà...

Un jorn, ¡bella remembrança!

va armar-se gran cacera

de gent capdal, serrana i forastera.

A Culla fou l' aplec:

d'allí, a grans cavalcades

cap a Montlló mogueren, cap al Riu Sec,

i cap ací, a aquestes masades:

la caça era de senglars

i cèrvols: duien cans a centenars.

Va vindre un de tants jorns,

que des d’ací sentim

aquells clams i lladrucs, i so de corns.         

Cap a fora ens n'eixim,

¡quina flor de cavalls,

i cavallers, i dones i vassalls! ...

Com en somni, per ací dalt

passa aquella manada,

però es deté al mas un senyor alt

i una dona muntada:

ell festejant amb ella,

i ella hermosa, que n'era meravella.

DIDA DE SEIDIA

L' hora, entre dues clarors;

un patge los seguia:

apleguen, i segur que, com senyors,

fan fina cortesia;

i diu l’emir.

EMIR

Ací farem nit,

serem contents de vostra taula i llit.

Desmuntem: reconec

de Ben-Açal la filla.

DIDA DE SEIDIA

Ella, cridant-me a part, em fa eixe prec:

MARE DE SEIDIA

Sigues fidel i senzilla,

i a tu sols faré saber.

qui és ara l’hoste que tens la sort de rebre.

DIDA DE SEIDIA

 -«¡Al∙lah! -dic per a mi:

¿Serà un caid de València?...»

¡I mira!, a traure de l'arca lo més fi,

que es té per a una urgència.

¡Lo meu home, els criats

i fills a netejar ben afuats!. ..

Van sopar i dormir,

i així que ratllà el dia,

es llevaren, i prest varen partir,

buscant la companyia

d'aquells de la cacera:

MARE DE SEIDIA

Adéu!

PRIMER NARRADOR

-digueren-

MARE DE SEIDIA

fins a la propera.

DIDA DE SEIDIA

I prou que van tornar

les nits següents, i aixina

mentre que la cacera va durar.

Per fi, un jorn, la fadrina

em diu molt consirosa:

MARE DE SEIDIA

Ama, parlar-vos vull de molt greu cosa.

DIDA DE SEIDIA

«Digau» -li responc. I Ores diu:

MARE DE SEIDIA

L' hoste que honra el teu mas,

és l'emir, de València fins a Morella.

I escolta ara aquest cas:

amb mi n’ha fet desposori

secret, aquests dies de desori.

DIDA DE SEIDIA

Jo, a tal revelació,

no sé bé què li respondre.

PRIMER NARRADOR

Ella afig:

MARE DE SEIDIA

Res mon pare sap d'açò;

i m’és força traspondre

d'ell una temporada,

puix de l'emir estic embarassada.      

DIDA DE SEIDIA

¡Al∙là! -esclato aleshores:

¿i voleu que al racó

d' un mas lo part us vinga?

MARE DE SEIDIA

Sí

PRIMER NARRADOR

-diu Ores- 
 

MARE DE SEIDIA

l' emir no és ocasió
que ara se me'n duga.»

DIDA DE SEIDIA

Oh filla! Dic i faré per vos quant puga.

PRIMER NARRADOR

Seidia, ací, corpresa

per no interrompre es llança

al coll de l'ama, i amb deler la besa.

Sa dida un punt descansa, i torna:

DIDA DE SEIDIA

¿Com contar

lo comiat de l'emir quan se'n va anar?

Apretats s'abraçaren,

llarg temps juntant los llavis;

¡i, en desprendre's, deu voltes es miraren

los ulls en amor savis!

De saigs freqüents l’espera

d'Ores va ser la petició darrera.

I cert, cada deu dies

no faltava un guasir

que venia d'ocult per aspres vies

amb lletres de l'emir.

Ella li responia

de forma igual, i en goig i pau vivia.

Sols sovint lo record

del pare l’amargava:

¡pobreta! ¡mai va saber de sa mort! ...

Van dir que al clot baixava

jutjant lo de sa filla,

¡perdó! un mal pas, que en l' honra deixa titlla. 

Vingué a son temps lo part,

mes ¡ai! amb apretura.

Ella, en sa por, clamava

MARE DE SEIDIA

¡Algú m’ajude al part!

DIDA DE SEIDIA

mes, ¿en un mas, com es procura?

Jo, amb llums de ma experiència

vaig ser son metge i rònega assistència.

I, ¡oh goig! al món vingueres

PRIMER NARRADOR

-diu abraçant Seidia-

DIDA DE SEIDIA

com una alba anunciant lo que hui eres,

sol al ple de migdia,

MARE DE SEIDIA

¡Aclameu la princesa!

DIDA DE SEIDIA

Això ta mare ens va manar, de goig encesa.

«¡Beneit siga Al∙là!-

tots férem: ¡Que aquesta nina,

filla d'emir, que ens dona de sa mà:

siga nostra regina!

PRIMER NARRADOR

I Ores digué:

MARE DE SEIDIA

¡Oh bona gent!

¡Sí, grans mercés faig a Al∙là per tal present!

DIDA DE SEIDIA

Mes ai! aquells goigs purs

gelà prompte l'oratge

d' angoixes i pesars i dolors durs:

lo mal del parteratge

de colp li va amanèixer,

i fins a risc de mort furiós va crèixer.

 ¿Què fer?... jo estava boja,

també els meus: la malalta

desficiosa del tot, parlant barbolla

del mal i febra alta:

MARE DE SEIDIA

Ma filla!... ¡Seid!. .. ¡València!. ..

¡Mon pare!...

PRIMER NARRADOR

-diu en mig de sa alta ardència.

DIDA DE SEIDIA

Criava jo un fill meu,

i dant-li una mamella,

dava el mugró de l'altra al llavi teu, Seidia.

PRIMER NARRADOR

La donzella

pega un crit i s'afona

en lo si de sa dida, qui l’abraona.

I  diu l'ama:

DIDA DE SEIDIA

Entre e1 deliri

mirava allò, rient

ta mare, com consol en son martiri.

MARE DE SEIDIA

Em morc!

DIDA DE SEIDIA

-digué en moment

de seny-

MARE DE SEIDIA

a ma filleta

fes de mare! ...

DIDA DE SEIDIA

i al punt morí, pobreta!

PRIMER NARRADOR 

A Seidia un desmai

li agarra, i cau en braços

de sa dida: tots s'alcen erts d'esglai;

hi ha qui va i 1i aplica als nassos

vinagre, qui la venta

al front, fins que l'alé per punts augmenta.

SEIDIA

-¿I on sóc jo?

SEGONA NARRADORA

diu l'ullada

girant vaga, erradiva,

fins que e1 seny recobrat, en gran plorada

es fon sa dolor viva;

per fi, la testa hermosa

alçant, pregunta:

SEIDIA

¿On son cos reposa?

SEGONA NARRADORA

Diu l'ama:

DIDA DE SEIDIA

Lo portàrem

del Boí a la mesquita;

un any després, a Culla e1 traslladàrem

de Seid per ordre escrita.

SEIDIA

¡Mare desconeguda

tants anys! ¡per fi ta història m’és sabuda!

SEGONA NARRADORA

-Seidia fa-

SEIDIA

¡No és engany,

és la revelació

que he tingut d'ella dins d'un lloc estrany!

SEGONA NARRADORA

I conta de Montlló

a Boia la visita,

que en tots curiositat i por excita.

 A la fi, en to solemnial, diu:

SEIDIA

Vassalls!

Ma naixença

Al∙là signà amb segell providencial.

Del Seid l'emir semença

i de la Flor serrana,

l'escut seré de nostra terra ufana.

 ¿No us ha aplegat ací

l'esplet, que a la frontera

d'armes contra nosaltres fa el rumí?

Gran guerra ara ens espera:

¡Coratge! Ma sang noble

en armes sabra alçar tot nostre poble.

Que ja en lluita he provat sort,

i aquest bell cavaller

n'és clara mostra, puix, valent i fort,

l’he fet jo presoner...

Vassalls, si ho mano un dia,

¿no jurareu que sóc, de Seid, Seidia?...

PRIMER NARRADOR

S' alcen aquella gent i juren:

DIDA DE SEIDIA

Onsevulla

direm tot lo que fa a ton naixement

en aquest mas de Culla.

SEIDIA

Mercés a tots!

PRIMER NARRADOR

-diu Seidia-

SEIDIA

si una es pongué, jo nasc segona estrella.

SEGONA NARRADORA

I ací el col∙loqui es talla

per dar lloc al sopar,

mes, aquest comencat, nova contalla

en taula es torna a armar:

es torna a la infantesa

de Seidia: ¡i quant bella es fa i palesa

en llavis de la dida

aquella edat boirosa

passada al mas en rústega florida! ...

Com als set anys, ja hermosa,

que a Ores retirava,

l'enviat de l'emir se l’emportava,

se l’enduia a València;

i d'aquell punt sa història,

desplegant-se en més clara transparència,

brillava en sa memòria.

PRIMER NARRADOR

Ben cert, que la jornada

resultava en clarícies ben granada.

A l'altre dia, el sol

ja eixit, comiat a besos,

prenent Seidia a l'ama en desconsol,

los dos amants, entesos com mai,

per monts i valls,

se'n tornen cap a Culla en sos cavalls.