Claus de l'acció del cant tercer "La batalla"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT TERCER DE SEIDIA

El cant tercer de Seidia, de Garcia Girona, està dedicat a descriure la batalla entre les tropes cristianes i musulmanes a les terres del Maestrat. A través de la paraula del capellà Joan de Castellot, que se sap que acompanyava Blasco d’Alagó, l’exèrcit cristià s’encomana a Déu per aconseguir la victòria. La tropa musulmana té com a base d’operacions el terme de Castellfort, a l’actual comarca dels Ports, anomenat Galintort al poema. S’hi esmenta també la colla aventurera del cadí Belatxo, muntada en corsers, que apareix en l’avantguarda de les forces agarenes. Cal dir que la batalla principal té lloc a la Canada, nom de la llarga vall situada entre les moles d’Ares i Sant Pere de Castellfort.

La topada entre els dos exèrcits fonamenta una metàfora sobre el barreig de les aigües fluvials dels principals rius catalans: «Aixina Segre i Ebre,/ si amb grans desgels los torna Pirene plens d’orgull». La imatge literària es desenvolupa encara més, amb l’al∙lusió a les onades amb bromes blanques per descriure les envestides militars. També s’hi esmenten noms de tres cavallers que van participar en la host cristiana: Pere Arnau, Savit i Andreu Peralta, a més de «Guillem d’Anglera, de noble sang,/ lloctinent de Don Blasco, son gendre amat». És interessant l’al∙lusió als moros morellans que són cristians batejats, i que ara s’enfronten a les forces d’Al Hadrí. El noble Anglera protagonitza la gesta de véncer Belatxo. Després d’enfrontar-se amb la llança i amb espasa, anant a llom dels cavalls, Belatxo acaba com a presoner, després de retre’s a Anglera. 
Encara cal citar una altra originalitat com és el distanciament respecte a la lluita militar, perquè l’autor adopta el punt de vista de l’ermità de Sant Pere de Castellfort, que contempla la batalla com un «nou Moisés». El cabdill de la tropa mora, Al Hadrí, fuig de la batalla i es produeix la desbandada dels musulmans -«l’esglai és qui governa»- encara que després es refà i encara anima els seus en la lluita. Com un exemple més de la desorientació dels moviments militars dels musulmans, l’autor explica que els qui fugen per l’altra vora del Coll d’Ares s’enfronten amb els peons de Terol, que s’han fet forts al castell. 
Enmig del desgavell, la mora Seidia té una aparició sorprenent, en solitari, que esperona l’ànim dels musulmans. Es lleva el casc per mostrar la seua bella cabellera negra i toca el corn. En sentir el senyal, una vintena de cavallers de la companyia d’Artal es llancen a perseguir-la. La guerrera fuig amb el seu cavall, d’acord amb la tàctica prevista, i els incauts joves cristians cauen presoners en una emboscada a mans d’un centenar de moros de Culla. Aquesta vintena de joves cristians tindran rellevància en la continuació de la història, en la captura de Seidia, quan ja haurà recobrat el seu origen cristià. 

 GLOSSARI LINGÜÍSTIC

Divina cerimònia que té per santuari
d’aquell pinar l’esgambi com ampla catedral 
L’esgambi és un ‘lloc esbarjós’. Els versos de la citació tracten sobre la cerimònia religiosa celebrada en una pineda per a l’exèrcit de Blasco d’Alagó, abans d’entrar en batalla.

L’espant carpint sa cara, se gira Al-Hadrí i fuig

Carpir-se és un verb pronominal que vol dir ‘decandir-se, consumir-se’. Garcia Girona l’empra ací sense el pronom, a bon segur per les necessitats mètriques.