Claus de l'acció del cant quart "L'esclariment"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT QUART DE SEIDIA

El cant quart de Seidia, de Garcia Girona, intitulat «L’esclariment» culmina tota la primera part, destinada a presentar la trama. La parella de la imatge -un quadre d'Emile Boukerche (1918-1979)- pot evocar l'enamorament d'Ores i l'emir de València, pares de Seidia.

El gran tema del capítol és el descobriment de l’origen de l’heroïna de l’obra. L’excursió a cavall de Seidia i Artal, que ja és el company de la dama més que no el presoner, per la vall del riu Montlló, els fa arribar al bosc i, muntanya amunt, a la cova de la bruixa Boia. Per primera vegada en Seidia ens trobem amb el món meravellós de fades, fantasmes, esperits i veus ultraterrenals. És un tema clàssic en el món de la rondallística, que Garcia Girona presenta amb encert literari. «La vall del Montlló té anomenada de bruixes i mals esperits», escriu Garcia Girona en nota a peu de pàgina.

Boia, tranquilitzadora, guia la jove parella per les coves de dins la muntanya, fins que ens troben amb l’esperit d’Ores, la mare de Seidia. Ores era filla del cadí de Benassal, un càrrec que actua com a jutge i cap religiós, típic de la unió de funcions polítiques i religioses del món islàmic. L’autor explica, també en una nota, que les aparicions de personatges es troben fins i tot en la Bíblia, com la de de Samuel en el Llibre dels Reis.

En la nostra opinió, tot l’episodi de la muntanya és un gran moment de l’obra, i el millor d’aquest capítol de Seidia. El diàleg mostra un gran lirisme quan, per exemple, es recorden com a flaixos els escenaris de la seducció d’Ores: «Fugiu, records, fugiu: font freda, hedra enramada». La participació d’Ores en una cacera per terres de Culla va fer possible que iniciés una relació amorosa amb l’emir de València, amb qui ha fet desposori secret. Ores, embarassada de l’emir, se separa del seu pare i decideix restar al mas dels Aladerns, on vol parir la seua filla. Com a conseqüència del part, es produeix la mort d’Ores, i Seidia viurà a cura de la seua dida. A l’obra es diu que la gent de la comarca creia que Seidia era filla de cadí de Culla. Quan la nena ha complert els set anys, l’emir decideix emportar-se-la a la cort de València.

Garcia Girona resol de manera esquemàtica la relació de la nena Seidia amb el seu pare, l’emir Seid Abú Seid. Ara, per la narració de la dida, sabem que Seidia desconeixia realment qui eren els seus pares. Qui llegeix l’obra ha de pensar que la jove s’ha criat a la cort musulmana de València sense ser reconeguda pel seu pare. El fet no és del tot inversemblant, certament, i l’hem d’acceptar com un element de la narració. Cal reconèixer que Garcia Girona força ací els fets fins a un límit.

Finalment, l’emir de València ha atorgat el senyoriu de Culla i Benassal a Seidia, fet que ha suposat el retrobament de la jove amb el seu origen. Una de les ficcions fonamentals de l’obra és considerar que aquest senyoriu es manté encara en mans musulmanes quan les tropes de Jaume I estan assetjant Borriana i conquerint la Plana en general.