CANT ONZÉ
LA CONVERSIÓ
Al-Hadrí, per la rinya dels rivals, desterra la sultana a la serra, i Artal a Borriol. Seidia, dissimulant son desterro, ix a la host forana dels seus i se’ls emporta pels pobles a noves lleves de combatents. Se dessepara d’ells i puja a Benassal. Allí, a sa casa, es troba amb la bruixa Boia, i després amb l’ermità de Galintort. Boia li descobreix que la van batejar al mas dels Aladerns. Seidia, tota corpresa, s’hi conforma i abraça la fe cristiana. L’ermità li conta les tradicions cristianes de la Terra Alta. L’esglesiola del Cid i lo Salt del Morrón. Seidia, contra el parer de l’ermità, se’n vol tornar al teatre de la lluita, a reconciliar els dos bàndols, dient que aquest és el seu destí.
PRIMER NARRADOR
Sever, Hadrí crida a Seidia,
veient-se-la a Borriana de sobte, ja de nit.
AL-HADRÍ
¡Sultana, això ja
és massa!
¿Sabeu la rinya a
Nules d'Artal amb lo d'Eslida,
pels zels de vós que els cremen?
pels zels de vós que els cremen?
SEIDIA
Al·là! ¡En tant que li ho tinc
dit!
AL-HADRÍ
AL-HADRÍ
Mes vós teniu la
culpa, com jo per negligència.
No és bo que la sultana s'encante en jocs d'amor.
No és bo que la sultana s'encante en jocs d'amor.
SEIDIA
Valí: si
enamorada no fos,
¿com resistència faria, i guerra?
Per un tron, fos
ell lo de València,
no e1 vull, ¡fred de buidor!
I adéu, que al costat volo del pobre Artal:
no e1 vull, ¡fred de buidor!
I adéu, que al costat volo del pobre Artal:
¡Quina pena!
¡Vinguen dues mules bones i un pràctic escuder!
¡Vinguen dues mules bones i un pràctic escuder!
AL-HADRÍ
¡No! Us ho vedo,
que no hi teniu faena.
SEIDIA
¡Sóc sultana! ¡Sí!
¡I us metré en cadena!
AL-HADRÍ
AL-HADRÍ
Torneu-vos-en a
la serra, i ell, quan curat ja estiga,
jo el tancaré en les torres del fort de Borriol.
¡Mireu que Alí bandera ens alçarà enemiga!,
lo qual a nostra causa daria gran fatiga.
Fugiu d'ací. Al·là ho vol.
SEGON NARRADOR
jo el tancaré en les torres del fort de Borriol.
¡Mireu que Alí bandera ens alçarà enemiga!,
lo qual a nostra causa daria gran fatiga.
Fugiu d'ací. Al·là ho vol.
SEGON NARRADOR
Seidia, a tals
paraules, deposa sa altivesa,
i a eixir cap a la serra es presta dòcilment.
Mana que a Artal lo cuiden amb tota exquisitesa,
i a Borriol lo guarden de frau o d'acomesa
i a eixir cap a la serra es presta dòcilment.
Mana que a Artal lo cuiden amb tota exquisitesa,
i a Borriol lo guarden de frau o d'acomesa
que intente Alí insolent.
Lo valí, bé jurant-li-ho,
Lo valí, bé jurant-li-ho,
la fa eixir l'altre
dia a l’alba,
a les partides
del seus descobridors
per a que hi prenga escorta.
per a que hi prenga escorta.
Quan és entre ells
Seidia,
al pit se li desperta la bèl·lica energia
de sos dies millors, i els diu:
al pit se li desperta la bèl·lica energia
de sos dies millors, i els diu:
SEIDIA
La sort darrera,
es juga de la guerra.
¡Preguem que Al·là la incline de cara a sos servents!
De viures i coratge la manca al rumí aterra:
movem lo pendó i vinguen quants resten de la terra,
per a lluitar, valents.
PRIMER NARRADOR
¡Preguem que Al·là la incline de cara a sos servents!
De viures i coratge la manca al rumí aterra:
movem lo pendó i vinguen quants resten de la terra,
per a lluitar, valents.
PRIMER NARRADOR
Diu, i amb espant
observa que freds l'han escoltada,
que els vítols i el silenci en trauen igual tros.
que els vítols i el silenci en trauen igual tros.
Refent-se, diu:
SEIDIA
¡Oh incrèduls!
¡Com vostra fe és gelada!
¿A cas la gran ajuda jamai us és mancada
d'Al·là totpoderós?
PRIMER NARRADOR
¿A cas la gran ajuda jamai us és mancada
d'Al·là totpoderós?
PRIMER NARRADOR
I pega
esperonada, que alça de mans sa egua,
cridant ensems resolta:
cridant ensems resolta:
SEIDIA
¡Los meus lleials
a mi!
PRIMER NARRADOR
Aquest arranc la
colla dels caids, per fi, fa seua,
i amb ells movent d'escorta per Benadressa creua
i a l’Alcora fa camí.
i amb ells movent d'escorta per Benadressa creua
i a l’Alcora fa camí.
De l'Alcora diu
l'adagi: «Les dones i magranes
de l’Alcora són bones». És de districte cap,
que aixeca com dues testes damunt de colls i planes
d'Alcalatén les dues torres, que un nom les fa germanes,
com diu qui arabesc sap.
Amb vítols ferms la reben les belles alcorines,
les pintadores d'obra, veient-la en son cavall
tan bella. Criden ses goles argentines:
de l’Alcora són bones». És de districte cap,
que aixeca com dues testes damunt de colls i planes
d'Alcalatén les dues torres, que un nom les fa germanes,
com diu qui arabesc sap.
Amb vítols ferms la reben les belles alcorines,
les pintadores d'obra, veient-la en son cavall
tan bella. Criden ses goles argentines:
MORA
¡Guerra!
¡Al camp tots nostres hòmens!
¡Al camp tots nostres hòmens!
¡Nosaltres, les
aïnes prendrem
per al treball!
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
I cent alcorins
deixen lo rascle i forca a l'era,
i empunyen l'almeixia, i van al campament
dels seus vora Almassora. Seidia, sa bandera
estesa sempre a l'aire, la porta ja lleugera
camí d'Alcalatén.
Son caid, la Sultana veient, es meravella,
i no gosa vedar-li l’entrada en lo castell.
i empunyen l'almeixia, i van al campament
dels seus vora Almassora. Seidia, sa bandera
estesa sempre a l'aire, la porta ja lleugera
camí d'Alcalatén.
Son caid, la Sultana veient, es meravella,
i no gosa vedar-li l’entrada en lo castell.
SEIDIA
¡És força
desguarnir-lo!
¡I que a Borriana vaja tant forta tropa i vella!
¡I que a Borriana vaja tant forta tropa i vella!
PRIMER NARRADOR
Lo caid, com
cascavell,
oint açò tremola, per l'ordre rigorosa
del valí, de defendre castell i guarnició. Fa ell:
oint açò tremola, per l'ordre rigorosa
del valí, de defendre castell i guarnició. Fa ell:
CAID
Ho tinc vedat,
sultana.
SEIDIA
¡Jo ho mano!
¡Sols ens salva
de derrota afrontosa
l'esforç de tots
i unió!
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
D'Alcalatén, que
prompte del gran Ximén d’Urrea
serà, puix lo Rei Jaume senyor d'ell lo farà,
la filla de Seid vola, portant l’encesa tea
a nous poblats, que dormen encara en greu peresa:
Primer a les Useres va.
A les Useres, que reposa dins d'una gran vallada,
on viuen oliveres en pau amb garrofers, crida:
serà, puix lo Rei Jaume senyor d'ell lo farà,
la filla de Seid vola, portant l’encesa tea
a nous poblats, que dormen encara en greu peresa:
Primer a les Useres va.
A les Useres, que reposa dins d'una gran vallada,
on viuen oliveres en pau amb garrofers, crida:
SEIDIA
¡Au! ¡A la
guerra!
PRIMER NARRADOR
Seidia en trau grossa gentada.
D'allí a Llucena puja, gran vila encastellada:
se'n du sos braus guerrers.
I a Vilafamés corre, castell que, de l’esquena d'un puig,
D'allí a Llucena puja, gran vila encastellada:
se'n du sos braus guerrers.
I a Vilafamés corre, castell que, de l’esquena d'un puig,
l'Arc de Cabanes
amb por mira allà al pla.
Pareix que tem encara l’horror d'aquella arena,
on l'àguila de Roma domava la melena
del vell lleó africà.
Seidia amb enuig hi entra, puix li fan resistència,
que més brava la torna, i diu:
Pareix que tem encara l’horror d'aquella arena,
on l'àguila de Roma domava la melena
del vell lleó africà.
Seidia amb enuig hi entra, puix li fan resistència,
que més brava la torna, i diu:
SEIDIA
Vassalls, ¿què és
açò?
Quan lo rumí a Borriana mos bat amb violència,
¿li negareu vosaltres ajuda i assistència
d'Al·là al sagrat penó?
Quan lo rumí a Borriana mos bat amb violència,
¿li negareu vosaltres ajuda i assistència
d'Al·là al sagrat penó?
PRIMER NARRADOR
Respon-li lo
caid, i amb ell l'aljama.
CAID
CAID
¡No us coneixem!
Si el rumí ens ve ací a ofendre,
llavors ja ens
defendrem.
SEIDIA
¡Malnats! ¡Que el
rumí us fique son jou!
¿No us causa més
respecte vostra sultana i ama?
¡Venjança un jorn pendrem!
SEGON NARRADOR
¡Venjança un jorn pendrem!
SEGON NARRADOR
Diu; i els grans
ulls en ira, se n’ix portal afora;
i als seus, que ja voldrien venjar-se, los deté.
i als seus, que ja voldrien venjar-se, los deté.
SEIDIA
Baçol, ja per
Orpesa correu amunt la vora de la mar,
i aquells pobles,
que dormen son traïdora,
¡agulloneu-los bé!
Correu fins a Peníscola, que vinguen carregades
de gent ses naus, i alhora les de Benicarló.
Féu a Xivert, Cervera, Càlig, lleves granades
Fins a Vin-Aròs i Sénia... ¡Viles endormiscades!
Demà us prendrà Aragó.
SEGON NARRADOR
¡agulloneu-los bé!
Correu fins a Peníscola, que vinguen carregades
de gent ses naus, i alhora les de Benicarló.
Féu a Xivert, Cervera, Càlig, lleves granades
Fins a Vin-Aròs i Sénia... ¡Viles endormiscades!
Demà us prendrà Aragó.
SEGON NARRADOR
I, així parlant,
ja es troben al peu de la costera;
d'allí lo Pla s'eixampla. Seidia fa:
d'allí lo Pla s'eixampla. Seidia fa:
SEIDIA
¿Quin és aquest
camí?
VEU DE MORO
La vella
carretera:
Per Borriol i la Plana la més curta drecera
que la Roma antiga obrí.
PRIMER NARRADOR
Per Borriol i la Plana la més curta drecera
que la Roma antiga obrí.
PRIMER NARRADOR
Ou Borriol
Seidia, i endret d'aquell lloc mira,
que els monts tapen; ¡callada, pareix que hi vulga anar!
Mes no: lo cap meneja, profundament sospira,
i a sa nombrosa escorta de mantinent es gira:
que els monts tapen; ¡callada, pareix que hi vulga anar!
Mes no: lo cap meneja, profundament sospira,
i a sa nombrosa escorta de mantinent es gira:
SEIDIA
Vassalls, sense
parar,
amb bona marxa pegueu cap a Borriana,
manats pel caid d'Alcora, que us do de capità:
Jo pujo ara a la serra i, abans d'una setmana,
seré amb vosaltres. ¡Ànim! ¡Ferm a la host cristiana!
¡Us guia el dit d'Al·là!
SEGON NARRADOR
amb bona marxa pegueu cap a Borriana,
manats pel caid d'Alcora, que us do de capità:
Jo pujo ara a la serra i, abans d'una setmana,
seré amb vosaltres. ¡Ànim! ¡Ferm a la host cristiana!
¡Us guia el dit d'Al·là!
SEGON NARRADOR
I de seguida
assota sa egua i l’esperona,
i arranca com falcilla sens patges ni escuders.
Aquell dia l'acaba dormint a la Barona,
i a l'altre va a Atzeneta, que en ampla vall rodona
vigila sos vergers.
Atzeneta, l’hereva d'alguns d'aquells senetes
tal volta, d'aquells moros primers conqueridors
famosos a Granada per ses glorioses fetes.
Ses gents a la sultana la reben en palmetes
i vítols tronadors.
i arranca com falcilla sens patges ni escuders.
Aquell dia l'acaba dormint a la Barona,
i a l'altre va a Atzeneta, que en ampla vall rodona
vigila sos vergers.
Atzeneta, l’hereva d'alguns d'aquells senetes
tal volta, d'aquells moros primers conqueridors
famosos a Granada per ses glorioses fetes.
Ses gents a la sultana la reben en palmetes
i vítols tronadors.
Los insta ferm
Seidia, a qui coneixen i amen:
SEIDIA
SEIDIA
¡Veniu amb mi a
la guerra, tots quants esteu vagants!
Al·là hui no vol forques,
Al·là hui no vol forques,
que vol vostra
almeixia, del
Millars a les vores,
on són de valentia espills vostres germans.
D'ací a pocs dies torno.
D'ací a pocs dies torno.
¡Oh boscs! ¡Oh
carrascals!
¡Oh bell esgambi de mes folgances pures!
PRIMER NARRADOR
Diu, i envers les
altures d'en
Sal,
verdes, se'n
puja.
I de Montlló a
l’esquerra,
deixant les valls
obscures,
ja és dalt d'aquells tossals.
ja és dalt d'aquells tossals.
Allí a regnar
comencen
carrasques
gegantines,
senyores de la serra,
senyores de la serra,
son benfactor
orgull.
Dins del seu fresc imperi
Dins del seu fresc imperi
mil plantes peregrines
i brosserals indòmits,
i brosserals indòmits,
que igual fan
flors que espines,
viuen joiós rebull.
SEGON NARRADOR
viuen joiós rebull.
SEGON NARRADOR
Seidia,
atravessant-ho,
s'impregna de
tristesa;
del fre ja estira l’egua,
del fre ja estira l’egua,
son front és
pensatiu.
Besllums de jorns feliços,
Besllums de jorns feliços,
potser, de sa
infantesa.
¡Qui sap lo que li conta
¡Qui sap lo que li conta
la llengua ben
entesa
d'aquell boscatge ombriu!
Ja és en vista de Culla: la mira,
d'aquell boscatge ombriu!
Ja és en vista de Culla: la mira,
no s' hi aplega,
sinó que gira
brida de cara a Benassal.
Quan al Rivet arriba, s'atura
Quan al Rivet arriba, s'atura
i es replega son pensament,
¡es troba justet
allí on en brega
féu pres, llavors, son Artal!
PRIMER NARRADOR
féu pres, llavors, son Artal!
PRIMER NARRADOR
Quan aquell enyor
íntim de l’esperit s'envola,
emprén marxa més viva per la Creveta avall:
ja veu allà sa casa, son castell de la Mola,
son Benassal; hi aplega, quan ja lo cel s'endola
i s'entristeix la vall.
¡Quin goig los seus al veure-la, després de tanta absència!
¿Los seus? ¡Gent d'una casa ferida d'orfandat!
¡La veuen lliure i salva dels riscs
emprén marxa més viva per la Creveta avall:
ja veu allà sa casa, son castell de la Mola,
son Benassal; hi aplega, quan ja lo cel s'endola
i s'entristeix la vall.
¡Quin goig los seus al veure-la, després de tanta absència!
¿Los seus? ¡Gent d'una casa ferida d'orfandat!
¡La veuen lliure i salva dels riscs
i la inclemència de la guerra!
¡Quant l'amen, no
obstant que en convivència
tan breu amb ells ha estat!
tan breu amb ells ha estat!
Fa la jove,
fixant-se en una vella
que ha vista alguna volta, i no recorda on:
SEIDIA
que ha vista alguna volta, i no recorda on:
SEIDIA
Mes, ¿què veig?
¡Calla! ¡si és
Boia,
la fetillera
aquella
del riu Montlló!
del riu Montlló!
BOIA
Sí, ho soc,
gentil poncella,
que vaig per eixe món
de tant en tant a capta.
que vaig per eixe món
de tant en tant a capta.
Les pobres i
velletes
és precís que a les portes
és precís que a les portes
toquem dels cors
de Déu.
SEIDIA
Vine, que vull
amb tu a soletes parlar.
PRIMER NARRADOR
I entren a una de
les cambres secretes veïnes.
SEIDIA
Eixa veu que triomfa del pervindre
potser noves angoixes del cor m'esbargirà.
¡Per tu vegí ma mare!
¡Quan penso en aquella hora!
Doncs bé: no és menys
terrible
l'afany que ara m'acora
i ací tornar em fa.
SEGON NARRADOR
I els maldecaps li conta, les fondes amargures
Per la guerra i son pròxim advers fatal remat.
De sos amors li pinta després les
estretures
per l'odi del d'Eslida, ses pretensions
impures
d'amant fals i hom malvat.
I afig amb impaciència:
SEIDIA
¡Oh! ¡Dis-me ma planeta!
que em du hui a aquesta serra confús
pressentiment.
¿Seré al remat cristiana? ¿O a la llei del
Profeta
fidel quedaré sempre? ¡De ta ciència secreta
fes-me un novell present!
BOIA
Oh filla! ¡Déu et faça feliç!
Jo et complauria, però no puc d'ací en
avant
fer més fetilleries; que, anant pels
camins vaga,
vaig topar-me eixe dia (venia de mi en
saga)
de Crist amb l' home sant,
que, prop de mi aturant-se, tant fix
m'ataülla,
que els esgarrifs em corren, gelats de cap
a peus.
¿I
fins quan al diable tindràs la poca xulla
dels
renyons engreixar-li?...-diu.
I, passant, va a Culla,
fent-me amb la mà unes creus.
Feta de pedra em quede, com mai dins de
les coves
del riu MontIló, les fúries reptant dels
mals esperits.
I allí resolc tornar-me vers Déu per vies
noves
i del mal art suspendre les perilloses
proves,
¡sols al Banyut profits!
SEIDIA
¿Qui és aqueix sant home rumí?
BOIA
D'ací dalt de Galintort un faquí solitari.
SEIDIA
Sa bondat amorosa ¡tal volta desfés la
negra,
closa nit de mon desconhort!
Qui sap si ell em daria la mà que ara
reclame
per alçar-me serena d'aquest mortal
desmai.
Per al camí mostrar-me de rescatar el qui
ame,
i risc córrec de perdre'l.
¡Ai! en quin foc m'inflame
d'ardentes penes, ¡ai!
SEIDIA
¡Perdó!
SEGON NARRADOR
En aquest punt salta
la bruixa, agenollant-se,
i li abraça-els genolls a l'afligida.
BOIA
¡Oh filla! ¡Perdó! si és falta
açò que vaig a dir-te!
SEGON NARRADOR
I de dolor s'exalta
i plora també a dolls.
Quan ja s’és sossegada,
li diu d'eixa manera:
BOIA
Tal dia com aquestos d'estiu, fa vint-i-un
anys,
jo acaptava pels masos com avui,
aventurera;
al dels Aladerns entro i, ¡oh vísta
llastimera!
¡lo mas tot fos en planys! ...
En rústec llit jaïa, feia molt poc
difunta,
com rosa tardorenca, ¡bon Déu! ¡de
Ben-Açal
la pobilla! que veia jo sempre al pare
junta
volar aquesta serra d'un cap a l'altra
punta
caçant com gat cerval.
SEIDIA
¡Per Al·là! ¿T'encontraves allí tu en aquell
dia?
BOIA
Sí, formosa, i més
perdó
et prego de lo que ara diré: En lo llit
jaïa
també viva una nena;
del part d'ella moria la mare
¡Oh, quin infantó!
Vaig, i la prenc en braços. Lo mas tot
bellugava
en torbació i desori; los cors plens de
neguit.
Un pensament, de prompte, en la closca
se’m clava,
i batejo la nena, vessant-li aigua que
llava,
en
lo nom de Déu Pare, del Fill i Sant Esperit.
PRIMER NARRADOR
Abans ja que les paraules s'acaben, un
crit sona,
i Seidia que el pega, d'un sortit s'alça
en peu.
Corren los de la casa:
Boia als peus s'abraona de la mora,
que crida:
SEIDIA
¿Què feres, bruixa dona?
¿Què feres, valga'm Déu?
¡Tu més lo mal m'endenyes!
¿Què vaig a fer jo ara?
¡Sang mora i llei cristiana!
Mes ¿llei serà un bateig
rebut sens coneixença?
No! Sols llibertat clara
del cor podrà lligar-me!
BOIA
¡Perdó!
SEGON NARRADOR
Postrada encara,
fa Boia amb xangloteig.
SEIDIA
Alça't!
SEGON NARRADOR
–li diu la jove que, al front la mà
posant-se,
s'assenta, i enfundada es queda un bell
ratet.
Tots los del mas es planten, callats i
entreguardant-se,
fins que els diu la senyora, de l'embaràs
recobrant-se:
SEIDIA
Guardeu d'açò secret.
Aneu-vos-en a la taula, si de sopar és
hora.
A mi, deixeu-me a soles amb Boia...
Iaia, dis la causa. ¿Per què et feres tu ma batejadora?
BOIA
De compasió de vore 't orfeneta, senyora,
¡per obrir-te e1 Paradís!
SEIDIA
¡Al·là! ¿I eres cristiana?
BOIA
Oig dir tot ma vida-
que abans érem cristians tots los serrans.
Ma mare deia sempre: «Amb aigua beneïda
renteu
a nom del Pare, Fill i Esperit,
de
seguida que nasquen, los infants».
PRIMER NARRADOR
Mentre açò li diu Boia, Seidia se n’adona
d' un vell, que abans no hi era, que molt
la mira, atent;
de santedat blanc cercle son front eixut
corona.
BOIA
¡L' home sant!
SEIDIA
¿Com sou ací present?
ERMITÀ DE GALINTORT
Ja veig que coneixença, teniu de mi,
senyora.
Salut de Déu a vós.
Perdoneu-me si hostatge us demano a
deshora.
SEIDIA
No, no, veniu en feliç hora:
us porta Déu piadós.
ERMITÀ DE GALINTORT
De Culla ara tornava, que guarda entre
cadenes
vint presos vostres, donzells cristians.
Vinc de llur fe sostindre: ¡traieu-los vós
de penes!
SEIDIA
Demà ho faré
ERMITÀ DE GALINTORT
¡Déu bendicions plenes
us done amb ses dos mans!
SEIDIA
Anem, sopeu a taula.
SEGON NARRADOR
El solitari, pregant-li-ho molt Seidia,
sa bella historia fa.
Descriu dalt de la Mola
l'insigne santuari de Sant Pere l'apòstol,
del qual és ell clavari
i ensems lo capellà.
ERMITÀ DE GALINTORT
És l'ermitori, amb son repeu la Mola,
altar on sacrifici mai no ha mancat a
Crist;
allí la pau cristiana, cristians i àrabs
consola,
mentre espero el dia que els lligue una
llei sola,
i pròxim ja l'he vist.
També he vist la victòria del rei Jaume a
Borriana,
després la de València, la de son Regne
extens;
¡Déu ho vol i ho decreta! L’antiga llei
cristiana
recobrarà son ceptre en tota serra i
plana,
sembrant arreu sos béns.
SEIDIA
Mes ¡no llançarà fora nostra gent
sarraïna!
¿No és cert, cristià?
ERMITÀ DE GALINTORT
Llei és de pau la nostra que, per virtut
divina,
s'estén a les gents totes que l'alt sol
il·lumina.
SEIDIA
I el Paradís vosaltres, rumís, ¿guanyeu a
soles?
ERMITÀ DE GALINTORT
No en pot haver més que una de vera
religió.
SEIDIA
¡Oh jai rumí! esperança tinc jo que tu em
consoles.
Ja saps mos fets.
ERMITÀ DE GALINTORT
Sí; el vostre nom per les nostres moles
corre amb admiració.
SEIDIA
Doncs sàpies que jo mora, jo dels muslims
sultana,
¡Al front porto l’emprenta de l'aigua
baptismal!
¡Dieu-me! ¿allò fou cosa vana
o fou bateig formal?
PRIMER NARRADOR
Corprés, ans de respondre, de quant Seidia
conta,
lo vell es gira a Boia, dient:
ERMITÀ DE GALINTORT
Sí, ta sang és cristiana,
mes que l'hages envilida amb l'afronta
d'algunes bruixeries.
BOIA
¡Perdó! ¡Estic prompta a no tocar-ho més!
ERMITÀ DE GALINTORT
Doncs bé: el bateig fou vàlid,
volent aquesta fer-hi lo que l’Església
fa.
SEIDIA
Si és així, ma voluntat és ferma
de a Crist, per fi, donar-me...
¡La llum amb què es confirma la fe mostreu-me ja!
PRIMER NARRADOR
Lo vell breument li exposa, de la visió
cristiana,
los més sobirans quadres, figures,
sagraments.
Seidia l'escolta ulls fixos, amb gran
delit i gana, i
diu:
SEIDIA
Artal alguna volta d'açò me'n desgrana
bocins i esclariments.
Ja entenc, després d'oir-vos, que és
vostra llei més pura
que no la sarraïna, com és més sant també
Jesús que no Mahoma; gros dubte encara em
dura:
¿Com los que innocents naixen en altra
llei obscura
es perden, i per què?
ERMITÀ DE GALINTORT
¡Oh filla! A tots Déu crida. Los que sa
veu no atenen
a si mateixos deuen culpar-se del seu mal.
Confia que dels vostres ja molts nostra fe
entenen,
sols per quimeres velles nostre bateig no
prenen:
I és, ¡ai! ¡lo principal!
I, dis-me: ¿aqueixes ànsies t'han dut així
com ara,
ací dalt a la serra i en aquests greus
moments
en què allà baix la lluita ja es venç al
rei de cara?
SEIDIA
Sant vell, benigne escolta'm, contalla et
faré clara
de mi i mos patiments.
SEGONA NARRADORA
I un glop bevent de l'aigua del got, les
contingències
comença a dir, que a ella li han dut los
temps darrers.
Sa fam d'ésser sultana, i ensems les
exigències dels
seus
d'alçar-li un tron; ¡la guerra, les
violències,
los perills, los quefers!
Son amor ara el pinta brau, com les aigües
pures
del riu Montlló quan baixen, regal de fosa
neu.
Ella en les encertades del cor, que creu
segures,
sa vida ha unida a un home ¿Tan fortes
lligadures
no són cosa de Déu?
Així fou lo principi, pero la sultania
vingué un jorn a elevar-la damunt de molts
vassalls.
Llavors cobrir fou força l'amor amb
gelosia,
I encara així a les llengües malignes
oferia
blanc ample pels badalls.
SEIDIA
Fins a eixa hora no havien tret cap,
dins ma consciència, les encontrades lleis.
Artal cristià, jo mora: per que desavenència?
Jo sé d'altres parelles, fora i dins de
València,
que han fet això mateix.
PRIMER NARRADOR
Però a l'embat que feien les veus
murmuradores,
segueix contant, que arrere va fer-se en
bé de pau,
i va enterrar dins l'ànima tals punxes
danyadores.
¡Ai! ¡lo manar com troba lligasses
opressores!
¡Qui mana és ben esclau!
Lo vell s'admira oint-la, mes sols escolta
i calla;
la vella, amb ulls immobles, suspesa també
està.
Segueix de Seid la filla sa confessió i
contalla,
i aplega al punt més crític, la serenor li
falla
i aquest plany se li’n va:
SEIDIA
Però aquestes ànsies no tenen comparança
amb les amargors vives d'aquestos jorns
darrers.
No és la fi de la guerra, que perd sens
esperança,
I això que lleves noves he fet a tota
ultrança
de nostres braus guerrers.
¡Una altra pitjor guerra, de
mi jamai temuda!
BOIA
D'iniquitat hi ha un monstre, que veure'm
abatuda pretén,
¡per negativa del meu pudor rebuda
a son brutal desig!
PRIMER NARRADOR
D'admiració creixent l'asceta posa cara. Seidia afig:
SEIDIA
I eixe tan vil monstre ha aconseguit
desbaratar ma causa, tant pròspera fins
ara;
¡i per ell de desterro llei dura dessepara de mi
el meu elegit!
¡Oh Déu! ¡Quines onades d'odi! ¡Quin tedi!
¡Quin desfici!
¡Quina ànsia de fugir-ne de mi mateixa
lluny!
¡La serra!... Ací e1 refugi mon cor ha
vist, l' hospici
de ma fatal estrella contra lo malefici;
i no he dubtat un punt.
Lo cor despert que em crida: vés, torna a
la muntanya,
que allí a tes apretures remei hi
trobaràs.
I quant cert és, ¡per vida! que el cor
jamai enganya.
Vinc, i lo meu misteri secret es
desentranya:
¡I Déu us porta al meu pas!
ERMITÀ DE GALINTORT
¡Oh filla de la gràcia! puix tens la fe
tan sana,
que els vots del sant Baptisme confirmar
ara vols.
Pare és Déu. Encomana-li ton gros afany i,
sens dubte, dins la virtut cristiana,
ell et darà consol.
En nostra Llei és bàlsam per totes les
ferides
de l'ànima la gràcia d'un Déu crucificat;
de les maldats dels hòmens contra les
envestides
les dites evangèliques, d'amor tot
endolcides,
són lo consol més grat.
¿Vols per a la puresa del cor forta
defensa?
¿Vols ferma salvaguarda del verdader amor?
La sang de Crist preciosa, virtut inclou
intensa,
que l'ànima fa pura, que els grans dolors
compensa
d'un món enganyador.
Sols dins la llei cristiana no n'hi ha cap
diferència
entre la dona i l'home, d’honor i
condició.
I quan d'amor los lliga la
dolça violència,
per sols de dos un fer-ne, de Déu en la
presència
fan vot d'eterna unió.
La partició en molts trossos del cor humà
es vedada,
que natura mateixa repudia tal error.
I cert: ¿en quina secta la dona és
estimada
com dins nostra llei santa?
¿En quina és elevada fins al tron de
l'amor?
SEIDIA
Oh! tant de bé afalaga.
Més de dues vegades Artal me n’ha parlat.
Mes a eixa llei
no sonen los fets amb harmonia
entre cristians: és fama corrent per moreria;
¡i això m'ha deturat!
entre cristians: és fama corrent per moreria;
¡i això m'ha deturat!
ERMITÀ DE GALINTORT
Filla, la
inconseqüència dels hòmens gens menyscaba
la santedat austera de la cristiana llei.
Mes, creu-me: no tants rompen la trava
com penses, puix l’Església ses penes greus los clava,
i és eficaç remei.
Res, filla, a Déu acosta't, i, si el nus de ta vida
fiques en la lligassa perpètua amb ton Artal,
que al peu de l'ara santa ja us siga beneïda,
ja us juny una fe sola; i així fos dividida,
la unió sagrada val.
SEGON NARRADOR
la santedat austera de la cristiana llei.
Mes, creu-me: no tants rompen la trava
com penses, puix l’Església ses penes greus los clava,
i és eficaç remei.
Res, filla, a Déu acosta't, i, si el nus de ta vida
fiques en la lligassa perpètua amb ton Artal,
que al peu de l'ara santa ja us siga beneïda,
ja us juny una fe sola; i així fos dividida,
la unió sagrada val.
SEGON NARRADOR
I tot seguit li
amostra sobre açò la doctrina
que ja va eixir dels llavis del gran doctor sant Pau. I afig:
que ja va eixir dels llavis del gran doctor sant Pau. I afig:
ERMITÀ DE GALINTORT
Ta mare Ores, ho
sé, també de nena
al front duia el baptisme, segons costum pristina
d'aquest cristià palau.
SEIDIA
al front duia el baptisme, segons costum pristina
d'aquest cristià palau.
SEIDIA
¡Gran Déu!
¡Si tal nova
m'haguera estat ans manifesta!
¡I que a Crist nostra casa culte sempre ha fet i festa!
¡I que a Crist nostra casa culte sempre ha fet i festa!
ERMITÀ DE GALINTORT
¿T admires? No,
poncella, que ací d'antic vivia
la casta aspror cristiana, com viu lo roure arreu;
segur que en los vells segles Jesús ja somreïa
a aquesta Terra-Alta, i cada puig floria
al somriure de Déu.
Sí; tot puig una ermita brostava, o santuari,
al recer del qual feien les gents sa habitació.
De cada poble era cristià son propietari,
com sos vassalls ho eren, rebent d'un sol sagrari
tots una comunió.
¿En vols d'açò relíquies? Sant Pere de la Mola
de Galintort, l’alta Ares, i CuIla en són també:
Morella amb ses aldees, que en la fe santa és sola,
i una en diré per totes: la Verge d'Esglesiola
que bella història té.
¿Del Cid la gran llegenda no ha endolcit tes orelles, Seidia?
la casta aspror cristiana, com viu lo roure arreu;
segur que en los vells segles Jesús ja somreïa
a aquesta Terra-Alta, i cada puig floria
al somriure de Déu.
Sí; tot puig una ermita brostava, o santuari,
al recer del qual feien les gents sa habitació.
De cada poble era cristià son propietari,
com sos vassalls ho eren, rebent d'un sol sagrari
tots una comunió.
¿En vols d'açò relíquies? Sant Pere de la Mola
de Galintort, l’alta Ares, i CuIla en són també:
Morella amb ses aldees, que en la fe santa és sola,
i una en diré per totes: la Verge d'Esglesiola
que bella història té.
¿Del Cid la gran llegenda no ha endolcit tes orelles, Seidia?
SEIDIA
Sí
ERMITÀ DE GALINTORT
Escolta, doncs,
del segle passat no molt velles
contalles són, que estogen les altes meravelles
de la Mare de Déu.
L' àliga de Castella va vindre a estes contrades,
entrant per l’Esglesiola, prop d'ella fent son niu.
Vingué a domar dels moros les fúries endenyades;
de grans perills la Verge lo salvà, i emboscades,
com lo romanç ho diu:
ROMANÇ DE LA MARE DE DÉU DEL CID
De matí, de matinada
deixa el Cid la vella Ateva.
Ses nafres ja són guarides,
renilla de goig Babieca.
Sols l'escuder l'acompanya,
lo Cid no vol més defensa;
va a Morella per combatre
amb lo rei Sanxo en palestra.
No hi és don Sanxo Ramires,
que a Navarra té faena.
Mes troba el Cid molts de moros
contra ell alçats en guerra,
de Corbó, Galintort i Ares,
que a traure'1 corren d’Ateva.
Veu aquell canyar de llances,
lo cor del Cid no s'altera
la seua cala, i clavant-li
los esperons a Babieca,
cau sobre els moros. Espurna
de foc que cau en malea,
no fa en lo bosc clars més amples
que el Cid en la turba aquella.
Però a milers són los moros,
¡i ell sol! - ¡Verge de clemència!
Si Vós no em doneu ajuda,
m'arriba l'hora postrera.
La Mare de Déu l'escolta
en eixa agonia extrema,
i una força sobrehumana
a ell i cavall aixeca
del Morrón per l'aspra costa
fins al cap de la cinglera.
contalles són, que estogen les altes meravelles
de la Mare de Déu.
L' àliga de Castella va vindre a estes contrades,
entrant per l’Esglesiola, prop d'ella fent son niu.
Vingué a domar dels moros les fúries endenyades;
de grans perills la Verge lo salvà, i emboscades,
com lo romanç ho diu:
ROMANÇ DE LA MARE DE DÉU DEL CID
De matí, de matinada
deixa el Cid la vella Ateva.
Ses nafres ja són guarides,
renilla de goig Babieca.
Sols l'escuder l'acompanya,
lo Cid no vol més defensa;
va a Morella per combatre
amb lo rei Sanxo en palestra.
No hi és don Sanxo Ramires,
que a Navarra té faena.
Mes troba el Cid molts de moros
contra ell alçats en guerra,
de Corbó, Galintort i Ares,
que a traure'1 corren d’Ateva.
Veu aquell canyar de llances,
lo cor del Cid no s'altera
la seua cala, i clavant-li
los esperons a Babieca,
cau sobre els moros. Espurna
de foc que cau en malea,
no fa en lo bosc clars més amples
que el Cid en la turba aquella.
Però a milers són los moros,
¡i ell sol! - ¡Verge de clemència!
Si Vós no em doneu ajuda,
m'arriba l'hora postrera.
La Mare de Déu l'escolta
en eixa agonia extrema,
i una força sobrehumana
a ell i cavall aixeca
del Morrón per l'aspra costa
fins al cap de la cinglera.
Los moros com
llops lo cerquen.
¿Què fa el Cid? Pica Babieca
amb l'esperó, al front senyant-se,
i es tira al tall de la penya.
¡Ai! ... S'assuca?... No: tal força
du del cavall la carrera
que, volant per dalt dels moros,
com hipogrif d'ala estesa,
es deslliga pels blaus aires
i cau a dos quarts de llegua
junt al lloc on de la Verge
s'aixeca antiga capella,
Déu sap des de quants llargs segles,
dels cristians mai desatesa.
Tots espavordits, los moros,
fugen... lo camp desert queda.
-¡Mare de Déu! ¡Bona Mare!-
diu lo Cid postrant-se en terra,
de tot cor jo us dono gràcies
per vostre auxili i defensa.
Jo us faig vot de regalar-vos
d'or i perles rica ofrena,
i, si un dia guanyo un regne,
d'ell regina us faré excelsa.
Lo gran Cid son vot complia
quan fou senyor de València,
i més que l'or i les perles
sa devoció bella era.
Qui vol veure les potades
del cavall sobre la pedra
quan caigué lo Cid dels núvols
davant l’Esglesiola aquella,
les trobarà manifestes
allí al sol i a la serena,
pregonant lo bell miracle
de la Verge, que en aquesta
ocasió del Cid prenia
lo nom i la fama eterna.
PRIMER NARRADOR
¿Què fa el Cid? Pica Babieca
amb l'esperó, al front senyant-se,
i es tira al tall de la penya.
¡Ai! ... S'assuca?... No: tal força
du del cavall la carrera
que, volant per dalt dels moros,
com hipogrif d'ala estesa,
es deslliga pels blaus aires
i cau a dos quarts de llegua
junt al lloc on de la Verge
s'aixeca antiga capella,
Déu sap des de quants llargs segles,
dels cristians mai desatesa.
Tots espavordits, los moros,
fugen... lo camp desert queda.
-¡Mare de Déu! ¡Bona Mare!-
diu lo Cid postrant-se en terra,
de tot cor jo us dono gràcies
per vostre auxili i defensa.
Jo us faig vot de regalar-vos
d'or i perles rica ofrena,
i, si un dia guanyo un regne,
d'ell regina us faré excelsa.
Lo gran Cid son vot complia
quan fou senyor de València,
i més que l'or i les perles
sa devoció bella era.
Qui vol veure les potades
del cavall sobre la pedra
quan caigué lo Cid dels núvols
davant l’Esglesiola aquella,
les trobarà manifestes
allí al sol i a la serena,
pregonant lo bell miracle
de la Verge, que en aquesta
ocasió del Cid prenia
lo nom i la fama eterna.
PRIMER NARRADOR
Observa ací
Seidia.
SEIDIA
¡Llegenda ben
hermosa!
ERMITÀ DE GALINTORT
¿No us enamora la
gran Mare de Déu?
SEIDIA
¡Oh, sí! Míriam,
o bé Maria,
com li dieu vosaltres, em sona a melodia
sempre dins del cor meu.
I dins ma fe alcorànica, mamada en la infantesa,
quan he vista Maria, de ensomni com visió,
l'ànima saonada m'ha deixat de dolcesa,
i ferma un assossec d'esperança no expressa
d'empara i salvació.
ERMITÀ DE GALINTORT
com li dieu vosaltres, em sona a melodia
sempre dins del cor meu.
I dins ma fe alcorànica, mamada en la infantesa,
quan he vista Maria, de ensomni com visió,
l'ànima saonada m'ha deixat de dolcesa,
i ferma un assossec d'esperança no expressa
d'empara i salvació.
ERMITÀ DE GALINTORT
¡Oh filla! ¡Com
tu eres blanc de la més activa predilecció del cel!
Del fang del vell Mahoma, et trau al santuari
de la puresa vera. ¡Com deus sacrificar-hi
a Déu ton cor fidel!
SEGON NARRADOR
Del fang del vell Mahoma, et trau al santuari
de la puresa vera. ¡Com deus sacrificar-hi
a Déu ton cor fidel!
SEGON NARRADOR
Ací tot pensativa
torna a quedar Seidia.
Després una arrancada fa son pit coratjós:
Després una arrancada fa son pit coratjós:
SEIDIA
Déu ho vol! Hui
sa causa sagrada a mi em confia.
Jo, que a la causa mora l'estel era i la guia,
seré el llaç de les dos.
Tornaré al camp de lluita: de pau i de bonança
seré en mig dels dos bàndols nou arc de Sant Martí:
Pare i germans, conversos de Crist a l’ensenyança,
allí tinc, i el que estimo, i és ma dolça esperança.
Em criden tots allí.
Jo, que a la causa mora l'estel era i la guia,
seré el llaç de les dos.
Tornaré al camp de lluita: de pau i de bonança
seré en mig dels dos bàndols nou arc de Sant Martí:
Pare i germans, conversos de Crist a l’ensenyança,
allí tinc, i el que estimo, i és ma dolça esperança.
Em criden tots allí.
I allí mos vassalls moros: faré que a la fe vera
s'acosten amb l'ajuda del rei aragonés.
La pau seua i bé públic salvar vull sens espera,
fent amb En Jaume treves i aliança sencera
en lo comú interés.
SEGON NARRADOR
Diu. Callat l’ha
escoltada de Galintort l'asceta,
i en aquest punt exclama:
i en aquest punt exclama:
ERMITÀ DE GALINTORT
¡Oh filla del meu
cor!
¿Per què a ton Déu no et dones en aquesta vall estreta,
i deixes ja la guerra, no per a dones feta?
¡Oh esplendorosa flor!
SEGON NARRADOR
¿Per què a ton Déu no et dones en aquesta vall estreta,
i deixes ja la guerra, no per a dones feta?
¡Oh esplendorosa flor!
SEGON NARRADOR
Fort sospir per
resposta pega Seidia, ansiosa;
los grans ulls se li entelen d'un plor mut, cristal·lí,
i a l’ermita i a Boia los gira vagarosa.
Per fi los salta aquesta sentència misteriosa:
los grans ulls se li entelen d'un plor mut, cristal·lí,
i a l’ermita i a Boia los gira vagarosa.
Per fi los salta aquesta sentència misteriosa:
SEIDIA
¡Voldrà això Déu de mi!
¡Voldrà això Déu de mi!
GLOSSARI
¿Què fa el Cid? Pica Babieca
amb l'esperó, al front senyant-se,
i es tira al tall de la penya.
¡Ai! ... S'assuca?...
amb l'esperó, al front senyant-se,
i es tira al tall de la penya.
¡Ai! ... S'assuca?...
El verb assucar apareix
documentat al Diccionari català-valencià-balear
d’Alcover/Moll justament al Baix Maestrat, en el sentit de ‘ferir a cop de
cap’. Això però, el significat que té en aquest vers de Garcia Girona és el de
sentit reflexiu: ‘estimbar-se’. En presentem la definició del Diccionari Alcover/Moll:
2. SUCAR verb transitiu
|| 1. Ferir a cops de cap; envestir a capades (mall.); cast. topetar, dar cabezazos. Al manco ets animals que causaren tal espant haguessen estats conís, que no suquen, Roq. 24. Al Baix Maestrat es diu assucar amb el mateix significat.
|| 2. reflexiu, Assucar-se: tirar-se o caure a baix, estimbar-se, caure de cap des d'un lloc alt (Tortosa, Baix Maestrat); cast. despeñarse.
|| 1. Ferir a cops de cap; envestir a capades (mall.); cast. topetar, dar cabezazos. Al manco ets animals que causaren tal espant haguessen estats conís, que no suquen, Roq. 24. Al Baix Maestrat es diu assucar amb el mateix significat.
|| 2. reflexiu, Assucar-se: tirar-se o caure a baix, estimbar-se, caure de cap des d'un lloc alt (Tortosa, Baix Maestrat); cast. despeñarse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada