Claus del cant desé "L'amor en obra"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT DESÉ DE SEIDIA

El cant de la confirmació d’Alí com a rival d’Artal

El cant desé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «L’amor en obra» s’inicia amb un diàleg amorós de Seidia i Artal, dalt del cim del Puntal, en plena Serra Espadà. D’entrada, sobta la facilitat amb què els amants poden eixir de la Borriana assetjada. Artal manifesta la gelosia cap a les atencions de Seidia envers Alí. Garcia Girona presenta ara una de les més belles i atrevides metàfores de l’obra. Artal compara la seua passió amorosa per la sultana amb l’ocell que es menja l’espiga de blat encara que caiga pres al cep o parany («no puc més, ma dolça amiga:/ l’ocell famolenc l’espiga/ envesteix ferm, del traïdor cep no cuidant».) L’ambient és l’apte per a una escena romàntica: soroll del vent entre els pins i el cant d’ocells com pinsans o caderneres acompanyen la parella d’enamorats. Garcia Girona presenta dues originals metàfores que comparen l’amor de la parella amb el contacte de la host de Jaume I amb Borriana, i també amb el mar i cel: «més enllà, i enmig, Borriana/ i a son flanc la host cristiana:/ mar i cel, en son festeig dolç vespertí».

Però l’amor de seguida dóna pas a la política. Seidia li recorda a Artal si ha fet tot el que cal perquè el seu pare, Blasco d’Alagó, convença els prohoms d’enretirar-se del setge de Borriana. S’està parlant, com ja sabem, de la proposta de Blasco de deixar de donar suport a Jaume en l’empresa borrianenca. D’aquesta conversa sobre una traïció passem a la melangia. L’autor utilitza el recurs de fer pujar els personatges a un lloc alt per reprendre la nostàlgia per la terra d’origen de Seidia. Artal retreu a Seidia que es mostre massa indiferent cap al seu amor, «arriscant ma vida en mans d’un pare irat». El sentiment de l’odi pel que està vivint evoluciona cap a la ira cap a ell mateix, i decideix tornar ràpidament a Borriana per lluitar i buscar la mort. L’actitud afecta Seidia, que es manifesta més amorosa que mai, tot abraçant Artal. Quan el cavaller la besa en el front, la sultana es desprén de l’abraç  i recorda a Artal que abans de gaudir de l’amor cal guanyar en la batalla per Borriana. El cavaller reacciona, ple de furor, tornant a la lluita i amb la idea de cremar les tendes de la host catalanoaragonesa.

L’acció de l’obra torna ara al campament de Jaume I, on sabem que Guillem d’Entença promou la construcció d’una mena de parapet de llances i cuiro enfront de la muralla de Borriana, per tenir lloc on recerar-se en la lluita vora el mur. Tot seguit se’ns diu que, efectivament, s’ha construït la cleda, però de seguida fem un altre salt en el temps, quan se’ns parla que dos-cents moros assetjats a Borriana ixen per cremar-la. Tal com ha explicat el professor Joan Peraire, en aquesta escena tenim un exemple d’ús de l’el·lipsi com a lloc de cooperació textual entre autor i lector:

El lector, d’acord amb els indicis que li facilita el narrador – la conversa que Artal acabava de mantenir amb Seidia–  ja té clar que el cabdill de l’expedició musulmana és Artal. Ja ha funcionat la cooperació textual. Tanmateix el propi narrador aclareix immediatament el que ja sabíem tots («És l’amant de la sultana») i, tot seguit, reconeix que aquesta informació és redundant («Bé s’endevina»).

El fluix baluard acaba destruït pel foc però l’escamot de Borriana ha de retirar-se davant l’envestida dels catalans i aragonesos. L’episodi acaba amb la tendra escena del mateix Jaume I treient una punxa clavada a la cama i embenant la ferida d’un dels seus cavallers, Berenguer Guillem.

Seidia, refugiada en un mas, prop d’Onda, retreu a Artal la seua iniciativa, presa sense assegurar-se prou forces per part del valí de Borriana. L’escena es torna amorosa, amb Seidia recolzant el cap sobre el pit d’Artal, que li besa els cabells. La sultana manifesta de nou el seu desig de tornar a les terres de muntanya, i li diu -a més- que s’ha trobat amb Alí, dalt del Puntal. Ací apareix un nou exemple d’el·lipsi temporal. Ara sabem, per boca de la jove, que Alí va arribar dalt de la muntanya de l’Espadà quan Artal se’n va anar. Seidia s’ha defensat apuntant-lo amb la ballesta i amb l’amenaça del seu gos. Com a reacció, Alí l’ha tornat a insultar com a bagassa desimbolta. Malgrat l’oposició de Seidia, Artal reacciona indignat i promet buscar Alí i donar-li mort.

Al peu del Puntal, camí d’Artana, té lloc la trobada entre els dos rivals. L’escena comença amb retrets i insults. Alí, amb la ballesta, dispara una fletxa contra Artal, que l’esquiva. Artal tomba Alí del cavall i comença una llarga lluita cos a cos, en terra, amb els punys, «abraonats com dos gossos de presa». La lluita és sorda, sense crits, ni renecs, i acaba en taules, amb els dos cavallers esgotats, que «s’ajupeixen i a lo llarg cauen estesos com a morts». Dues llenyateres troben Alí i, sense reconèixer-lo de primer, el porten a un mas proper i el guareixen. Garcia Girona presenta ací també el punt de vista dels musulmans, perquè les masoveres clamen contra els amors de Seidia amb el cristià Artal, i amenacen de fer revoltar la gent de la comarca si guanya l’exèrcit cristià. El narrador omniscient ens diu que Artal ha reviscolat durant la nit, i abans de l’alba ha partit amb el seu cavall.