Claus del cant onzé "La conversió"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT ONZÉ DE SEIDIA

El cant de la conversió de Seidia al cristianisme i a l’ideal de pau

El cant onzé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «La conversió», representa un dels moments culminants de l’obra. El desterrament de Seidia, que ha d’abandonar Borriana contra la seua voluntat, representa un intent del líder Al Hadrí d’evitar més conflictes amb Alí, rebutjat com a amant per la sultana. Però bandejar la jove d’un lloc on ella exerceix un poder suposa situar-la en estat d’indefensió, i la decisió del valí de Borriana es mostrarà com a fatal per a l’heroïna.

Seidia recorre les terres de les comarques de l’Alcalatén i del Pla de l’Arc, on rep mostres de suport i encara aconsegueix convéncer alguns líders d’aquells llocs perquè envien homes a lluitar per Borriana. Recorre l’Alcora, les Useres, Llucena, Vilafamés, Cabanes (on discuteix amb el caid), Borriol, la Barona i Atzeneta. A tots els voluntaris de la lleva els dóna el caid de l’Alcora com a capità.

Assistim ara a un del millors moments d’inspiració literària de Garcia Girona. Dels versos d’homenatge als pobles de l’Alcalatén i la Plana Alta, amb referències a dites populars o a la història, passem a la descripció del paisatge del Maestrat:

Allí a regnar comencen carrasques gegantines,

senyores de la serra, son benfactor orgull.

Dins de llur fresc imperi mil plantes peregrines

i brosserals indòmits, que igual fan flors que espines,
viuen en gai rebull.

Segons el professor Joan Peraire, la destinació del viatge de Seidia a Benassal és fa «com a resposta a la necessitat de pau interior» (1991: 341). Peraire desenvolupa més aquesta idea: «És significativa la relació entre les crisis espirituals de l’heroïna i el marc espacial: l’enriquiment de Seidia es produeix en els dos casos al voltant de Benassal».

Fins ací evoquem el Benassal literari de ficció, però què va ser el Benassal històric de l’Edat Mitjana? Per aproximar-nos a la qüestió, transcrivim ara una cita de l’obra historiogràfica L’Islam sota els croats, de Robert I. Burns S. I.:

Cap a final del segle xiii, [...] després de la definitiva subordinació de l’islam valencià al poder dels cristians, el rei, en traspassar Culla als templers, “mana tant als cristians com als sarraïns i als jueus que d’ara endavant us han de tenir sempre a vosaltres de senyors” (Carta pobla de Culla).

Segons ha documentat el cronista Pere Enric Barreda i Edo, el Benassal medieval, comprés dins el terme de Culla, va passar a dependir de l’orde del Temple l’any 1303, comprat per mig milió de sous al noble Guillamó d’Anglesola. Per causa de l’extinció del Temple, la població fou després propietat de l’orde de Montesa, que li va atorgar el privilegi de mercat. El temps de la ficció d’aquest cant onzé de Seidia és el mes de juliol del 1233, quan la presa de Borriana per Jaume I és imminent. Com diu Pere Enric Barreda, «el castell de Culla ja era a mans cristianes al moment de la conquesta de Borriana» (article «Balasc d’Alagó, conquistador de Culla (1231-1233)»).

La imatge literària de les terres altes valencianes a Seidia presenta encara una altra singularitat: és un món islàmic on els caps de les poblacions són cristians, i on -abans de la conquesta musulmana- tots els habitants de les comarques eren cristians. Segons testimonia el personatge de l’ermità de Galintort,  les ermites i santuaris del Maestrat i els Ports són una prova de la difusió del cristianisme:  «De cada poble era cristià son propietari,/ com sos vassalls ho eren, rebent d’un sol sagrari/ tots una comunió». Seidia descobreix ara que la bruixa Boia, que és cristiana, la va batejar, moments després del part de sa mare Ores, que «també de nena al front duia el baptisme».

Garcia Girona presenta ara el romanç de la Mare de Déu del Cid, una narració llegendària sobre la miraculosa fugida per l’aire del cavaller castellà, saltant d’un penya-segat, quan s’enfrontava, tot sol, a un estol de milers de moros, gràcies a la intercessió de la Mare de Déu: «cau a dos quarts de llegua junt al lloc on de la Verge s’aixeca antiga capella». La gesta del Cid, que inclou el fet també llegendari de la potada del cavall en caure sobre la pedra, que són «buits de fòssils arrancats» -tal com explica l’escriptor benassalenc- justifica el nom del topònim. A aquella esglesiola del Cid, segons explica el mateix Garcia Girona, «avui se li diu l’Angresola, que deu ser alteració d’Esglesiola o la Glesiola» (Iglesuela, en la forma oficial castellana).

El mossèn sembla que s’aixeca ara per damunt de l’escriptor. En una nota, en la pàgina 224, ens explica: «No hi ha dubte que nostra terra, com les restants de la Península Ibèrica, van rebre la predicació cristiana ja en les primeres clarors del cristianisme, i que a través de totes les vicissituds dels segles següents se conservaren nombroses amb llurs santuaris i esglésies i ministre del culte pertot arreu». Garcia Girona, fins ara sempre tan interessat a documentar la seua ficció dins la història, es eixa dur per la passió. Evidentment, la visió d’un món anterior a la conquesta de Jaume I amb santuaris cristians i eclesiàstics és pura fantasia.

Els versos que l’ermità de Galintort diu a Seidia representen un concís programa d’immersió en el cristianisme (la gràcia de Deú, l’evangeli de Jesús, el consol, la igualtat de la consideració de dones i homes, la possibilitat de casar-se amb Artal, l’estima a la Mare de Déu, la recerca de la pau). Hi desapareix aquell esforç de donar mostres de neutralitat religiosa, que anteriorment hem vist en l’obra: «No en pot haver més que una de vera religió». El bateig de Seidia és considerat com a vàlid, obviant el fet que per a un islàmic els sagraments atorgats per una altra confessió no tenen cap validesa. Però, en la nostra opinió, l’acceptació de Seidia de la condició de cristiana no és deguda a una raó religiosa sinó a l’evolució del personatge. Marginada del poder a Borriana per Al Hadrí, fugint de l’assetjament sexual d’Alí i enamorada del cavaller Artal, fer-se cristiana és l’únic camí digne que li resta. No cal oblidar que, a més, compta amb el suport del seu pare, l’ex Abú Seid, ara cristianitzat com a Vicent, que participa en la host de Jaume I. La sultana es proposa ara fer convertir els seus vassalls musulmans «a la fe vera»:

Jo, que a la causa mora era l’estrel i la guia

seré el llaç de les dos

Tornaré al camp de lluita: de pau i de bonança

seré enmig dels dos bàndols nou arc de Sant Martí