CANT DESÉ
L' AMOR EN OBRA
Esplais d' amor dels dos amants dalt del Puntal. Ardiment que d'açò pren Artal per a tornar a Borriana i avivar la lluita contra los assetjadors. Eixida nocturna que fa amb los moros per a cremar les cledes d'Entença. Torna a visitar Seidia i aquesta li diu que Alí ha anat a trobar-la ab males intencions. Artal s'encén en furor davant de tal nova i se'n va a l’encontre d' Alí. Rinya ferotge entre tots dos.
ARTAL
¡Valga'm
Déu! ¡Que per fi et trobo!
SEIDIA
¿Per què
vens?
ARTAL
Perquè
renovo
los alens al teu costat. Però, ¿què dic?
¿Em donarà eixe cor vida
i estroncaré ma ferida,
havent tu dat gust sens mida
al triomfant en lluita i ball, mon enemic Alí?
SEIDIA
los alens al teu costat. Però, ¿què dic?
¿Em donarà eixe cor vida
i estroncaré ma ferida,
havent tu dat gust sens mida
al triomfant en lluita i ball, mon enemic Alí?
SEIDIA
Sossega’t.
Ací en l’altura,
¡la llum del cel és tant pura!
¡Tan clar l'aire!
¡la llum del cel és tant pura!
¡Tan clar l'aire!
ARTAL
Jo vinc
trencant la veda de Hadrí,
que em
lliga;
no puc més, ma dolça amiga:
l'ocell famolenc, l’espiga
embesteix ferm, del traïdor cep no cuidant.
SEIDIA
no puc més, ma dolça amiga:
l'ocell famolenc, l’espiga
embesteix ferm, del traïdor cep no cuidant.
SEIDIA
No et crec;
sinó, em buscaries
més a sovint, i em faries
companyia quan me'n vinc a soledat.
Potser alguna almassorina,
o alguna morena fina borrianenca,
més a sovint, i em faries
companyia quan me'n vinc a soledat.
Potser alguna almassorina,
o alguna morena fina borrianenca,
la moïna bé
que et lleven
en los temps
de llibertat!
ARTAL
ARTAL
¡Sí, de
veres!
¡No em dóna Alí prou quimeres
per ta causa, que altres n’haja de buscar!
¡No em dóna Alí prou quimeres
per ta causa, que altres n’haja de buscar!
SEIDIA
¿T’has
trobat altra vegada amb ell?
ARTAL
No, perquè
l’ordre donada
és que amb ell, ni amb tu tampoc, he de tractar.
és que amb ell, ni amb tu tampoc, he de tractar.
PRIMER
NARRADOR
Així els
amants es barallaven
dalt del Puntal de l’Espadà.
dalt del Puntal de l’Espadà.
No passaven los vuit dies
des del ball
d'aquell mal fi.
Baix es veu Nules, la Plana
més enlla, i enmig, Borriana,
i a son flanc la host cristiana:
mar i cel, en son festeig dolç vespertí.
Seidia paga a l’amat amb mig riure,
puix sap que això el fa reviure
d’aquelles queixes i amargor.
Pareix que els pins se n’adonen,
i a cor amb lo vent componen
suau concert en què es fonen
sospirs dolços, veus de fades, planys d'enyor.
Baix es veu Nules, la Plana
més enlla, i enmig, Borriana,
i a son flanc la host cristiana:
mar i cel, en son festeig dolç vespertí.
Seidia paga a l’amat amb mig riure,
puix sap que això el fa reviure
d’aquelles queixes i amargor.
Pareix que els pins se n’adonen,
i a cor amb lo vent componen
suau concert en què es fonen
sospirs dolços, veus de fades, planys d'enyor.
SEGONA
NARRADORA
Los pinsans,
les caderneres,
les busqueretes lleugeres
d'un pi a un altre van saltant, es van acostant.
I escolten, ¡los molt curiosos!
els dos amants consirosos.
I, imitadors capritxosos,
dos a dos van ells també xarrutejant.
ARTAL
les busqueretes lleugeres
d'un pi a un altre van saltant, es van acostant.
I escolten, ¡los molt curiosos!
els dos amants consirosos.
I, imitadors capritxosos,
dos a dos van ells també xarrutejant.
ARTAL
Moltes de
coses, ¡ai! moltes
t’haig de dir... Però ¿no escoltes?
t’haig de dir... Però ¿no escoltes?
¿Ara què
mires, allà lluny?
SEIDIA
Sí que t'escolto, i fins la més gran novella
que vols contar-me, ja és vella per a mi:
que vols contar-me, ja és vella per a mi:
te
l’endevino punt per punt.
¡Tu ja t'has vist amb ton pare!
¡Tu ja t'has vist amb ton pare!
ARTAL
Ben cert. I,
si no m'empare lo valí,
ja em
comptaria jo entre els morts.
SEIDIA
¡Tu vas fer
lo que devies!
ARTAL
¡Sí vaig
fer! Sens desmesies,
a les
porfies de mon pare
vaig sostindre'm més enterc que aquests pins forts.
I vaig obrir-li, Seidia,
(retret açò a Déu no siga)
lo meu pit despitralat al seu tió,
jurant-li que a tu em lligava
d’amor eterna la trava,
que sols la mort la trencava.
vaig sostindre'm més enterc que aquests pins forts.
I vaig obrir-li, Seidia,
(retret açò a Déu no siga)
lo meu pit despitralat al seu tió,
jurant-li que a tu em lligava
d’amor eterna la trava,
que sols la mort la trencava.
SEIDIA
Molt ben
fet, però no és prou, amic, això.
Aguaita allà baix Borriana
i, al costat, la host cristiana,
com mastí que no li amolla al flanc les dents.
Mentre no es faça que l’amolle,
ni que el cap, lo rei, s' escolle,
dubto que el disgust sorolle
prou a pressa als rics prohoms descontents,
per a fer deixar l’empresa
a eixe rei, o gos de presa.
És ton pare qui primer deu alçar cap.
¡Mes ton pare titubeja!
Aguaita allà baix Borriana
i, al costat, la host cristiana,
com mastí que no li amolla al flanc les dents.
Mentre no es faça que l’amolle,
ni que el cap, lo rei, s' escolle,
dubto que el disgust sorolle
prou a pressa als rics prohoms descontents,
per a fer deixar l’empresa
a eixe rei, o gos de presa.
És ton pare qui primer deu alçar cap.
¡Mes ton pare titubeja!
ARTAL
No, no: mon
pare es meneja.
La traïció, però, és lletja,
i una causa honesta busca com ell sap.
La traïció, però, és lletja,
i una causa honesta busca com ell sap.
SEIDIA
¡Ah, jo tinc
por que tard faça!
PRIMER NARRADOR
Diu ella amb
paraula llassa,
mentres fletxa sos grans ulls al blau espai.
I queda com encantada.
Sa bella cara ombrejada
de melangia. Observada
d'Artal, prenent-li la mà
mentres fletxa sos grans ulls al blau espai.
I queda com encantada.
Sa bella cara ombrejada
de melangia. Observada
d'Artal, prenent-li la mà
fluixa de
desmai, li diu:
ARTAL
Aimia, ¿quin
aire
veig hui en tu, que al desgaire
prens les coses, com si fossen a un extrem?
veig hui en tu, que al desgaire
prens les coses, com si fossen a un extrem?
SEIDIA
Mira la gran
formosura
que es veu des d’aquesta altura,
Artal, ¿natura tan formosa
que es veu des d’aquesta altura,
Artal, ¿natura tan formosa
no mereix
que la contemplem?
¿Dins la mar, no veus Eivissa
com sos blaus tossals erissa?
¿O veus bé les Columbretes més ençà?
Gira els ulls ara a l’esquerra:
¿Te'n recordes de la serra?
¿No enyores Culla, ma terra,
on volgué Déu que ens trobàssem, mira, allà?
PRIMER NARRADOR
¿Dins la mar, no veus Eivissa
com sos blaus tossals erissa?
¿O veus bé les Columbretes més ençà?
Gira els ulls ara a l’esquerra:
¿Te'n recordes de la serra?
¿No enyores Culla, ma terra,
on volgué Déu que ens trobàssem, mira, allà?
PRIMER NARRADOR
Tot açò ho
diu tant viva,
que a l’amant, confús, lo priva
de tornar-la a son primer raonament.
Profitant-se de breu treva diu ell:
que a l’amant, confús, lo priva
de tornar-la a son primer raonament.
Profitant-se de breu treva diu ell:
ARTAL
Però, amada
meua,
¿en aquesta ocasió com creua
tan estranya distracció ton pensament?
¡Vaja, amb tes postures vagues,
tu algun gros pesar m'amagues!
¡Com hi ha Déu que ton amant és desgraciat!
Vinc en lo punt de ma vida
que he feta la deseixida
més gran per tu, ma escollida,
arriscant ma vida en mans d'un pare irat.
Vinc trencant de l’obediència
lo jou amb tota la violència
dels meus mèrits militars en deshonor.
¡I tu, et fas la desmenjada!
O estàs encara enutjada
del convit, ¡o no t'agrada
ja el servici de ma ferma, folla amor!
¡Maldició! ¿Per què el dur ferro
de mon pare, aquest desterro
de la vida, tan penós, no em va acurtar?
Mes, ¡ja ho sé! En aquesta guerra
la mort per tots camins erra,
i a molts d'aquest món desterra:
¡De sa dalla lo dur tall vaig a buscar!
SEIDIA
¿en aquesta ocasió com creua
tan estranya distracció ton pensament?
¡Vaja, amb tes postures vagues,
tu algun gros pesar m'amagues!
¡Com hi ha Déu que ton amant és desgraciat!
Vinc en lo punt de ma vida
que he feta la deseixida
més gran per tu, ma escollida,
arriscant ma vida en mans d'un pare irat.
Vinc trencant de l’obediència
lo jou amb tota la violència
dels meus mèrits militars en deshonor.
¡I tu, et fas la desmenjada!
O estàs encara enutjada
del convit, ¡o no t'agrada
ja el servici de ma ferma, folla amor!
¡Maldició! ¿Per què el dur ferro
de mon pare, aquest desterro
de la vida, tan penós, no em va acurtar?
Mes, ¡ja ho sé! En aquesta guerra
la mort per tots camins erra,
i a molts d'aquest món desterra:
¡De sa dalla lo dur tall vaig a buscar!
SEIDIA
¡No, amat
meu!
SEGON
NARRADOR
Ardent crit pega
l’amorosa,
i al coll
plega de l'amant los nevats braços.
Dolçament queden muts.
Ell tanta
prova no esperant,
per ser
quasi nova,
tot com fora de si es troba,
tot com fora de si es troba,
diu
solament.
ARTAL
¿Per què
m'has fet patir?
SEGON
NARRADOR
I en lo mig
del front la besa.
Ella ja d'ell s’és despresa,
constant sempre en sa indomable castedat.
Ella ja d'ell s’és despresa,
constant sempre en sa indomable castedat.
ARTAL
¿No
m'estimes?
SEIDIA
Sí, però
d'obres és l'hora.
ARTAL
Però, si el
desig m'acora,
¡i més des que el d’Eslida amb tu ha ballat!
SEIDIA
¡i més des que el d’Eslida amb tu ha ballat!
SEIDIA
Amat: l'
amor alta cosa
deu ser. Coronat de rosa
jo me'1 veig, com lo rei bell dels cors ardents.
I ans de tastar la dolçura,
que d'ell raja com mel pura,
¡la sort hem de véncer dura
d’aquesta guerra i adversos elements!
¡Mes, ai! ¿serà açò quimera,
somni hermós, visió encisera?
¡Lo diable, que massa enveja als dos ens té!
¿Com guardar-te, dolça flama de l'amor,
deu ser. Coronat de rosa
jo me'1 veig, com lo rei bell dels cors ardents.
I ans de tastar la dolçura,
que d'ell raja com mel pura,
¡la sort hem de véncer dura
d’aquesta guerra i adversos elements!
¡Mes, ai! ¿serà açò quimera,
somni hermós, visió encisera?
¡Lo diable, que massa enveja als dos ens té!
¿Com guardar-te, dolça flama de l'amor,
del vent que
brama,
i del foc d'infern, que aflama pits malvats?
i del foc d'infern, que aflama pits malvats?
¿Com, bella
amor, et guardaré?
ARTAL
ARTAL
¡Amb mon
braç invicte!
SEGON
NARRADOR
Salta l'amant, que el furor exalta.
Lo veuríeu d'un gran bot plantar-se dret,
d’heroi homèric amb grandesa,
i a la host aragonesa
maleir amb la ma estesa:
Lo veuríeu d'un gran bot plantar-se dret,
d’heroi homèric amb grandesa,
i a la host aragonesa
maleir amb la ma estesa:
ARTAL
¡Jo tes
tendes cremaré o cauré en lo fet!
Vinga un abraç, ma estimada,
i em planto d'una gambada
d’Al-Hadrí la covardia a esperonar.
Eixa host s’ha d'escometre
de nit, i foc s'hi ha de metre,
i a mon pare no permetre
més espera en lo monarca capgirar.
SEIDIA
Vinga un abraç, ma estimada,
i em planto d'una gambada
d’Al-Hadrí la covardia a esperonar.
Eixa host s’ha d'escometre
de nit, i foc s'hi ha de metre,
i a mon pare no permetre
més espera en lo monarca capgirar.
SEIDIA
Detin-te!...
No, un altre dia
diré açò que ara volia.
Ves, i Al·là de mal et guarde, i torna ací.
Dis-li al valí que t'envío,
que amb lo teu portes mon brio,
que en sa saviesa confío
ha de tindre ta comesa feliç fi.
PRIMER NARRADOR
diré açò que ara volia.
Ves, i Al·là de mal et guarde, i torna ací.
Dis-li al valí que t'envío,
que amb lo teu portes mon brio,
que en sa saviesa confío
ha de tindre ta comesa feliç fi.
PRIMER NARRADOR
Ell, de
quatre camallades
baixa les vessants penjades
dret al mas, on li custodien son cavall.
Lo gos de Seidia el mira
cuejant, ella sospira.
Per Espadà el sol expira.
baixa les vessants penjades
dret al mas, on li custodien son cavall.
Lo gos de Seidia el mira
cuejant, ella sospira.
Per Espadà el sol expira.
SEIDIA
¡Sultà,
anem!
PRIMER
NARRADOR
diu ella al
gos, i mou avall.
Dins la host
reial, resolta
la guerra al mur altra volta,
a pesar dels descontents,
la guerra al mur altra volta,
a pesar dels descontents,
al rei digué Entença, l'oncle d'En Jaume:
GUILLEM D’ENTENÇA
Tres-centes
cledes doneu-me,
i amb los vostres ajudeu-me,
que, com mur, de cara al mur les plantaré.
I jo hi seré nit i dia
amb los de ma companyia,
fins que aquest lloc de Borriana Déu ja ens do.
i amb los vostres ajudeu-me,
que, com mur, de cara al mur les plantaré.
I jo hi seré nit i dia
amb los de ma companyia,
fins que aquest lloc de Borriana Déu ja ens do.
PRIMER NARRADOR
I obtingué
els tres-cents canyissos
de bastons doblegadissos,
i, per abric, cobertissos dits mantells,
de bastons doblegadissos,
i, per abric, cobertissos dits mantells,
obrats de
cuiro i fort tauló.
Los moros, veient plantada
aquella invenció malvada,
que els provoca, reptadora, a mitja nit,
dos-cents a cremar-la n'ixen,
portant foc, amb què llueixen
los grans escuts que els cobreixen,
i comença la batalla amb gran brogit.
SEGON NARRADOR
Los moros, veient plantada
aquella invenció malvada,
que els provoca, reptadora, a mitja nit,
dos-cents a cremar-la n'ixen,
portant foc, amb què llueixen
los grans escuts que els cobreixen,
i comença la batalla amb gran brogit.
SEGON NARRADOR
¡Carafoscs i
amb llums bé espanten!
Los d’Entença tots es planten,
cadascú darrere sa cleda, cautelós.
Uns per dalt les llances llestes
assomen; altres, ballestes.
Los moros al mur d'aquestes
també en mostren, apuntant.
Los d’Entença tots es planten,
cadascú darrere sa cleda, cautelós.
Uns per dalt les llances llestes
assomen; altres, ballestes.
Los moros al mur d'aquestes
també en mostren, apuntant.
Guerrer
furiós als moros eixits cabdilla,
cobert amb visera: brilla sa armadura
cobert amb visera: brilla sa armadura
amb lo metxó
que du en la mà.
Al puny dret, l’espasa nua,
dreta i aguda com pua,
a passes fermes s'afua
vers la cleda on lo d’Entença en guarda està.
PRIMER NARRADOR
Al puny dret, l’espasa nua,
dreta i aguda com pua,
a passes fermes s'afua
vers la cleda on lo d’Entença en guarda està.
PRIMER NARRADOR
És Artal,
l'amant de la sultana;
bé s'endevina. A Borriana
davallà de l'alt Puntal la nit abans.
Amb furor, a Entença embroca,
que el rep plantat, boca a boca,
i adargant-se. Una gran roca
estimbada del tossal que, en son avanç,
creixent es topa i detura
contra una carrasca dura,
així es fa dels dos cabdills lo topetó.
Darrere, els altres la brega
estenen fins on aplega
lo reng de cledes. ¡Gemega
l’alta nit de tant soroll i torbació!,
SEGON NARRADOR
bé s'endevina. A Borriana
davallà de l'alt Puntal la nit abans.
Amb furor, a Entença embroca,
que el rep plantat, boca a boca,
i adargant-se. Una gran roca
estimbada del tossal que, en son avanç,
creixent es topa i detura
contra una carrasca dura,
així es fa dels dos cabdills lo topetó.
Darrere, els altres la brega
estenen fins on aplega
lo reng de cledes. ¡Gemega
l’alta nit de tant soroll i torbació!,
SEGON NARRADOR
Prompte les
cledes a estelles volen;
les llances,
com elles.
«Aragó!» fan
els uns,
i els altres
«Lié-Al·là».
I per tant fluixa muralla,
¡Déu, quina sangosa batalla!
De ferits, com blat que es dalla,
jauen molts: lo foc s'abota ací i allà.
I per tant fluixa muralla,
¡Déu, quina sangosa batalla!
De ferits, com blat que es dalla,
jauen molts: lo foc s'abota ací i allà.
Per fi,
Entença, els colps atura d'Artal,
i sa espasa
dura un colp i un altre al seu cap fa sentir.
I acorrent-lo Tarassona
dels del rei, socors li dóna,
fins que Artal s'arracona,
i amb los moros cap al mur pega a fugir.
I acorrent-lo Tarassona
dels del rei, socors li dóna,
fins que Artal s'arracona,
i amb los moros cap al mur pega a fugir.
Lo Rei, que
aplega prest, diu:
JAUME I
Que és açò? ¿Com us va?
PRIMER
NARRADOR
li respon
son oncle, Guillem d’Entença:
GUILLEM
D’ENTENÇA
La brega bé
ja ens va, senyor.
Ha estat que els moros cuidaven
de metre foc, i abotaven les cledes;
Ha estat que els moros cuidaven
de metre foc, i abotaven les cledes;
mes no
comptaven
que els
guardians no ens dormim, ni havem cap por.
PRIMER NARRADOR
PRIMER NARRADOR
I açò ho diu
amb ufania
per son rei,
que el socorria,
com s’hagués ja desvetllat al primer crit
amb deu dels seus,
com s’hagués ja desvetllat al primer crit
amb deu dels seus,
que dormien dins sa tenda.
Prest
s’havien llevat, vestits com jeien,
a socórrer als dels mantells.
a socórrer als dels mantells.
ESCUDER
Senyor, ferit està En Berenguer Guillem,
a la cama, de sageta.
PRIMER NARRADOR
Exclama
un escuder.
Tendre el rei, de
mantinent
mana dur una estopada,
mentre la pua clavada
li trau amb mà delicada,
i li embena la ferida sàviament.
mana dur una estopada,
mentre la pua clavada
li trau amb mà delicada,
i li embena la ferida sàviament.
PRIMER NARRADOR
La sultana Seidia,
a l’altre dia
del combat, a Artal rebia
en lo mas, i havent-lo oït, li deia açò:
del combat, a Artal rebia
en lo mas, i havent-lo oït, li deia açò:
SEIDIA
Bé has lluitat,
mes l’escomesa
no ha estat del tot ben entesa,
si no tenies promesa
del valí tota la força a prevenció.
no ha estat del tot ben entesa,
si no tenies promesa
del valí tota la força a prevenció.
PRIMER NARRADOR
I al seu costat
fent-lo seure,
mana li donen a beure i segueix:
mana li donen a beure i segueix:
SEIDIA
¡Amat de l'ànima,
ve el fi!
¡Ara és força alé i coratge!
¡Ara d'aguantar l'oratge!
¡Ara de no fer naufragi
la nau feble en què hem fletat nostre destí!
¡Artal meu!
¡Ara és força alé i coratge!
¡Ara d'aguantar l'oratge!
¡Ara de no fer naufragi
la nau feble en què hem fletat nostre destí!
¡Artal meu!
PRIMER NARRADOR
I, apassionada,
la testa inclina, preuada,
sobre el pit de son amant, que, amb càlid bes,
floreja aquelles melenes,
que, al clotet, es fan a trenes.
Ella, amb alenades plenes
d’olor sana virginal aviva més
los esperits d'ell que el vi d'Onda,
que li ha dat en tassa fonda.
I Artal li diu:
la testa inclina, preuada,
sobre el pit de son amant, que, amb càlid bes,
floreja aquelles melenes,
que, al clotet, es fan a trenes.
Ella, amb alenades plenes
d’olor sana virginal aviva més
los esperits d'ell que el vi d'Onda,
que li ha dat en tassa fonda.
I Artal li diu:
ARTAL
¿Què més faré que
et siga grat?
SEIDIA
¡Oh bell meu!
Allà
a l’altura
de ma terra, el cor pressura
té d'anar: ¡fa tant de temps que no hi he estat!
Perdem de vista la guerra,
uns dies allà a la serra.
de ma terra, el cor pressura
té d'anar: ¡fa tant de temps que no hi he estat!
Perdem de vista la guerra,
uns dies allà a la serra.
¡Sí, no puc ací
retindre't un moment!
A més, que jo et vull sostraure
al risc de caure en l’astúcia
d’Alí, o al valí desplaure.
¡Si em vulguesses, em creuries dòcilment!
ARTAL
A més, que jo et vull sostraure
al risc de caure en l’astúcia
d’Alí, o al valí desplaure.
¡Si em vulguesses, em creuries dòcilment!
ARTAL
¿Què vols dir
així com ara?
¿No m'animaves suara,
¿No m'animaves suara,
més a la brega,
puix ve la fi?
SEIDIA
¿No ho sospites?
¿No entreveus quina
altra querella
que m'ha dut ma adversa estrella,
m’angoixa més? ¡Alí va vindre ací!
que m'ha dut ma adversa estrella,
m’angoixa més? ¡Alí va vindre ací!
ARTAL
¡Déu! ¿I ha
trobat ton estatge?
¿T’ofengué eixe porc salvatge?
¡Trau-me d'ànsies!
¿T’ofengué eixe porc salvatge?
¡Trau-me d'ànsies!
SEIDIA
Tranquil·litza't.
Dalt del Puntal jo em trobava,
oïsc el gos que remugava.
Em giro: ¡astut s'acostava Alí!
oïsc el gos que remugava.
Em giro: ¡astut s'acostava Alí!
ALÍ
¡Subjecta eixe
gos!
Perdona'm, bella sultana;
¡N'estic penedit! ¡No vana causa em mou
Perdona'm, bella sultana;
¡N'estic penedit! ¡No vana causa em mou
aquest ton quiet
recés torbar!
SEIDIA
Si així fos, dic,
no vindries ací,
mestre en
traïdories,
ni armes damunt portaries.
¡Si t'avances un pas més, ja has viscut prou!
I, tirant mà a la ballesta,
un dard li apunto ben llesta;
Brau, lo gos se li tirava ja damunt.
Què fa? Pega mitja volta,
i injuriant-me, amb llengua solta,
de bagassa desimbolta,
fuig, com llop, del brau mastí sorprés a punt.
ARTAL
ni armes damunt portaries.
¡Si t'avances un pas més, ja has viscut prou!
I, tirant mà a la ballesta,
un dard li apunto ben llesta;
Brau, lo gos se li tirava ja damunt.
Què fa? Pega mitja volta,
i injuriant-me, amb llengua solta,
de bagassa desimbolta,
fuig, com llop, del brau mastí sorprés a punt.
ARTAL
¡Ah, pudent
verre!
Et buscaré, i com t'aferre
per la gola, t'estrangulo, ¡sí, per Déu!
Vaig a trobar-lo on estiga.
Un abraç, ma dolça amiga.
Si Déu vol que l'últim siga,
hauré abans jo acotolat l'enemic teu.
Et buscaré, i com t'aferre
per la gola, t'estrangulo, ¡sí, per Déu!
Vaig a trobar-lo on estiga.
Un abraç, ma dolça amiga.
Si Déu vol que l'últim siga,
hauré abans jo acotolat l'enemic teu.
PRIMER NARRADOR
I açò dient,
l'alça en l'aire
d' un braç, com garbejaire
una garba de bon any al carregar.
d' un braç, com garbejaire
una garba de bon any al carregar.
Crida Seidia:
SEIDIA
SEIDIA
T’ho prego: ¡No
aniràs!
SEGON NARRADOR
Artal no obeïx i
emprén via.
Al tard d'aquell mateix dia
amb Alí, camí d'Artana, es va trobar,
del gran bosc dins l’espessura,
damunt sa cavalcadura,
al peu del Puntal, vagant.
Al tard d'aquell mateix dia
amb Alí, camí d'Artana, es va trobar,
del gran bosc dins l’espessura,
damunt sa cavalcadura,
al peu del Puntal, vagant.
ARTAL
¡Verre pudent! avui acabes,
ca ronyós: ¿et figuraves
que tu una dona insultaves
sens pagar amb ta vil pell l'atreviment?
¡Baixa d'eixe cavall, baixa!
com faig jo. No et caldrà caixa
per la fossa: ¡los cans morts allà a un femer!
ca ronyós: ¿et figuraves
que tu una dona insultaves
sens pagar amb ta vil pell l'atreviment?
¡Baixa d'eixe cavall, baixa!
com faig jo. No et caldrà caixa
per la fossa: ¡los cans morts allà a un femer!
ALÍ
¡Ara veig que
Al·là et porta
a escorxar-te, ovella morta!
a escorxar-te, ovella morta!
Si t'aconhorta ans la mort,
sabràs que ahir,
d'ella amb plaer,
vaig gaudir d'eixa serrana.
vaig gaudir d'eixa serrana.
ARTAL
Mardà, la sultana
sap defendre's d'un covard estuprador.
No li has tocat pèl de roba.
Tu sí que, fugint, la prova
del seu dard, que e1 cor bé troba,
no has volgut fer en ta pell, covard, traïdor!
sap defendre's d'un covard estuprador.
No li has tocat pèl de roba.
Tu sí que, fugint, la prova
del seu dard, que e1 cor bé troba,
no has volgut fer en ta pell, covard, traïdor!
ALÍ
Per a trau, el
que et faig ara,
PRIMER NARRADOR
Diu Alí i son
dard dispara,
que, brumint, vola d’Artal buscant lo pit.
Aquest fa envenzió, es decanta, i no e1 toca.
Lo dard es clava en una soca:
que, brumint, vola d’Artal buscant lo pit.
Aquest fa envenzió, es decanta, i no e1 toca.
Lo dard es clava en una soca:
ARTAL
Assassí!
SEGON NARRADOR
Crida, i es
desboca
Artal de cara a ell, com llop ferit.
I d'un gran bot se li aferra
dalt del cavall. ¡Plom! en terra
los dos tomben. Estorat, fuig lo cavall.
Artal de cara a ell, com llop ferit.
I d'un gran bot se li aferra
dalt del cavall. ¡Plom! en terra
los dos tomben. Estorat, fuig lo cavall.
Abraonats, com
dos gossos
de presa, es desfan a mossos,
i los cruixen ferm los ossos,
en tombar-se, qui damunt i qui davall.
No peguen crits, no reneguen.
Amb fort pantaix esbufeguen,
i les mans busquen, a pressa, els garganxons.
En semblant rebolcadissa,
xafen tota la matissa del contorn.
de presa, es desfan a mossos,
i los cruixen ferm los ossos,
en tombar-se, qui damunt i qui davall.
No peguen crits, no reneguen.
Amb fort pantaix esbufeguen,
i les mans busquen, a pressa, els garganxons.
En semblant rebolcadissa,
xafen tota la matissa del contorn.
Amb xilladissa,
esbarrats se són fugits tots los moixons.
PRIMER NARRADOR
esbarrats se són fugits tots los moixons.
PRIMER NARRADOR
A voltes d'una
estrebada
s’enarquen, i altra vegada
¡Plom! en terra, lo dur sòl fan tremolar.
I, agarrotant-se ab los braços
i alçant-se i tombant de nassos,
en aquells de mort abraços,
la tesor dels tendons ja los ve a mancar.
I s'amollen i romanen
en terra llargs, i s'aplanen,
panteixant amb esbufecs com bous cansats.
Refets un poc, altra volta,
pegant una mitja volta,
tornen a la dura molta dels greus punys,
s’enarquen, i altra vegada
¡Plom! en terra, lo dur sòl fan tremolar.
I, agarrotant-se ab los braços
i alçant-se i tombant de nassos,
en aquells de mort abraços,
la tesor dels tendons ja los ve a mancar.
I s'amollen i romanen
en terra llargs, i s'aplanen,
panteixant amb esbufecs com bous cansats.
Refets un poc, altra volta,
pegant una mitja volta,
tornen a la dura molta dels greus punys,
que pits i lloms
deixen cascats.
SEGON NARRADOR
Los perpunts
d'aram s'esgarren
de la força amb què s'agarren;
del cap salten los de cuiro forts capells.
La seua cara, indefensa,
porta de sa ràbia immensa
la sangosa marca intensa
que els amera la camisa i saragüells.
Però més grossa sagnia
per la boca s'obre via
quan punyada més furiosa afonda el pit.
A l'un i a l'altre els en raja,
cap dels dos l’altre avantatja...
La lluna sa llum assaja
de filtrar entre el brancatge: és ja de nit.
PRIMER NARRADOR
de la força amb què s'agarren;
del cap salten los de cuiro forts capells.
La seua cara, indefensa,
porta de sa ràbia immensa
la sangosa marca intensa
que els amera la camisa i saragüells.
Però més grossa sagnia
per la boca s'obre via
quan punyada més furiosa afonda el pit.
A l'un i a l'altre els en raja,
cap dels dos l’altre avantatja...
La lluna sa llum assaja
de filtrar entre el brancatge: és ja de nit.
PRIMER NARRADOR
I en açò encara
estan vagues
dins de sa beina les dagues,
¡les que en va traure a renyir tempten les mans!
Puix, ertes d'esforç, s’ho veden,
i, quan es topen, s'enreden los dits,
dins de sa beina les dagues,
¡les que en va traure a renyir tempten les mans!
Puix, ertes d'esforç, s’ho veden,
i, quan es topen, s'enreden los dits,
que nugats es
queden,
com quan rinyen escurçons o aliacrans.
ARTAL
com quan rinyen escurçons o aliacrans.
ARTAL
¡Verre! ¿No et
mors?
PRIMER NARRADOR
per fi ronca Artal,
i el moro, amb
veu bronca, li
respon:
ALÍ
¿No t'he menjat
encara el lleu?
PRIMER NARRADOR
PRIMER NARRADOR
No parlen més:
se'ls ofega
la veu; la darrera brega
per fi als dos espasma i cega;
i s'amollen basquejant suor de neu.
La vida en tanta estretura
consell demana a natura,
mestra sàvia en eixos casos tan extrems.
De l'instint nadiu s'empara,
que als renyidors dessepara,
sanguejant de pit i cara
a rastrons,¡i què sap u per quant de temps!
la veu; la darrera brega
per fi als dos espasma i cega;
i s'amollen basquejant suor de neu.
La vida en tanta estretura
consell demana a natura,
mestra sàvia en eixos casos tan extrems.
De l'instint nadiu s'empara,
que als renyidors dessepara,
sanguejant de pit i cara
a rastrons,¡i què sap u per quant de temps!
SEGON NARRADOR
Perdent-se entre
les matisses,
deixant-hi rebolcadisses
en l’herba, si els revé la reprensió;
es recolzen a les soques dels pins,
deixant-hi rebolcadisses
en l’herba, si els revé la reprensió;
es recolzen a les soques dels pins,
o topen en
roques,
i esgoten les forces poques,
esgarriant-se en ben oposta direcció.
Fins que tant es desparteixen, que no es veuen.
i esgoten les forces poques,
esgarriant-se en ben oposta direcció.
Fins que tant es desparteixen, que no es veuen.
S'ajupeixen i a lo llarg cauen estesos
com a morts.
La nit del bosc, amb sa fresca,
més dolça als morients que bresca,
sos ardents polsos refresca
i sossega de sos cors los batecs forts.
PRIMER NARRADOR
La nit del bosc, amb sa fresca,
més dolça als morients que bresca,
sos ardents polsos refresca
i sossega de sos cors los batecs forts.
PRIMER NARRADOR
I roden al cel
les hores.
En rompre l’alba,
dues mores
llenyateres, caminaven bosc avant.
Passen prop d'allí on jaïa
Alí lo d'Eslida en agonia;
son sec gemegar s'oïa...
i les dues, fetes de pedra per l'espant,
llenyateres, caminaven bosc avant.
Passen prop d'allí on jaïa
Alí lo d'Eslida en agonia;
son sec gemegar s'oïa...
i les dues, fetes de pedra per l'espant,
queden mudes.
Més clars ouen
los gemecs, que les commouen,
i, resoltes, corren on està el ferit.
los gemecs, que les commouen,
i, resoltes, corren on està el ferit.
MORA 1
¡Gran Al·là!
¡Quina malesa!
La cara de la sang presa,
desfigurada i malmesa:
fets a pèntols los vestits, sangós lo pit.
PRIMER NARRADOR
La cara de la sang presa,
desfigurada i malmesa:
fets a pèntols los vestits, sangós lo pit.
PRIMER NARRADOR
Mentre una
llenyatera
s'abaixa al ferit,
s'abaixa al ferit,
carrera emprén l'altra
cap a un mas allí
propet.
En arribant, diu:
En arribant, diu:
MORA 1
La vida acabant de gran ferida,
de ric la roba esbandida,
hem trobat un seid, alt, jove, ja mig fred.
SEGON NARRADOR
de ric la roba esbandida,
hem trobat un seid, alt, jove, ja mig fred.
SEGON NARRADOR
Los masovers que
això escolten,
per tota casa se solten,
ungüents, llenços i desfiles amanint.
per tota casa se solten,
ungüents, llenços i desfiles amanint.
Corren amb la
llenyatera
i, aplegant de tal manera,
veient lo ferit, qui era no endevinen,
i, aplegant de tal manera,
veient lo ferit, qui era no endevinen,
¡i al mas ell va
ben sovint!
Mes, reparant en sa roba,
cauen en la trista nova
que aquell és son senyor, lo seid Alí.
Amb gran cura el medicinen,
I en un escany lo reclinen,
i entre quatre se 1’empinen
sobre els muscles, i del mas prenen camí.
MORA 2
Mes, reparant en sa roba,
cauen en la trista nova
que aquell és son senyor, lo seid Alí.
Amb gran cura el medicinen,
I en un escany lo reclinen,
i entre quatre se 1’empinen
sobre els muscles, i del mas prenen camí.
MORA 2
¿Què haura estat?
Sospito una cosa sola:
Açò és rinya, i la sultana n'és motiu.
Molt nostre amo la volia.
Ella de Borriana eixia
aquests jorns a l'alqueria
del Puntal, amb un rumí, com tothom diu.
Sospito una cosa sola:
Açò és rinya, i la sultana n'és motiu.
Molt nostre amo la volia.
Ella de Borriana eixia
aquests jorns a l'alqueria
del Puntal, amb un rumí, com tothom diu.
¡Voto a Al·là! Si
per ventura
per ella gran desventura
li esdevé a nostre gran seid, ¡ai d'ella! ¡ai!
Alçarem crit de revolta
los muslims tots de l’envolta,
i amb lo cap ella i sa escorta pagaran,
per ella gran desventura
li esdevé a nostre gran seid, ¡ai d'ella! ¡ai!
Alçarem crit de revolta
los muslims tots de l’envolta,
i amb lo cap ella i sa escorta pagaran,
si el gos rumí ens
vencés mai.
PRIMER NARRADOR
Artal d'Alagó,
que no estava
tant tronçat, reviscolava
ans de l'alba, i fent esforç, s’alçava en peu.
I, amb son cavall, que peixia
prop d'ell, i amb l’olor havia
trobat son amo, fa via
cara a Nules, qui allí prop en un puig seu.
tant tronçat, reviscolava
ans de l'alba, i fent esforç, s’alçava en peu.
I, amb son cavall, que peixia
prop d'ell, i amb l’olor havia
trobat son amo, fa via
cara a Nules, qui allí prop en un puig seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada