GLÒRIES
Seidia és reconeguda com a filla de l'Emir de València Seid
Abú Seid, i aclamada pels prohoms sarraïns al castell d'Eslida. Anada de la
princesa i sa cort a Onda. Festes que allí es fan: correguda de bous valents,
torneig d'anelles i de canyes. Arribada del gendre de don Blasco.
PRIMER NARRADOR
L' empinat castell d' Eslida
sona amb clarins i botzines,
que en les vallades veïnes
desperten clams i retrons.
Sonen a cosa solemne:
semblen clamors de victòria,
o grans ovacions de glòria,
o d’ira popular, trons.
De Seid Abuseid la filla
és allí reconeguda
com a filla ben nascuda
de l'ex-emir valencià:
los alfaquís, los prohoms,
tots los caids de Serra i Plana,
nom i honors de sobirana
a Seidia donen ja.
SEGONA NARRADORA
Per això els clarins ressonen
quan, l’assemblea acabada,
de brillant corteig voltada,
ix la mora del castell.
No campeja més la lluna
quan ix més gran i rodona,
que la gallarda amazona,
voltada de son consell.
Hi va l’aljama d' Eslida,
famosa en hòmens de ciència,
i en lo Regne de València
oracle de gran ressò:
allí el cap de la host mora,
Al Hadrí lo de Borriana,
I els cadís d'Onda i Artana,
Castelló, Nules i Uixò.
PRIMER NARRADOR
Los de Sogorb i de Xérica,
los de Borriol i l’Alcora,
los de Culla i Almassora,
i altres, que esmentar no cal;
hi és també Ariel l'encisaire
amb sa mirada mai quieta,
i, com un fill del Profeta,
¡bon Déu! ¡també hi és Artal!
Tots eixos nobles prohoms,
havent la causa estudiada de Seidia,
ben provada l’acaben de definir:
han oïts de testimonis
els del mas aquell, que un dia
hi veren nàixer Seidia
i hi varen veure l'emir.
SEGONA NARRADORA
I ells, que fidels a Seid foren
fins quan caïa del tron,
i asil en son abandó,
forta Eslida li donà,
ara que als rumís se'n passa,
a Mahoma fent ultratge,
en venjança, vassallatge
d'ells sa gran filla rebrà.
Ja es percata tota Eslida
de tant falagueres noves,
i la dolçaina i les trobes
s'ouen per tots los carrers.
MORA D’ESLIDA
¡Salut!
PRIMER NARRADOR
-així que la veuen
fan a la nova sultana-
MORA D’ESLIDA
¡Tu eres nostra sobirana,
serem tos vassalls primers!
PRIMER NARRADOR
I l’escalfor de la guerra
de totes bandes dardeja,
i aquells pits ardents fogueja
amb lo sol primaveral.
Fins que, embriacs d'entusiasme
que beuen a grans glopades,
Mart les testes exaltades
junyix al carro marcial.
Puix Mart és lo de Borriana
per son coratge i corpenta,
que amb gran veu parlar intenta
i a Seidia proclamar.
Mes son parlament ofega
del poble l’algaravia,
cridant:
MORA D’ESLIDA
¡Que parle Seidia!
¡Sa veu volem escoltar!
SEGONA NARRADORA
I llavors munta en sa egua
i, avançant majestuosa,
com nau que en la mar va airosa,
los fa aquest raonament:
SEIDIA
Muslims, d'Al∙là el gran la glòria,
los més fidels al Profeta,
dels fills d'Agar raça electa:
Al∙là us guard
perennalment!
Dona com sóc de braç feble,
en la guerra de Morella
m' heu vist caure com centella
sobre l' invasor cristià.
¿Quin fat m'ha dut a la guerra
i a usar de ferrenya fulla,
més que de didal i d’agulla?
No ho sé, però escrit està.
¿Això, vassalls, no us demostra
que sang corre en mes entranyes,
noble i ardent de façanyes,
que e1 meu llinatge és de rei?
Sí, de l'emir Seid sóc filla,
a qui sempre vassallatge
haveu dat, i és mon llinatge pur
als ulls d'Al∙là i sa llei.
Mes ¡ai! conec el meu pare
ara que d’Al∙là renega
i al rumí enemic s'entrega,
trist de son destronament.
No importa: si el Rei us manca,
Al∙là sa filla ara us
dona:
llavor d’emir sempre és bona,
i més en fembra que se sap valent.
Muslims: encara al cel brilla
l'estel clar de l’esperança;
tingueu fe, que el jorn s'atansa
del triomf i de la pau.
Oblideu la dissort d'Ares,
que Al∙là permeté per prova,
i anem a la guerra nova
amb més gent i amb ànim brau.
Lo rumí no és invencible,
i, si voleu que us ho prove,
mireu aquest guerrer jove:
És lo fill del d'Alagó...
Jo lo vaig fer pres de guerra,
jo el vaig lligar amb mos braços,
i fins l'he sotmés als llaços
de nostra llei i nació.
Eslidans: que gent estranya
mai no ens traga de la terra.
Fem baluard d'aquesta serra,
¡i a la lluita! Ho vol Al∙là.
¡Si a València la discòrdia
els obri als rumís les portes,
que mai les muralles fortes
els obriguem d'Espadà!
PRIMER NARRADOR
Calla, ¡i altra volta els vítols!
per aquells cims s'expandeixen
i fins los oïts fereixen
d'aquells dels veïns poblats.
Al Hadrí, a consell de guerra
els cadís presents ja crida,
perquè cadascú amanida
sa host tinga d'homs granats.
I ordena que a reclutar-la
cadascú se'n vaja a sa alcora o comarca,
i a Onda, amb la lluitadora gent,
facen cap, diligents.
Onda, d'Espadà regina,
que en la
Plana els peus reposa,
i dins sa murada closa
admet sovint moltes gents.
SEGONA NARRADORA
La primera que hi fa via
és la cort de la sultana,
que se n’ix d'Eslida,
camí d'Artana, un bell dematí.
Veient-los baixar la serra
sos aspres tossals enfila,
com de soldats gegants fila
formats al toc del clarí.
¡Lo sol ixent com se'ls mira
tants de genets! ¡quines joguines fa
en les armadures fines,
que relluïxen com ell!
¡Com pinta capells i plomes,
i les banderes brodades,
i les vestes vionades
amb son daurador pinzell!...
PRIMER NARRADOR
Ja són d’Onda a les envistes,
ja als murs lo corteig aplega,
i en l'alt almenar desplega
l’estandard verd l’almudí.
Los veïns, que se n’adonen,
ja ixen portals enfora
per rebre la reina mora,
ovacionant i aplaudint.
I del cel com a penyora,
que, pietós, Al∙là els envia,
entren triomfant ja Seidia
i li fan reials honors.
Ella tant los enlluerna
amb l'esclat de sa bellesa,
son posat i gentilesa,
Que els encisa i guanya els cors.
SEGONA NARRADORA
Ja també apleguen a Onda,
los dies següents, les lleves d'hòmens,
presos a les gleves,
gent brava i de tremp d'acer.
Los capitans que els comanen,
los cadís, són los més nobles
senyors dels castells i pobles ja dits,
del voltant terrer.
I, somrient, torna als moros
la desterrada gaubança,
missatgera que s'atansa
des del seu bell Paradís.
Ja Onda tota bul1 en festes,
faran bous i jocs de canyes,
i altres invencions estranyes
que l'enginy moro argüeix.
PRIMER NARRADOR
Es prepara festa grossa
per honorar la
Sultana.
Los guerrers de més ufana
en la festa prendran part.
Ja les mores més hermoses
a qui amor, burló, fa xances,
broden vestes, proven danses
dirigides pels de l'art.
Ja aplega el jorn de la festa,
tot radiant de llums i aromes,
que de les hortes i comes
envien florits fruiters.
Ja els carrers tots formiguegen
de gent amb festives robes,
que, olorant invencions noves,
van famolencs de plaers.
SEGONA NARRADORA
Quan lo sol dalt la carrossa
és al terç de sa carrera,
la gent a la plaça espera
dels jocs lo començament.
Los terrats d'hòmens s'ericen.
A les finestres, com rames
en flor, s'assomen les dames,
los esguards tots atraient.
De les dames la més bella
és la sultana Seidia,
que apareix com lo clar dia
darrere una fosca nit.
Quan al mirador s'assoma,
trona la plaça amb palmades,
de vítols de goig mesclades,
que amor arranca a tot pit.
PRIMER NARRADOR
Li fan la cort i homenatge
Hadrí i los prohoms d'Eslida.
De serventes té escollida
corona pel seu voltant.
Ja, per demanar sa vènia,
lo cadí d'Onda la plaça
creua en un cavall de raça
del desert, caragolant.
La festa és gran correguda
de bous, duts de les muntanyes,
valents i de fines banyes,
on s'amaga el greu perill.
Lo genet la clau entoma
que la sultana li tira,
i a gran galop es retira
la porta a obrir del toril.
SEGONA NARRADORA
Cinc cavallers són en plaça
per a llancejar els toros,
i un estol de peons moros,
que els sabran bé capejar.
Los genets, fadrins, s'encaren
cascú al balcó de sa aimia,
per a fer-li cortesia
abans de en la brega entrar.
Sonen tabals i dolçaines,
i un bou solten a l’arena,
alt lo cap, corva l’esquena,
mufant i atustant arreu.
Corre tant, que apenes poden
Deturar-lo els capejaires,
i prompte algú d'ells pels aires
volar i caure ja es veu.
PRIMER NARRADOR
Ja dels cavalls se n'adona,
i, ¡Déu! ¡i com cap a ells es tira!
Lo genet que a punt no gira
brida al seu, està perdut.
Pero tots són genets destres,
I, quan lo bou se'ls atansa,
li peguen tals bots de llança,
que e1 deixen esmaperdut.
Cada sort els val palmades,
i més, si mestra llançada
la bestia ben rematada
deixa davant del cavall.
Llavors lo llançaire arranca
al bou lo floc de l’esquena,
i se'n va a fer-li'n ofrena
a aquella de qui és vassall.
SEGONA NARRADORA
Quan ve que e1 bou tercer solten,
un cavaller ix a plaça,
que, gallardejant amb traça,
va a Seidia vènia a fer.
La sultana es torna groga,
i, refent-se, mal disfressa
l' afany amb que s'interessa
pel ros cristià cavaller.
I Artal, lo gentil llançaire,
sense esperar la resposta,
valent al bou se li acosta
i el repta al dubtós combat.
La fera abaixa la testa,
mufa i escarba l’arena,
i, estenent la corva esquena,
es tira al cavall parat.
PRIMER NARRADOR
Una esperonada pega
Artal, i el cavall desvia.
I, en pasar lo bou, li envia
una llançada al copró.
Brama la ferida bèstia,
1 al cavall d'un tranc s'entorna.
Artal a ferir-la torna,
mes, no fent cas del llançó,
Colp de banya al ventre tira.
En un ¡ai! la gent esclata,
Creient que e1 cavall li mata,
Veient-lo de mans alçat.
Però Artal, ferm adreçant-se
sobre els estreps, tant bé apunta
del coll i el tos a la junta,
que el bou cau mort i plegat.
SEGONA NARRADORA
¡Déu! de terrats i finestres
s’escapa tal cridadissa,
que el cel, quan trona i granissa,
no fa més forta remor.
Artal, la llista arrancant-li
al bou a punta de llança,
sense desmuntar s'atansa
de Seidia al mirador i diu:
ARTAL
Sultana, si benigna
mireu quina curta mostra
del meu valor a honor vostra
he arriscat,¿l’acceptareu?
SEGONA NARRADORA
I Seidia, fingint cara seriosa,
li diu:
SEIDIA
Prenc eixe homenatge
en penyora del coratge
que per mi un jorn mostrareu.
SEGONA NARRADORA
No tant son goig dissimula
sa cara, que no es clarege,
i que algun galà no envege
la sort ditxosa d'Artal.
Poder gran de la bellesa,
que els hòmens du a gelosia,
i als extrems de la follia.
per perdre un feliç rival.
S’acaba la dura festa,
i s’esbargeix la gentada
a l’amor de la menjada
dins totes cases i hostals.
Per a la de mitja tarda
s'omple la plaça abans d'hora,
i a Seidia la sang mora
rep amb nous ¡visca! triomfals.
PRIMER NARRADOR
Entren a un temps en la plaça
de cavallers dues quadrilles.
Cadascú d'ells entre les filles
dels cadís sa dama té.
Prou s’endevina en la lletra
per cadascuna brodada,
en la banderola alçada
del galà a qui vol bé.
De blanc va vestit lo bàndol
dels que Artal capitaneja,
De l'altre e1 vestit verdeja
que obeeix la veu d'Alí.
Després que al galop medixen
la plaça, als extrems es paren,
i a l’escomesa es preparen,
canya en mà al toc del clarí.
SEGONA NARRADORA
Sona, i com dards de ballesta,
quatre per banda s'afuen,
de punta les canyes duen
en brava acció de ferir.
És joc allò, i no es ferixen,
ni són com llances les canyes.
Tan sols cadascú ses manyes
de lluitador vol lluir.
Una mora que ho veu exclama:
MORA D’ESLIDA
¡I si en fan, de bonicures!
¡Si dalt del cavall gallegen!
Tan prompte tots es barregen,
tan prompte ja estan triats.
L’un apunta, aquell s’adarga,
l’un escomet, l'altre es gira,
l’un al dret la canya tira,
l'altre els colps ha desviats.
SEGONA NARRADORA
La gala és pegar colps mestres,
de les canyes desarmar-se,
o dels plomalls escapçar-se,
o fer-se caure els bonets.
Qui pot prendre el del contrari,
d'ell fa present a sa aimia.
Tres van oferts a Seidia
amb los cors de tres genets.
MORA D’ESLIDA
Prou de canyes. Ara anelles:
D’una corda travessera,
ja en pengen: a la carrera
per l' ull les han de passar...
Les han de passar amb llança...
Qui l’enfile més vegades,
del concurs amb les palmades,
la joia s'ha d'emportar...
PRIMER NARRADOR
Ja ix Alí, el fill del cadí d'Eslida,
portant rica penyora,
cadena d'or, que enarbora
de sa llança en l'alt acer.
¿Qui s'arriscarà a guanyar-li-la?
¡Si tant bon pols té el d'Eslida,
i amor i zels en junyida
li donen ull tant certer! ...
Rivals d'amor prompte es troben
i Artal del seu no en tolera.
Mireu-lo eixir sens espera:
ja diu al mantenidor:
ARTAL
Cavaller, preuada joia
meteu en risc: noble dama
de vostre cor déu ser ama:
¿Provem qui és amant millor?
PRIMER NARRADOR
Alí respon:
ALÍ
Isc a plaça perquè tota Onda veja
que ningú dones festeja
més galà que el brau Alí.
Correu ja la primer llança,
i ull viu; que com hui no es diga
que heu tingut la sort amiga
en lo bou d'aquest matí.
PRIMER NARRADOR
Artal d'eixa fina befa
los darrers mots ja no escolta,
puix, rabent, pega la volta
a la plaça amb son corser.
No és novençà en eixes lluites.
N'ha tingudes a València,
i, en renyida competència
s'ha emportat més d'un llorer.
S'atura a un extrem de plaça,
i d'allí emprén la carrera.
Du la llança tal drecera
que per l'ull passa l'anell.
Seidia un sortit no evita.
MORO
Visca el rumí!
PRIMER NARRADOR
¡Els crits com sonen!
Emperò, amb ells es confonen
crits com ara:
MORA D’ESLIDA
¡Eixe rumí al bordell!
SEGONA NARRADORA
Corre Alí, i també l’enfila,
palmes collint sa mà experta.
Torna Artal, i ara no encerta,
torna Alí, i tampoc fa sort.
I així, amb variada fortuna
lluiten ambdós amb gran manya.
Per fi, Artal, tres voltes guanya:
¡Ha sigut son pols més fort! ...
Tant a penes pren la joia,
mou-se crida ensordidora,
¿Què passa? Al portal de L’Alcora
ve ambaixada de cristians.
Son cap parlament demana,
l’aljama tota es conturba.
Se sobresalta la turba,
i deixen jocs per alfanges.
Diu Alí:
ALÍ
¡Quiet tothom!
SEGONA NARRADORA
los cadís criden,
per ordre de la sultana,
que a son tinent Hadrí mana
que isca a entrar l'ambaixador.
Al Hadrí reconeix el gendre d'En Blasco,
i sa cortesia
dóna entrada i garantia
a l'enemic vencedor.
PRIMER NARRADOR
Tant, que no tem Anglera
sens sa escorta entrar dins d'Onda,
que, presa d'estupor fonda,
dubta si ell du guerra o pau.
¡Com de gallard En Guillem entra!
Rellampega sa armadura.
De la plaça enmig s'atura,
son esguard Seidia atrau.
Ja al peu va de la finestra,
on ella està, i diu:
GUILLEM D’ANGLERA
Senyora,
com de festa us trobo en hora,
ma ambaixada aprés diré.
I, si no us ha de desplaure,
jo en la festa part prendria,
honorant vostra senyoria,
amb lo qual honrat seré.
PRIMER NARRADOR
Diu Seidia:
SEIDIA
Cavaller, gràcies.
Pugeu a dir l’ambaixada,
que la festa és acabada.
GUILLEM D’ANGLERA
Perdoneu, encara no.
Veig un cavaller que arbora
encara joia valuosa.
¿Permeteu que en lluita honrosa
prove a guanyar-li-la jo?
SEGONA NARRADORA
Seidia un punt titubeja.
Mes mira a Artal i respon:
SEIDIA
Provar-ho podeu,
si acceptar-ho vol
qui l'ha guanyada bé.
SEGONA NARRADORA
Guillem, girant-se
diu a Artal:
GUILLEM D’ANGLERA
Cavaller: ¿eixa penyora,
que haveu guanyada en bona hora,
disputar-vos no podré?
ARTAL
Disputeu-me-la, si perdre
l’honor no us costa.
GUILLEM D’ANGLERA
Cristià, fem una altra aposta:
Si vos venç, ¿amb mi vindreu?
ARTAL
Jamai!
GUILLEM D’ANGLERA
Puix vindrà eixa joia.
ARTAL
Tampoc, que si la fortuna
us val, ¡per la Mitja Lluna!
que amb vostra sang la perdreu!
PRIMER
NARRADOR
Gran bumbum mou-se en la plaça
contra el gendre de don Blasco
MORA D’ESLIDA
A fora! Que eixe ens vé a vendre!
Preneu-lo! Que no isca viu!...
Fora el bordegàs d’En Blasco!
SEGONA NARRADORA
Ou-se també entre e1 desori
Guillem, com un promontori
al que en va envesteix un riu, i fa:
GUILLEM D’ANGLERA
Sultana! Doneu ordre
de fer callar eixes fúries,
que no es deu rebre amb injúries
de pau un ambaixador.
PRIMER
NARRADOR
Seidia s'alça. Ple d’ira,
Hadrí se'n baixa a la plaça
i als caps del motí amenaça.
¡Tot en va! Creix la maror.
Guillem d’Anglera crida:
GUILLEM D’ANGLERA
¿Voleu guerra? ¡La tindreu!...
Sapieu, sultana,
que el seid Blasco a vós me mana
perquè em doneu son fill.
A eixe preu no us farà guerra...
¡Digueu! ...
PRIMER NARRADOR
S’ouen nous crits:
MORA D’ESLIDA
¡Morga! ¡Morga!
¡De cans rumís fem esporga!
PRIMER NARRADOR
Guillem, veient lo perill,
diu a Artal:
GUILLEM D’ANGLERA
Cunyat: ¿Què en penses?
¿Trairàs a ton llinatge?
¿Faràs a ton pare ultratge,
i a ta pàtria i religió?
PRIMER
NARRADOR
L'avalot sa veu sufoca;
La plaça bull... Mes no espera Guillem,
i obrint-se carrera
entre aquella confusió,
creua com un llamp la plaça
fent solc en la turba mora,
i se n’ix portal enfora
a juntar-se als seus companys.
I amb ells emprén a tot córrer
de Morella la tornada,
de la ceguera obstinada
d’Artal lamentant los danys.
