Cant seté "Vicissituds"

CANT SETÉ

VICISSITUDS

INTRODUCTOR

Gran convit en casa del valí de Borriana per la destrossa del castell de fusta dels assetjadors. La Filla del Tiufat. Artal i Alí, rivals o contraris en l’amor de Seidia. Les Illes Columbretes o de Montcolobre. Los pirates algerians hi capturen una nau cristiana, amb queviures per al camp cristià. La host volandera catalana en rescata gran part en una forta batalla.

PRIMER NARRADOR

Del triomf  l’alegria embriagadora

avalota la casa del valí;

en sos jardins, replena i temptadora,

és parada la taula del festí.

Del castell se celebra la destrossa,

del gran castell de fusta dels cristians.

Victòria dels àrabs és, victòria grossa,

que d’En Jaume els projectes ha fet vans.

SEGON NARRADOR 

Del setge al prompte es feu allò ordinari,

manganell i fonèvol contra el mur.

Però els moros també ja en van muntar-hi

dalt del mur, i gran dany feia el seu tir lluny.

De guisa que acceptà el rei la proposta

de l’enginyer, de fer un gran castell

de fusta, que per batre el mur aposta,

fos a ròssec portat fins al peu d’ell.

PRIMER NARRADOR

 Mes no ha valgut de l’enginyer la ciència,

l’italià Nicoloso, per no oir

del gran rei los consells i l’experiència,

que de cordes volgué el castell guarnir.

Rossegant, a mitjan camí el portaren,

també el rei de la gúmena estirant.

S’estacà, i els setiats lo derrocaren,

deu trets de l’algarrada disparant.

SEGON NARRADOR

I eixe succés feliç ara festegen

los capitost sa casa del valí.

Tots vestits gentilment i ufans, rodegen

l’engarlandada taula del festí.

Presidint lo convit, seu la sultana,

i al costat Al-Hadrí. També és Artal,

i els caps forans, entrats dins de Borriana

a deshora, i per un secret portal.

PRIMER NARRADOR

Baix l’emparrat, la taula està parada.

Hi fan llum antorxeres de gran bec.

És boqueta de nit d’una diada

del mes de juliol, calent i sec.

Lo sòl, ruixat amb aigües oloroses

templa el botxorn d’aquella nit d’estiu.

I, a l’horta, novells jasmins i velles roses

cremen a Déu del tard l’encens votiu.

SEGON NARRADOR

S’hi mescla la dolçor amorosida

de guitarres i gusles orientals,

amb què els joglars ensucren la casida

que una esclava recita als comensals.

En vaixella d’Alcora d’obra fina,

que espurneja ferida per les llums,

les carns de savorosa salvatgina

són servides amb herbes de perfums.

PRIMER NARRADOR

 L’or fos del dolç vi blanc, i ratafia

raja dels gerros com la font del goig,

que els llavis parladors fa en desmesia

i a més d’un cap se’n puja i torna boig.

I tot són ja col.loquis i riotes

i dir xances i befes ben picants

que, al castell disparades, volen totes

dret al cor del monarca dels cristians.

Ja dins d’una gran plàtera arrepleguen

les sobralles, i en fan un alt garbell.

I, agarrant de la vora, l’arrosseguen

com feien els cristians amb son castell.

UN MORO  

¡Hala, minyons

SEGON NARRADOR

-diu un, del rei En Jaume

escarnint d’estirar l’acció i la veu-

UN MORO

Agarrats a la gúmena, escolteu-me:

Quan jo cridaré ¡ajòs! Llavors tireu.

SEGON NARRADOR

I fan córrer de cap a cap de taula

semblant castell de burla. Un altre fa: 

 UN SEGON MORO

¡L’algarrada! ¡Al castell ara apunteu-la!

PRIMER NARRADOR

I tothom, fruita o os prenent en mà,

ho dispara fortment a les sobralles,

a aquell castell de fruita i rosegons,

que cau, dispers, damunt les estovalles,

com del castell caïen los taulons.

SEGON NARRADOR

Seidia, com se’n riu! ¡Com l’afalaga

sa victòria d’un rei tan poderós!

Tan esplèndid regnar bé que l’embriaga,

com un vi cuit, que puja al cap, fogós.

¡Seidia, com se’n riu! Ses carcallades

aviven més la gresca i l’ardiment,

i a sa cara li dóna tals posades

que encisa els vells, i foll torna el jovent.

Los joglars, cascun d’ells, quan ella els dóna

permís, canta corrandes d’antigor.

Un, més entés, tocant llaüt, entona

Aquesta d’ara, farcida de tristor:

JOGLARESSA

LA FILLA DEL TIUFAT

Plora de dolor la filla

del vell Tiufat de Borriana.

Car son pare se’n va a guerra

amb sa tiufadia brava.

Se’n va a guerra contra els moros

que els deserts vomiten d’Àfrica,

¡ i a raberes los camps entren,

los camps florits de l’Espanya!

Los de València la bella,

ja els petja un lleó d’Aràbia,

Abdalí amb sos cadells negres...

Mes, ¡ai! ¡No en té prou encara!

Lo Tiufat li va a l’encontre,

la lluita és acarnissada;

Del Tiufat la filla ho mira

des de l’alt mur de Borriana.

I ja es tornen assutzenes

les dues flors de sa cara.

¿Què serà, què, de son pare

si al moro no desbarata?

I després, ¿què serà d’ella,

òrfena coloma blanca,

si contra el milà ferotge

sols li era son pare guarda?

Prou ella, en acomiadar-se,

al coll del pare abraçada,

i amb lo foc d’un bes llarguíssim

¡que no la deixés pregava!

FILLA DEL TIUFAT

¡Jesús Crist! ¡Santa Maria!

¡Sigau mon socors i guarda!

¡ Santes màrtirs de la glòria,.

la mort, la mort, no la infàmia!”

JOGLARESSA

Com un torrent que ix de mare,

Abdalí a Borriana entrava

i en lo palau del Tiufat

pren la perla allí tancada.

Puix li ha dit, fet pres, lo pare:

TIUFAT

Tinc una filla ¡empareu-me-la!

JOGLAR  

Aquesta amb la creu se senya

i així amb lo moro s’encara :

FILLA DEL TIUFAT

Senyor, ¿què heu fet de mon pare?

¿On és? ¡Digueu-m’ho, per gràcia!

JOGLAR

Lo lleó, que no es detura

davant deu tigres d’Hircània,

queda aturat sens resposta

davant la cardera blanca..

ABDALÍ 

Dona, sóc l’amo

de València la daurada.

La clau d’aquell paradís

a vostres peus poso ara.

FILLA DE TIUFAT

¿Què heu fet de mon pare?

JOGLAR

torna a dir ella, angoniada.

ABDALÍ

A mi mateix per esclau

em tindreu, sultana.

FILLA DE TIUFAT

¡Mon pare! ¡Per Déu us ho prego!

JOGLAR

ella afig, i en plor esclata.

Obre Abdalí la finestra:

ABDALÍ

Mireu-lo baix a la plaça

prompte serà vostre.

Sols espero una paraula.

JOGLAR  

La filla mira a son pare,

voltat dels negres de l’Àfrica,

malferit i entre cadenes.

Torç lo coll, i ja es desmaia.

La rep lo moro en sos braços.

¡És freda neu, i l’abrasa!

Puix no ha vist mai formosura

com la d’aquella cristiana.

La donzella torna a vida,

Se solta i fuig vers la plaça.

ABDALÍ

Digueu-me, hurí de l’Edén,

digueu-me aqueixa paraula.

JOGLAR

Segueix l’àrab detenint-la.

Ella, en nous gemecs esclata.

ABDALÍ

Jo a València faré un regne,

sols per fer-ne a vós sultana.

JOGLAR

segueix ell. I ella replica

amb pudor i orgull de raça:

FILLA DEL TIUFAT

Guardeu-vos vostra corona,

més vull de màrtir la palma.

ABDALÍ

 Jo us deixaré, formosa,

seguir vostra llei cristiana.

FILLA DEL TIUFAT

¡Torneu-me a mon pare!

¡Us ho prego, agenollada!

ABDALÍ

Alceu-vos, àngel del cel,

que sou regina, no esclava.

Per vós jo tindré clemència

dels rumís de la comarca.

FILLA DEL TIUFAT

¡Oh Déu! ¿No em salves el pare?

¡Pren ma vida, si t’agrada!

JOGLAR

Diu la filla. A la finestra

Abdalí la du i decanta,

i, estenent lo braç:

ABDALÍ

Ei, guàrdies,

¡degolleu-me ara eixe pres!

JOGLAR

Un negràs, sa cimitarra

al damunt del coll arbora

del Tufat, al punt que alçava

els seus ulls a la finestra,

amb tan suplicant ullada,

que la filla crida:

FILLA DE TIUFAT

¡No!

JOGLAR

I als peus del moro s’aclapa.

Aquest fa una acció, i el negre

baixa el braç, i el ferro embaina.

La donzella diu al moro:

FILLA DEL TIUFAT

¡Senyor, seré vostra esclava!

¡Lo que haveu promés, jureu-me!

JOGLAR  

Abdalí ho jura, i l’abraça.

Des d’aquell dia, a València,

la llei mora i la cristiana,

lligades per uns blancs braços,

visqueren en pau daurada.

SEGON NARRADOR

 Així el joglar cantà. Emoció callada

segueix al cant en lloc d’aplaudiments.

Seidia pega a Artal furtiva ullada,

que bé espia qualcun entre els presents.

ALÍ

-¡Romanços vells!

SEGON NARRADOR  
fa Alí, que era l’espia

d' aquell mirar-se els dos;

ALÍ

faula és això.

Pero és segur que, amb vos, bella Seidia,

no fóra tant mirat lo de Aragó.

¡D’altra guisa li agraden belles dones!

Creieu-me: ¡no us fieu de cap rumí!

SEGON NARRADOR

Artal pega un sortit.

ALÍ

Ofertes bones

ells us faran, mes traïció a la fi.

SEIDIA

¡Bah! ¡Abdalí no és Jaume!

ni entrarà mai ací, ¿no és cert, vassalls?

¡Ah! ¡Ah! Riguem, amics; ¡visca Borriana!

i endolcim amb lo goig nostres treballs.-

UN MORO

Sí, a folgar-nos, i beure, i moure sambra!

¡I visca la sultana!

PRIMER NARRADOR

I afig Alí:

ALÍ

¡La que mereix l’Alhambra

granadina!

PRIMER NARRADOR

i tots fan aplaudiment.

I mouse nova gresca i alegria:

i en los gots espurneja l' hipocràs,

i, els llavis tremolencs, trets d’ironia

ja tornen a llançar al castellàs.

Lo fill de En Blasco, ¡Déu! no es queda arrere

en aquella tabola i confusió.

Tant parla i riu, que sembla que delere,

arriscant de l’amor la discreció.

Tothom lo veu zelós de Alí, i altívol,

i, si aquest galleja, ell es fa el gallart,

i si menja i si beu sens retentívol,

tampoc ell prou begut es dóna, o fart.

Seidia el mira en va: no se'n percata

ni sap que allò a sa aimada ofendre pot.

Ella amb gests e indirectes li ho retrata;

però cec està, que els zels li ho tapen tot.

Alí bé que ho coneix, i s’aprofita,

i lo porta a ridícul i menyspreu.

I entre les burles que el castell li excita,

en tira aquestes, que a Artal saben més greu:

 ALÍ

¡Això és un rei, o és un sobrestant d'obres?

¡mes ni tan sols fos entés!

¡Ha! ¡Ha! ¡Puix sa caterva de manobres

i oficials de fuster no en saben més!

 ARTAL

¡Poc a poc!

SEGON NARRADOR

salta Artal

ARTAL

ningú no em guanya

en fer burla de aqueix tal castellàs.

Però del rei més savi de l’Espanya

¡Jo no aguante que es burlen al meu nas!-

SEGON NARRADOR

Pega un sortit Seidia, i s'alça a pressa

lo valí a metre en pau als contendents,

dient:

AL-HADRÍ

¡Eh! res de moure tanta fressa:

deixeu a En Jaume, i acabem contents.

SEIDIA

Ací res de persones que no es diga
mes que riguem dels fets.

ALÍ

Bé, per mi, que ningú es riga

d’eixe rei, mes rigam de sos mal fets.

ARTAL

Hi ha sang tant noble

que sa noblesa està molt per damunt

de tot mal nom que un qualsevol li fica:

tant és baix aquest, aquella és més amunt.

PRIMER NARRADOR

No desplau a Seidia aquest llenguatge,

mes l'ou amb sobressalt. Respon Alí:

ALÍ

Puix ¿com hi ha renegats que a l'alt llinatge

D’eixe rei li fan armes des d’ací?

PRIMER NARRADOR

Artal s'alça d'un bot: los ulls com brases,

morat d'ira, a l’espasa tira mà;

Alí fa lo mateix: les dues espases

de sang assedegades rinyen ja.

UN MORO

¡Ai! ¡ai!,

PRIMER NARRADOR

fan tots, alçant-se; la sultana,

esgroguida, sa veu de pau fa oir.

Hadrí, llançant-se enmig dels dos, los mana

tirar les armes i del lloc eixir.

 ALÍ

¡Que ixca el rumí!

PRIMER NARRADOR

furiós brama el d’Eslida.

AL-HADRÍ

¡Calla!

PRIMER NARRADOR

crida Al-Hadrí

AL-HADRÍ

els dos eixireu,

però al camp, que nostra causa allí us crida:

¡Allí més nobles llorers li guanyareu!

UN MORO

¡Sí, sí!

PRIMER NARRADOR

-atorguen los altres tots alhora-

UN MORO

Discòrdia, gens. Visquem com a germans.

PRIMER NARRADOR

I lo valí:

AL-HADRÍ

De taula alcem-nos; fora

la guerra aguarda: ¡al ferro nostres mans!-

SEGON NARRADOR

A penes si les veus en l'aire moren,

quan entren en tropell uns fugitius,

que clamen al valí, i perdó li imploren:

d'un gran combat venen més morts que vius.

Tots s'alcen a escoltarlos, i Hadrí:

AL-HADRÍ

¿Amb quina

força rumí volant us sou batuts?

UN SEGON MORO

Amb catalans pujats de la marina,

que en va no eren temuts.

AL-HADRÍ

¿I sou dels del botí que hem pres a Orpesa?-

SEGON NARRADOR

Hadrí afig.

UN SEGON MORO

Sí, senyor.

AL-HADRÍ

¿I us l'han ben pres?

UN ALTRE MORO

No ho sabem.

AL-HADRÍ

¡Vaja uns braus de fortalesa!

SEGON NARRADOR

Fa el capdill.

AL-HADRÍ

Eixim, caids, vejam lo que és.

Artal, tú vine amb mí; i Alí, tú ves-te'n

als teus forans i nostre flanc defén.

Sultana, amb vós aquests erradius resten;

si us plau, volo en socors de nostra gent.

SEIDIA

Aneu, que inquieta estic: porteu notícies-

SEGON NARRADOR

diu Seidia. I girant-se als arribats:

SEIDIA

Doneu-me d’eixe encontre més clarícies.

Mes, que veig?... ¿Alguns sou rumís passats?

UN CRISTIÀ

Perdó, senyora,

SEGON NARRADOR

un d' ells diu, inclinant-se:

UN CRISTIÀ

¡Jo sóc un pres de la cristiana nau!

SEIDIA

¡Pareixeu home prou!

UN CRISTIÀ

Senyora, soc trobaire.

SEIDIA

¿Sí? ¡Que em plau!

Ens fareu la contalla

de tot l’esdevingut, fort bellament.

UN CRISTIÀ

Sultana, jo us diré de la batalla

I, ans, de la presa de la nau, fidelment.

SEIDIA

¿I aquests altres, qui són?

UN CRISTIÀ

Alguns són presos

de la nau, els altres dels catalans

de la gran host de exploradors, destesos

a vigilar la mar i aquestos plans.

Qui ara us parla pertany també a eixa tropa,

i a Mallorques, per viures enviat

d’intendent, per a dur de proa a popa

la nau plena, ¡he estat infortunat! ...

SEIDIA

Conteu

UN CRISTIÀ

Doncs sí, venia

jo en la nau pels sitiadors;

la qual, quan més fiada feia via,

prop Montcolobre, assalts rebé traidors.

Sultana: dins la gran blavor salobre,

Fetes pedra tres nimfes (¡cas no oït!),

les tres nimfes germanes Montcolobre,

lo cos de l'aigua trauen empedrit.

Folles, potser, del foc de jovenesa,

de son pare deixaren lo costat,

de son pare, el Promontori d’Orpesa,

Neptú tentant-les a son llit vedat.

Potser inocentes, l’Oceà implacable

les mudà, per a eterna expiació,

en rocs, fent-les portar, ¡fat miserable!

de grans serps i escurçons la maldició.

Amagatall tots temps de naus pirates,

eixe jorn, la cristiana per caçar,

hi eren d’Alger ocultes dues fragates,

que amb sa incursió espantaven, ferm, la mar.

Com corb marí ataullant la llampreola

quan se'n puja a flor d'aigua bellugant,

així espiaven nostra nau, que sola

a Borriana venia de Llevant.

De Mallorques venia despatxada

en remei de l'exèrcit sitiador:

amb l’entranya d’abast ensaginada,

per al corsari, pàbul temptador.

Tant prompte com ses veles voladores

a les envistes foren dels illots,

les dues naus algerianes caçadores

es mogueren als rems dels galiots.

D'una forta estrevada, l’una eixia

a deturar-li el vol, tota cruixint;

i com estigué a tret, sa bateria

de dards i pedres li amollà brumint.

I, volant sempre més, per fi topava

amb la nau mallorquina, i l'esperó

per un costat de proa li clavava,

aferrant-li per dalt lo botaló.

La riallera mar, que sondormia,

es despertà amb lo pit sobressaltat,

i, avolumant ses ones, envestia

de l’una i l‘altra nau lo gros taulat.

Los dofins, d'allà lluny saltant graciosos,

hi acudien, del nas aigua llançant,

i pegant voltes, llests, avariciosos,

un bon dinar anaven delerant.

Gran temor ja ens prengué a la mallorquina

gent, sorpresos d’atac tant repentí,

i, ¡A les armes! cridant, i amb revoltina,

plantem cara al traïdor moro algerí

que, com gran flamerada, que en la crema

d'un bosc, salta d'un roure a l'avinent,

o com ramat de porcs, que a la verema

de vinya no guardada va brusent,

salten, rabents, dins nostra nau ferida,

alfang en mà, i amb ells travant-nos fort,

desfem a destralades l’embestida;

¡Mes quin profit més gros en trau la mort!

En això, d’improvís, ve la segona

fragata dels corsaris i, embestint

la nau per l’altra banda, l’escoprona...

La infeliç forcejant, tota cruixint,

com la balena a qui dos peix-espasa

li han clavades les pues pels costats,

es lliura al fi ... La gent que li és romasa,

no apleguem a dotze hòmens ben contats.

Ja, ben de nit, nostra galera presa

remolcant, sens parlar, per la foscor,

los corsaris la duen fins a Orpesa,

tement no se'ls negàs per la maror.

Puix entrava-li l’aigua a grans glopades

pels boterns que en l'atac li van causar,

i no eren prou pedaços ni estopades

per aquelles ferides estroncar.

Va Déu permetre que e1 desig complissen

los corsaris: pugueren pendre port;

i que amb copiós botí bé s’enriquissen,

consistent en aquest bastiment fort:

Cinc-cents sacs de forment i de civada,

dos centenars de botes d'oli i vi;

molts de cuixots de porc i cansalada,

de panses i d’ametlles un sens fi.

En nits següents, grans récues silencioses

de rocins, que no porten cascavells,

per caminals secrets van afanoses

carregades de sacs i de fardells.

I en los sacs i fardells porten la presa

dels algerians, venuda al camp muslí

que, en lo port carregada des d’Orpesa,

la duen d’Almassora a l'almudí.

SEIDIA

D'això ja m'han donat noves degudes

mes seguiu contant.

UN CRISTIÀ

Senyora, com us dic coses sabudes,

passo lleuger avant.

Nosaltres de la nau, per los pirates

a vostres mustassafs del camp venuts,

també som estats duts en les reates,

captius, sens dubte, a vostra honor tributs.

SEIDIA

Sí, en ma gràcia ara us prenc, i benvolència
com cal a presoners.

Seguiu contant, que us sent amb complacència.

UN CRISTIÀ

Ja els jorns darrers

 no tant ocult lo dit porteig anava,

que als catalans l’orella no ferís.

Los quals, ganosos de la lluita brava,

estaven en vagar, que els avorreix.

Puix, destinats a visitar la costa,

brancal de pas des de la mar al camp,

des del Cap de Canet, sense recosta,

i fins d'Orpesa al Cap, ferit del llamp;

recorrien la costa los més dies

sense topar-se mai amb sarraïns,

quan hui, hortes amunt, pujant los guies,

han topetat los carregats rossins.

Eren los guies hòmens de Montcada,

de pell dura del sol d'aquells combats

en què van perterir a l’arribada

de Mallorca els dos herois tant plorats.

Açò que dic, senyora, ho sé de boca

d’aquestos companys d'armes catalans,

amb qui, venint, ens som trobats fa poca,

que han estat presos al primer avanç.

PRIMER NARRADOR

Pujava, puix, la host exploradora

d'aquell de vora mar ample Arenal,

a creuar la gran horta d’Almassora

per a eixir de Borriana al Palmeral.

Era abans del matí: la celestia

blanquejava amb son brill indefinit;

la mar, fosca, amb la terra es confonia,

i tot créixer semblava a l'infinit

SEGON NARRADOR

L’esplanada del cel, on gira i volta

lo ball d’estels, que el temps tixen rimat,

en los desperts marenys una altra volta

reflectava de clara immensitat.

Los catalans per sendes caminaven

entre els marenys de corromput alé,

on la canyota creix; no enraonaven,

i de no fer soroll cuidaven bé.

PRIMER NARRADOR

Als passos dels vianants les terreroles

saltaven de son jaç amb trist piulit;

i, poruc, entre mig les barseroles

s’amagava algun talp mal adormit.

Entren després per l'horta d’Almassora,

que, ¡ai Déu! de socarrim fa encara olor.

Cremant sos pans, la guerra abrasadora,

l’ha despullada del decor millor.

I voregen los murs d’aquella vila,

que del gran Almançur fon campament,

i son nom li deixà. No gens tranquil.la

vetllava anit sa conturbada gent.

SEGON NARRADOR

L’arribada esperava en candeleta

d’aquell pres als cristians valuós botí,

amb què la protecció del gran Profeta

tornava en socors d'ells lo del rumí.

Gran espasme del cor se’ls hi apodera

quan les ombres atisben dels cristians,

i més, veient que emprenen la drecera

¡per on havien de vindre els trafegants! ...

PRIMER NARRADOR

Si advertir del perill a aquests vulgueren,

no hi hagué temps, que el lloc passat, poc tret,

los catalans de sopetó es vegeren

a un colze del camí un gegant genet.

Després cent altres... De la mare blava,

diàriament fecunda i virginal,

lo sol naixia, el món lo salmejava.

¡Sols prests los hòmens al furor marcial!

PRIMER NARRADOR

Los guies catalans, prest aturant-se,

¡Alto! criden als moros que, aturats

a la vegada, i ferm meravellant-se,

miraven els rumís, no sospitats.

Los cristians, aleshores, escometen

ferm, aquest vull, aquest no vull, matant.

Los muslims cap arrere giren grupa,

I a grans veus de, ¡rumí! ¡que ve el rumí!

L’escorta espanten que, ignorant, s’agrupa

a reraguarda, eixint-se 'n del camí.

SEGON NARRADOR

Darrere els genets moros, gran filera

d’atzembles carregades para en sec.

Lo cap, que a la cristiana gent impera,

¡Reteu-vos! Prossegueix, com rellampec.

I, esbarrant-se els cavalls, tots s’escaroten:

La rècua se avoluma en pilotó.

Los caporals reneguen i avaloten

Sens poder dominar la confusió.

De les atzembles los cabdills sotmeten

I les arramblen totes per davant.

En açò aplega el gros dels de Montcada,

al temps que els moros de a cavall, refets,

venien al galop, llança calada...

I Guillem de Montcada així escalfa als seus elets:

GUILLEM DE MONTCADA

¡Hala minyons! ¡Firam! ¡Desperta, ferro!

Que l' hora del coratge sona ja.

Almogàvers valents, no féu cap erro:

¡Vostre glavi, com sempre, vencerà!

SEGON NARRADOR

I movent davant, corre a l’espera

del tropell de cavalls dels sarraïns;

i sa llança, en ferir sempre primera,

prompte abeura en la sang dels més veïns.

¡Si en té de set! Ara, per cada gota

que en vessaren lo pare i oncle amats,

en voldria vessar i beure's tota

la de cent sarraïns entemenats.

PRIMER NARRADOR

«Lié Al.la!» grunyen los moros, crida

que alcen en los combats, pregant son Déu.

I, com torrent creixent que es precipita,

es tiren als cristians per tot arreu.

La tropa d’almogàvers los espera,

com roca en mig les aigües del torrent,

i a la que són damunt, prenent carrera,

¡es tira a ells! Mai arromanga el vent

 de dalt la més espessa nuvolada,

com l’embestida aquella als fills d’Al.là.

SEGON NARRADOR

De crits, renecs, colps sobre escuts tronada

del Palmeral s’estén per aquell pla.

Allí genets sens ànima, que cauen,

escapada dels cossos foradats.

Cavalls que moren renillant i jauen

damunt dels seus genets descavalcats.

PRIMER NARRADOR

Penjerolls de mantells dalt les palmeres,

capells, turbants, que salten a colp sec.

Escuts, alfangs, ballestes a rimeres;

la sang regant les herbes a tot rec.

¡I aquests horrors dins cega polseguera!

de la qual sols los clams salten al lluny.

La victòria, als dos bàndols carassera,

tarda en donar la verda palma a l'un.

SEGON NARRADOR  
¡Per fi l’atorga! ... Mor la cridadissa

Per graus... ¡ais! ... i renecs sonen més clars.

Vostres guerrers, sultana, en corredissa

se salven d’aquell pla pels malears.

Los catalans, senyors del camp romanen.

«¡Visca Sant Jordi!»-fan «¡Visca Aragó!»

Nosaltres, presos, los vençuts ens manen

fugir amb ells del pla per l’extensió.

UN MORO
És ver quant del combat ha dit, sultana,  

aquest rumí

I puix Al.là ara ens salva dins Borriana,

¡Siguem de vostre bell perdó acollits! ...

Cregueu que no hem fugit de fúria d'hòmens,

sinó de llamps de ferro abrasadors.

SEIDIA
No reconeixen los muslims prohòmens
més forts que ells: ¡O la mort o vencedors!

PRIMER NARRADOR
Diu la sultana amb majestat severa; 

mes, prenent un posat més carinyós,

SEIDIA
Ara sopeu, i del valí a l’espera 

quedeu tranquils, que us oirà piadós. 

I a vós, bell narrador, per la justesa

de vostra relació, moltes mercés. 
Ma gran causa us seria bella empresa.
Més d' un cristia per mí s’endossa arnés.

PRIMER NARRADOR

Diu, i alçant-se amb son aire de regina,

tot ell graciós, pren dels presents comiat.

I a sa cambra se'n va, trista i mohina

¡d'un convit que ha tingut tan mal remat!