CANT SEGON DE SEIDIA EN IVOOX.COM

http://www.ivoox.com/26-10-12-seidia_md_1532067_1.mp3

Claus de l'acció del cant segon "La pujada al coll d'Ares"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT SEGON DE SEIDIA

La interpretació del subconscient fa la seua aparició al cant segon de Seidia de Joaquim Garcia Girona, titulat «La pujada al coll d’Ares». Un somni amb la imatge de fogueres al lloc d’Ares decideix En Blasco d’Alagó d’acudir amb una host per socórrer el seu fill i la guarnició de cavallers. En Blasco té una altra visió onírica: els corbs que venen a les terres de l’interior des de la mar seguint un tuf de mort, que no és sinó Artal.

Una creu en flames, encesa vora l’ermita de Sant Pere de Castellfort (anomenat Galintort al poema), és un altre signe interpretat com a presència de cristians en terra musulmana. L’ermità que hi viu pretén avisar la host de Morella i aconsegueix l’objectiu. L’esquadra cristiana de «bons aragonesos i catalans», capitanejada per En Blasco, es posa en marxa: «Entre ells Guillem d’Anglera, de noble sang,/ lloctinent de Don Blasco, son gendre amat./ Allí va Andreu Peralta, i en Pere Arnau,/ Calaterra, Bacona, Brusca Joan,/ i altres molt honorables alcanyissans».

Al campament dels musulmans, liderat per Al Hadrí, aplega un personatge important. Ariel, el morabit d’Eslida, considerat un mag, actua com a conseller dels cabdills moros i els retreu la manca d’ardidesa en l’enfrontament amb els cristians. Garcia Girona afirma que «los noms propis com Benbaçol, Bacor, Belatxo, els hem presos de les històries de València i de manuscrits antics». A bon segur, és una nova mostra de l’esforç d’historicitat per part de l’autor. (En la foto l’emir Abdelkader, del Magrib).

Al Hadrí posa en marxa la tropa, però retreu a Ariel que serà seua la responsabilitat d’un possible fracàs en l’aventura. Ariel, fanàtic, ple d’ira contra els cristians, intenta encentre els ànims dels cabdills militars. És interessant assenyalar l’odi que manifesta contra els musulmans que mostren tolerància cap als cristians: «Ah!, la ràbia m’acora contra els nostres/ de Galintort, que amb los cristians fan lliga./ La primera venjança per a ells siga».

Cal destacar que Garcia Girona, com a autor literari, assumeix també el punt de vista dels musulmans, que han segut moguts a l’odi per l’arenga del morabit Ariel: «Més negre encara és l’odi, que els crema el cor/ als sarraïns, que ho juguen tal volta tot:/ la terra, albergs, lo moble, furs, religió.»

El professor Joan Peraire i Ibáñez (1991), al seu estudi «Seidia: història i èpica», en l’apartat “El temps de la història i el temps del discurs”, explica que apareix un cas d’analepsi o retrospecció per enllaçar dues seqüències parcialment simultànies: la reunió del campament d’Al Hadrí i la incursió de Belatxo i la seua colla dins d’Ares. En la reunió d’Al Hadrí amb els caps de les seues hosts, inclòs Belatxo, «el narrador adopta el punt de vista d’Al-Hadrí i formula explícitament els dubtes que l’assalten, per passar immediatament a explicar aquestes preguntes a través d’un ràpid desplaçament en l’espai —campament àrab→ Ares— i en el punt de vista —Al-Hadrí→ narrador—, una breu analepsi i un retorn al present».

L’esquema del temps del discurs del final del cant segon de Seidia, que proposa el professor Peraire és el següent:

         1. El campament d’Al-Hadrí

                  a) Reunió amb els caps d’esquadra

                  b) El cabdill es pregunta per Belatxo i el seu grup

         2. Incursió de Belatxo i la seua colla dins d’Ares

                   c) Efectes de l’atac de Belatxo: crits i lamentacions

                   d) Analepsi: recuperació del principi de la incursió

                   e) Resistència dels cristians atacats i retirada dels àrabs

GLOSSARI LINGÜÍSTIC

Que a Galintort fa vida, vida de sant,

de Sant Pere en l’ermita dalt d’un tossal

Galintort és el nom literari que tria Garcia Girona per a la vila de Castellfort, a la comarca dels Ports. Així, doncs, l’ermita és la de Sant Pere de Castellfort.

Ariel hi aplega

gran morabit que als moros acompanya

Ariel és presentat com el morabit d’Eslida, on viu a les runes romanes de l’alt Castro, un puig entre Fondeguilla i Eslida. El morabit és un eremita musulmà, membre d’una comunitat religiosomilitar. Ens atreviríem a afirmar que el morabit és una figura paral∙lela a la del templer cristià -mig monjo, mig cavaller- en el món musulmà, encara que es diferencia per la seua condició d'eremita.

L’ocult Poder, que als cans rumís empara

La paraula rumí, en el llenguatge dels musulmans, significa cristià. El vocable prové del mot romà, i fa al∙lusió a la imatge del final de l’imperi romà, on el cristianisme va esdevenir-hi la religió oficial.

També n’és la neu trida, de què en fa assots

La neu és una mostra de l’ira de la natura, paral∙lela al desig de revenja dels musulmans contra Ares, ara en mans dels cristians. Neu trida vol dir neu esmicolada, en pols.

Cant segon "La pujada al coll d'Ares"

CANT SEGON

LA PUJADA AL COLL D’ARES

INTRODUCTOR

En Blasco, fent cas d’un somni que ha tingut i d’unes fogueres vistes per la banda d’Ares, sospita d’un atac dels moros contra aquell castell, i corre des de Morella amb sa host per socórrer el seu fill Artal i la guarnició. Lo morabit i fetiller Ariel en la tenda d’Al-Hadrí. Consell dels caporals moros. Aventura del moro Belatxo dins d’Ares.   

                                          

PRIMER NARRADOR

Lo Senyor de Morella prou n' ha fet cas:

ja demana les armes i e1 cavall gran;

ja ajunta la mainada de veterans,

per si ocorre als d'Ares algun percanç.

Lo Senyor de Morella prou n' ha fet cas:

Perquè anit somiava d'àrabs l’atac

que, negres corbs, pujaven de vora mar,

al tuf d' un mort, que ho era... ¡son fill Artal! ...

SEGON NARRADOR

Sap que lo somni és nunci, a voltes, de fets reals.

També una creu de falles de braços llargs

a mitja nit lluïa d'Ares ençà,

de Galintort pels cingles... ¡d’àrabs en mà!

Los guaites de la torre ho han vist ben clar.

BLASCO D’ALAGÓ

¡Correm! Déu ens avisa d'algun mal cas

SEGON NARRADOR

-diu Blasco-

BLASCO D’ALAGÓ

en què ara es troben nostres germans.

UN CRISTIÀ

Senyor

SEGON NARRADOR

-alguns li objecten-

UN CRISTIÀ

això serà

que Galintort los d'Ares han conquistat:

La creu no l'han encesa més que cristians.

BLASCO D’ALAGÓ

Qui ho sap?

PRIMER NARRADOR

-respon En Blasco-

BLASCO D’ALAGÓ

Correm allà.

                                                                

PRIMER NARRADOR

Blasco i los seus no poden endevinar

que aquella creu és obra d'un ermità,

que a Galintort fa vida, vida de sant,

de Sant Pere en l’ermita dalt d'un tossal:               

Cristià vell, fins dels moros molt venerat.

És cert que amb Déu conversen los hòmens sants,

i que Ell lo fosc pervindre los mostra clar.

Sens eixir de l’ermita Déu li ha mostrat

com pugen ara els moros contra els cristians,

i avisa als de Morella fent el senyal

d'aquells focs: que l’entenguen, Déu ho farà.

SEGON NARRADOR

Lo Senyor de Morella prou n'ha fet cas:

Sos mainaders invictes armats són ja;

També hi són en esquadres los vells cristians

que entre els àrabs vivien, Morella enllà,

i aquells moros conversos i batejats.

Manant cascú sa esquadra, cabdills hi van:

tots ells són mestres savis en guerrejar.

Entre ells, Guillem d'Anglera, de noble sang,

lloctinent de Don Blasco, son gendre amat.

PRIMER NARRADOR

Allí va Andreu Peralta, i en Pere Arnau,

Calaterra, Bacona, Brusca Joan,

i altres molt honorables alcanyissans,

fidels tots a En Blasco com bons vassalls.

Són totes les mainades de guerrers braus,

de bons aragonesos i catalans.

Al tard, portal afora, baixen formats,

com serp de pell lluenta que ix de son cau.

Amb ses tinents En Blasco marxa endavant:

la lletja nit els passos no aturarà.     
                     

SEGON NARRADOR

Com és ja dit, la nit abans, parava

ses tendes Al-Hadrí, i en va en la seua,

volent a son despit donar-li treva,

de la son ja es lliurava al seu dolç amor.

A enfurir-lo molt més, Ariel hi aplega,

gran morabit que als moros acompanya,

no per lluitar, puix tota sa campanya

és de mal art, màgic embruixador.

PRIMER NARRADOR

L' ha vist d'Eslida l’alta serrania

camejar, recorrent avencs i coves,

amb sa vergueta màgica fent proves

en pedres rares, plantes i metalls.

Sempre ha tingut son cau allà en les runes

romanes de l'alt Castro, on diu la fama

que amb visions infernals les nits inflama

i l'espant sembra amb forts terrabastalls.

SEGON NARRADOR

Per màgic e1 té la moreria tota

valenciana, i creient en sos miracles,

la gent pren ses sentències com a oracles,

i li és fàcil los pobles enardir.

En moure's ara amb los cristians la guerra,

endimoniat corrent la moreria,

l'ha alçada arreu, cridant que Al∙là l'envia

dels rumís la impietat a destruir.

PRIMER NARRADOR

Havent-lo admés Hadrí dins de sa tenda,

rojos los ulls, les grenyes eriçades,

i brandint ses manasses descarnades,

d'eixa acció parla al sarraí adalid:

                                                                 

ARIEL

-¡Com! ¿I la son no et lleva la vergonya?

¿I és ton braç el que venja la llei nostra?

¡Ah,! ¡Dorm com gos, ara que el rumí es postra,

agraint la victòria al Maleït! ...

Espera ací, gitat, a que els apleguen

més reforços, als d'Ares, en punt i hora.

I llavors d'eixe llit et trauran fora,

arrossegant-te amb la corda de l'esclau.

¿I dormir hui dins d'Ares ensomiaves?

¡Malaguanyat dels cinc mil braus que portes!

Un altre que dugués tes tropes fortes,

de Morella tindria ja la clau.

PRIMER NARRADOR

Així el repta ara Ariel. Hadrí, alçant-se

de sa camenya, diu:

AL-HADRÍ

¡Tanca ta boca,

si no vols que ma fúria, que es desboca,

faça a estelles ton cap de vell furó!

En compte de reptar-me sense culpa,

ja pots dir-me si tens algun projecte:

Jo e1 portaré, si és bo, a remat i efecte,

mes que faça contrast tot Aragó.

ARIEL

Projecte?

SEGON NARRADOR

-gruny Ariel.

ARIEL

El tinc, i és l' únic:

Saltar aquesta nit d'Ares la Mola.

AL-HADRÍ

Demà la saltaré!

SEGON NARRADOR

-lo valí udola.

ARIEL

Demà ja serà tard!

SEGON NARRADOR

 Ariel respon.

AL-HADRÍ

Qui uns braus combatents parar podria?

ARIEL

L' ocult Poder, que als cans rumís empara,

que entre muslims, ací dalt, altars té encara:

¡Prompte, amunt, a estirpar aqueix afront!

AL-HADRÍ

Morabit,

SEGON NARRADOR

-diu Hadrí-

AL-HADRÍ

ta ciencia acato;

mes sóc cabdill i, per les lleis de guerra,

dec governar-me. ¿Vols que a l'aspra serra

les tropes moga, fartes de bregar?

ARIEL

Amunt, et torno a dir!

SEGON NARRADOR

-Ariel replica.

AL-HADRÍ

Amunt, puix! Mes, d'eixe determini,

vull que en siguen conscients los que el domini

de la tropa m'ajuden a portar.

PRIMER NARRADOR

Diu Hadrí, i a la tenda els caps fa vindre.

Hi acudeix l'aventurer Belatxo,

Bacor lo Negre, i Bembaçol Coratxo,

del valí de Borriana lloctinent.

Ja ajuntats del cabdill a la presència,

la proposta d'Ariel los manifesta,

i el seu sufragi i la lleial requesta

per formar determini convenient.

BELATXO

Jo amunt ara mateix!

PRIMER NARRADOR

salta Belatxo,

que d'Al-Hadrí pateix secreta enveja.

BACOR

¡Això molt prompte es diu!

PRIMER NARRADOR

li resposteja

Bacor, qui al capità vol ser-li grat.

BELATXO

¡Jo ho dic i ho faig!

PRIMER NARRADOR

-Belatxo li replica-

BELATXO

¡El qui siga covard, que se’n retire!

AL-HADRÍ

No és covardia

PRIMER NARRADOR

-diu Hadrí-

AL-HADRÍ

que es mire

de les coses el bon i el mal costat.

PRIMER NARRADOR

I Bembaçol:

BEMBAÇOL

Puix jo veig més ventaja

en esperar, dormint, la llum del dia:

¿Per quin antoix, per quina bogeria

l’empresa fàcil, difícil l’hem de fer?

BACOR

Fàcil jo no la veig,

PRIMER NARRADOR

-Bacor replica-

BACOR

que són cinc-centes baixes les hagudes;

i la força, portant dues nits perdudes,

ans de batre's, repós ha menester.

I a més que, los ferits, per a què puguen

posar-se en cura amb tota diligència,

penso que, ans d'avançar, és més urgència

d'un poblat trasladar-los a l'abric.

BELATXO

Ares guanyat, tindrem eixe refugi

PRIMER NARRADOR

-diu Belatxo.

BEMBAÇOL

És molt lluny de terra plana,

PRIMER NARRADOR

-diu Bembaçol-

BEMBAÇOL

i ara a l' hivern gens sana

és la serra, ¡i davant de l'enemic!-

ARIEL

 Sí!

PRIMER NARRADOR

-diu Ariel- 

ARIEL

¡Pareu-vos en escrúpols,

i espanteu-vos de freds i de costeres,

i, si els cristians us entren a rieres

vostres poblats, deixeu-vos posar jou!

Llaurar com a rossins ¿que vos se'n dóna?

Llamp d'Al∙là! ¿I us tindreu per fills de raça

del Profeta, o per bords d'una bagassa?

¡O tots amunt, o jo i mil braus som prou! ...

                                                                 

AL-HADRÍ

¡Amunt vaig a manar!

PRIMER NARRADOR

-lo valí crida-

AL-HADRÍ

Però vull d'eixe pas que tots coneguen

que és Ariel lo causant, perquè no creguen,

que si li ix mal, té culpa el capità.

Ja podeu, màgic, els meus tinents convéncer:

Jo sols d'Al∙là confio en l’alta ajuda:

i a l'instant a ordenar vaig la moguda,

d’eixa aventura discorrent lo pla.

PRIMER NARRADOR

Diu, i se n’ix a fora. Amb més astúcia,

un llop vell que un corral de nit assalta,

no aguaita per quin punt la cloïssa salta

com Hadrí de la Mola el llom altiu.

De grans fogueres tota coronada

la veu, com de robís una regina.

AL-HADRÍ

¡Criden als morellans!

PRIMER NARRADOR

-Hadrí exclama-

AL-HADRÍ

¡Atina

llavors, que Ariel no instiga sens motiu! ...  

                  

PRIMER NARRADOR

I mou tot sol lo camp a reconéixer.

Tot dorm: sols dels ferits los ¡ais! ressonen,

als quals, pel bosc, udols de llop responen,

que d'esglai, més que neu, gelen lo cor.

Neu, que, aleshores, fosc lo cel envia,

nou enemic per a l’armada mora.

Mes de Hadrí creix la febra lluitadora,

i a sa veu, prompte, el camp tot és furor.

                                                       

SEGON NARRADOR

Mentrestant, dins la tenda, Ariel, frenètic,

així als cabdills acaba de convéncer:

ARIEL

Vosaltres heu cregut que, per a véncer,

és prou l' alfange, per vostra mà empunyat.

¡Babiecs! ¿Com no penseu que aquesta guerra,

mes que les armes, les dues lleis guerregen,

i que amb los dos exèrcits es barregen

los mals esperits i els bons en lo combat?

¡Los mals esperits! ¡Los que al rumí sacríleg,

fingint-se missatgers de Déu, emparen!

¡Ells són qui ací dalt gran lluita ara ens preparen!

M’ho diu, fa dies, mon fidel esperit.

¡Mal llamp al seus superbs castells, on regnen

dins dels ídols cristians i a les ermites!

¡Mal llamp als seus servents los cenobites!

¡Mal llamp a quants muslims ho han consentit!

 -¡Amunt, puix, prompte, a raure eixa vergonya!

Ara mateix, ¡oh braus! fem la moguda:

Lo favor del Profeta ara us ajuda,

que sa Llei santa us mana avui venjar.

¡Ah! la ràbia m'acora contra els nostres

de Galintort, que amb los cristians fan lliga!

¡La primera venjança per a ells siga:

¡Via amunt!, que demà seria tard! ...

TOTS

-¡Visca Al∙là!

SEGON NARRADOR

-tots, alçant- se en peu, responen,

al temps en què e1 cabdill, tornant, entrava.

ARIEL

 ¡Visca sempre!

SEGON NARRADOR

-Ariel afig-

ARIEL

la tropa brava

sols aguarda, per moure, els seus cabdills.

BELATXO I BACOR

¡Estem llestos!

SEGON NARRADOR

-fan ells.                                 

Amb dues paraules

Hadrí els explica el pla de la pujada.

Cascú va als seus: la tropa està inflamada:

també els cavalls, que ho mostren amb renills.

Ja el camp morisc les tendes plega i remou,

com ramat d'aus nocturnes que alcen lo vol;

Ofegant tota crida, no fent soroll:

lo capità, que ho mana, sap la raó.

AL-HADRÍ

¡Los ferits, a Albocàsser, portats al coll,

No esglaiaran l’armada amb planys i ois!

SEGON NARRADOR

La nit desencadena tot son furor,

Com si l'arrisc dels moros repte li fos.

Per cent goles obertes bramuga el torb,

despulles de ses ires alts roures són,

caient de les altures a tomballons.

També n'és la neu trida, de què en fa assots,

que flagel∙len les cares amb gel de mort.

¡Ai dels guerrers! ¡quina negra nit! ¡quins horrors!

Més negre encara és l'odi, que els crema e1 cor

als sarraïns, que ho juguen tal volta tot:

la terra, albergs, lo moble, furs, religió.

Ariel conjurs assaja, i evocacions:

Bé sap ell que els diables servents li són,

i bé que l'obeïxen, si aquell furor

dels moros ells l'encenen, com lo del torb:

ells, potestats de l'aire, de les foscors...

                  

PRIMER NARRADOR

Ja mou per les Solanes amunt la host,

amunt per la gran costa plena de horrors:

peanya aspra de tormos i esgallats troncs,

tot entrepits, surcatxos i sorrat bosc;

A esquerra, tallats cingles, a dreta el clot

o barrancada d'Ares, clot de la mort.

Damunt de tot ¡oh ràbia! l'empinat Coll,

¡I la Mola allà als núvols, i e1 castellot! ...

SEGON NARRADOR

I l'enemic que espera, brau dins son fort! ...

Però malgrat el gran caos, espantador,

a mitjanit los moros ja són al Coll.

¿Cóm hi han pujat?... Ni ho saben. ¡Potser furiós

lo terbolí los haja pujat a llom! ...

Al-Hadrí és qui al Coll d'Ares puja primer,

Com ós que davant corre dels seus cadells.

Espera allí que aplegue tota la gent,

que es va fent a rimeres, buscant recer,

davall la Mola esquerra, fugint del vent.

PRIMER NARRADOR

Al-Hadrí als caps d'esquadra crida primer:

No hi són Belatxo i altres dels més valents...

¿Se'ls ha enduts la torbisca? ¿o, amb son alé,

los ha estimbats al fondo d' un ventisquer? ...       

                                                                

Si les veus no vinguessen de contravent,

ja hauria oït la crida i els grans laments

que estan causant dins d'Ares i son castell

Belatxo i sa quadrilla d'aventurers:

Que, de la host destesos, com a llops vells,

s' han afuat dins d'Ares, amb tot secret.

SEGON NARRADOR

Aplegant cautelosos del mur als peus,

han enganxades cordes dels alts dentells

i s'han empinat destres, l'arma a les dents.

Un guaita, llavors, crida:

UN CRISTIÀ

Ei! ¿quina gent?    

                                     

SEGON NARRADOR

Belatxo, per resposta, tira un revés

que e1 cap al guaita sega, com brot de cep.

BELATXO

¡A dins!

PRIMER NARRADOR

-diu, i tots salten darrere d'ell.           

No són los hircans tigres més carnissers

que aquells morassos negres acometent

els terolans, que dormen uns, i desperts

altres vora les portes guàrdia estan fent.

Al vent ja prompte es mesclen ais i gemecs

de mort i, dels que fugen, crits i laments.

En gran tropell tots corren cap al castell,

del capità Almogàver allotjament.                

UN CRISTIÀ

¡L'enemic és dins d'Ares!

SEGON NARRADOR

-li criden ferm;

i, de repent, com purna dins canyar sec,

lo foc de la defensa per tot s’estén.

Només temps d'endossar-se gonió i arnés,

i l'Almogàver fora se n’ix corrent.

Tots los que té de guarda s'emporta amb ell,

i els fugitius que topa, folls, pels carrers;

i al lloc van de la brega com rellampecs.               

Del primer colp d'espasa li trenca l'elm

a Belatxo, que pega furiós renec.

PRIMER NARRADOR

Llavors aquest es torna, i alçant rabent

l'alfange amb les dos sarpes, tira un revés

tant fort, que l'Almogàver, si el rep de ple,

allí acaba: lo toca d'esbiaix només.

L'erro e1 cristià aprofita clavant l'acer,

per sort, baix de l'aixella, on no n'hi ha arnés:

Un bram pega Belatxo, recula llest,

I, així, el ferro contrari no li entra més,

Sinó, ¡allí s'acabaven tots sos mals fets!...

En va intenta refer-se, cridant als seus:

BELATXO

Los cristians han pres aire, la sort se venç.

SEGON NARRADOR

Los moros ixen d'Ares més que corrent.

La nit, encobridora de tot vil fet,

la vergonyosa fuita tapa amb son vel.

També dels morts endola los cossos freds:

¡Los sarraïns un delme n' han pagat bé! ...

Ai! ¡los cristians, sorpresos, n' han pagat més! ...