Claus de l'acció del cant segon "La pujada al coll d'Ares"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT SEGON DE SEIDIA

La interpretació del subconscient fa la seua aparició al cant segon de Seidia de Joaquim Garcia Girona, titulat «La pujada al coll d’Ares». Un somni amb la imatge de fogueres al lloc d’Ares decideix En Blasco d’Alagó d’acudir amb una host per socórrer el seu fill i la guarnició de cavallers. En Blasco té una altra visió onírica: els corbs que venen a les terres de l’interior des de la mar seguint un tuf de mort, que no és sinó Artal.

Una creu en flames, encesa vora l’ermita de Sant Pere de Castellfort (anomenat Galintort al poema), és un altre signe interpretat com a presència de cristians en terra musulmana. L’ermità que hi viu pretén avisar la host de Morella i aconsegueix l’objectiu. L’esquadra cristiana de «bons aragonesos i catalans», capitanejada per En Blasco, es posa en marxa: «Entre ells Guillem d’Anglera, de noble sang,/ lloctinent de Don Blasco, son gendre amat./ Allí va Andreu Peralta, i en Pere Arnau,/ Calaterra, Bacona, Brusca Joan,/ i altres molt honorables alcanyissans».

Al campament dels musulmans, liderat per Al Hadrí, aplega un personatge important. Ariel, el morabit d’Eslida, considerat un mag, actua com a conseller dels cabdills moros i els retreu la manca d’ardidesa en l’enfrontament amb els cristians. Garcia Girona afirma que «los noms propis com Benbaçol, Bacor, Belatxo, els hem presos de les històries de València i de manuscrits antics». A bon segur, és una nova mostra de l’esforç d’historicitat per part de l’autor. (En la foto l’emir Abdelkader, del Magrib).

Al Hadrí posa en marxa la tropa, però retreu a Ariel que serà seua la responsabilitat d’un possible fracàs en l’aventura. Ariel, fanàtic, ple d’ira contra els cristians, intenta encentre els ànims dels cabdills militars. És interessant assenyalar l’odi que manifesta contra els musulmans que mostren tolerància cap als cristians: «Ah!, la ràbia m’acora contra els nostres/ de Galintort, que amb los cristians fan lliga./ La primera venjança per a ells siga».

Cal destacar que Garcia Girona, com a autor literari, assumeix també el punt de vista dels musulmans, que han segut moguts a l’odi per l’arenga del morabit Ariel: «Més negre encara és l’odi, que els crema el cor/ als sarraïns, que ho juguen tal volta tot:/ la terra, albergs, lo moble, furs, religió.»

El professor Joan Peraire i Ibáñez (1991), al seu estudi «Seidia: història i èpica», en l’apartat “El temps de la història i el temps del discurs”, explica que apareix un cas d’analepsi o retrospecció per enllaçar dues seqüències parcialment simultànies: la reunió del campament d’Al Hadrí i la incursió de Belatxo i la seua colla dins d’Ares. En la reunió d’Al Hadrí amb els caps de les seues hosts, inclòs Belatxo, «el narrador adopta el punt de vista d’Al-Hadrí i formula explícitament els dubtes que l’assalten, per passar immediatament a explicar aquestes preguntes a través d’un ràpid desplaçament en l’espai —campament àrab→ Ares— i en el punt de vista —Al-Hadrí→ narrador—, una breu analepsi i un retorn al present».

L’esquema del temps del discurs del final del cant segon de Seidia, que proposa el professor Peraire és el següent:

         1. El campament d’Al-Hadrí

                  a) Reunió amb els caps d’esquadra

                  b) El cabdill es pregunta per Belatxo i el seu grup

         2. Incursió de Belatxo i la seua colla dins d’Ares

                   c) Efectes de l’atac de Belatxo: crits i lamentacions

                   d) Analepsi: recuperació del principi de la incursió

                   e) Resistència dels cristians atacats i retirada dels àrabs

GLOSSARI LINGÜÍSTIC

Que a Galintort fa vida, vida de sant,

de Sant Pere en l’ermita dalt d’un tossal

Galintort és el nom literari que tria Garcia Girona per a la vila de Castellfort, a la comarca dels Ports. Així, doncs, l’ermita és la de Sant Pere de Castellfort.

Ariel hi aplega

gran morabit que als moros acompanya

Ariel és presentat com el morabit d’Eslida, on viu a les runes romanes de l’alt Castro, un puig entre Fondeguilla i Eslida. El morabit és un eremita musulmà, membre d’una comunitat religiosomilitar. Ens atreviríem a afirmar que el morabit és una figura paral∙lela a la del templer cristià -mig monjo, mig cavaller- en el món musulmà, encara que es diferencia per la seua condició d'eremita.

L’ocult Poder, que als cans rumís empara

La paraula rumí, en el llenguatge dels musulmans, significa cristià. El vocable prové del mot romà, i fa al∙lusió a la imatge del final de l’imperi romà, on el cristianisme va esdevenir-hi la religió oficial.

També n’és la neu trida, de què en fa assots

La neu és una mostra de l’ira de la natura, paral∙lela al desig de revenja dels musulmans contra Ares, ara en mans dels cristians. Neu trida vol dir neu esmicolada, en pols.