CANT NOVÉ
ENTREVISTES
CANT NOVÉ- ENTREVISTES
En Blasco, resolt a demanar al rei que aixeque el setge, a
fi de rescatar Artal, projecta una entrevista amb lo valí al pont vell del
Millars. En Vicent, lo pare de la
Sultana, disfressat de morabit, en projecta una altra amb sa
filla per a dur-la a bon camí. S’efectuen aquestes entrevistes i tenen mal
resultat.Blasco es guanya els rics hòmens per a forçar el rei a llevar-se de
Borriana. Entrevista d'ells amb lo rei, i queixes que ell en fa després amb sos
privats, los germans Tarassona.
PRIMER NARRADOR
Afanys iguals los hòmens emparellen,
que l’home busca en l' home son
consol.
Lo emir Vicent i En Blasco, als que
desvetllen
cures iguals, ja els lliga un intent
sol.
A l'un lo cor li fon sa filla altiva,
a l’altre la ceguesa de son fill;
i de la seua vida, de l’error captiva,
van a sostraure'ls al creixent perill.
Diu En Blasco:
BLASCO D’ALAGÓ
Jo estic resolt, al rei anar-hi
amb los barons lo setge a fer-li
alçar;
únic preu, alt, és cert, a què el
contrari
voldrà mon fill al pare retornar.
Si nostra guerra fos venjar ofensa
dels muslims, jo no fera tal acció.
Però és conquesta, i justa la defensa
del moro, i també ho és nostra
abstenció.
I vore'm vull amb lo valí, a qui cita
tinc dada allà al pont vell del
Millars.
Farem lo pacte amb quant es necessita,
i, en tornar-nos lo fill convindrà
ell.
SEGON NARRADOR
Diu Abú Seid:
ABÚ SEID
Doncs jo, per
recta via,
cara a cara amb ma filla em trobaré.
Sé el seu sojorn ací dalt a una
alqueria,
i ses cuites, ¡pobreta!, sé també.
SEGON NARRADOR
I del Real ben de matí se n’ixen
amb sa host, com en dia d’explorar.
I hàbits de morabit l'emir cobreixen,
com d’ermità, qui a soles va a captar.
Quan amb la host són ben afora del
camp,
l'emir trenca a l’esquerra de Betxí,
mentre pren Blasco del Millars la
vora,
per amunt, cap al pont, on hi ha un
molí.
PRIMER NARRADOR
L'emir aplega al mas ans de migdia,
i demana una almoina. Al cap de poc,
de retorn de passeig, entra Seidia,
solitària i oculta en aquell lloc.
Entra la mora, muda i consirosa.
Pocs jorns després de la gran festa i
ball.
Se n’ha eixit de Borriana a un mas,
ansiosa d’esbargir sa tristor i son
treball.
SEGON NARRADOR
Només passa el brancal, sos ulls es
creuen
amb los d'aquell, qui prest salema fa.
No és lo primer camí que els dos es
veuen.
Diu Seidia:
SEIDIA
¿Quan he vist eixe ermità?
PRIMER NARRADOR
I el cor, amb fort tranquit se li
apressura
a respondre, a través dels ulls
llegint:
«¡Eixe és ton pare! aguaita sa
carura!»
I a la jove la sang li va bullint.
La sang no enganya. Com llampec,
Seidia veu resplendir son infantil
passat
a València, i l’amada fesomia
de l'emir li sosvé.
¡Lo sospitat ja llavors, i ara cert,
son reial pare!
Seidia queda muda breu moment
i manca poc perquè no es declare
dels del mas en presència...
Prudentment, li diu:
SEIDIA
¡Oh
morabit, Al·là us beneïsca!
¿Qui sou, i que ara us porta ací tan tard?
ABÚ SEID
¡Oh, sultana! Que Al·là us assistisca:
jo us ho diré, si m'escolteu a part
SEIDIA
Passeu a aquesta cambra.
¡Pare!
ABÚ SEID
¡Filla!
SEGON NARRADOR
A una
criden, i ella, ansiosa
de son pare ja es tira al sí amorós!
Així en selva africana alta palmera,
que el llenyater degolla amb la
destral,
tomba damunt d'una altra, que
l’espera,
i es donen sos palmons abraç coral.
Misteris de Montlló, cova encantada,
lo mas dels Aladerns: tot fa patent
la filla al pare, ¡i la memòria amada
de sa mare!... Fos tot encantament.
PRIMER NARRADOR
Ara era cert, que un pare, a qui movia
sense dubte el desfici de l'amor,
¡la buscava en secret, reconeixia!
¡I ella es trobava, oh Déu, sobre el
seu cor!
Ja desfogats els pits, després de
noves
demostracions, que sols l' amor sap
fer,
del passat i present més clares noves
l'un de l'altre s’afanyen a saber.
SEGON NARRADOR
Lo pare és qui comença. Aquella
història,
que descobria d'ella el naixement,
ell l’aprova, oferint a la memòria
de la mare una llàgrima fervent.
Després diu de València: les traïdores
maquinacions, que el varen destronar;
son refugi en los pobles de les vores
d’Eslida, que lleials li van restar.
PRIMER NARRADOR
Ses angoixes sens fi, ses melangies,
los sobressalts i dies llargs d'enyor;
dels hòmens lo menyspreu i les
falsies,
los desenganys del seu tron en esclatar.
Així parlant, li dóna tal caiguda
a la veu, i als ulls negres raig tant
trist,
que sa filla l'escolta commoguda:
sa bella cara de tristor ja es vist.
SEGON NARRADOR
Segueix contant lo pare com tals penes
en l’esperit ficaren clara llum,
i el varen moure a rompre les cadenes
de falsa religió i de vell costum.
Lo clar exemple sos dos fills
seguiren,
los a Morella desterrats infants,
que, com germana, a ella ja la miren:
¿No caurà un jorn sobre els seus pits
amants?
PRIMER NARRADOR
A aquestes noves més i més augmenta
dins lo pit d'ella el dolç
enterniment;
i en va ofegar-lo amb dissimul
intenta:
son pare, que li llig lo pensament,
esforça les raons.
Amb maestria d’home de món, retrau-li
ses amors
amb un cristià.
¿Com ella no entenia
en eixe fet providencials clarors
d'alts designis del cel?
ABÚ SEID
És ja hora de pensar-hi: voler ella a
un cristià
i no eixir del tarquim de la llei
mora,
era injúria al ver Déu, al ver Al·là.
¡Tant ampla com tens, i manifesta,
l’entrada a l’alta ditxa i als honors!
Fent-te cristiana, el camp cristià, en
gran festa
t’aclamaria emperadriu dels cors.
Allí retrobaries en mi un pare,
l’amor tants anys secreta, ara
mostrant,
que per mi t’amaria, i per ta mare;
¡Ta mare Ores!
PRIMER NARRADOR
Tot açò escoltant, la filla, la sang
noble, generosa,
li oneja pit amunt amb gran maror,
i reprensió tan fonda i ardorosa
es fon tota en xanglots i abundant
plor.
Però es reté, que és d’home son
coratge,
i, asserenant-se, quan li ve el moment
de parlar, pren noblesa son coratge
i fa a son pare aquest raonament:
SEIDIA
Pare i senyor, a qui no em veig
contenta
de donar tant dolç nom: escolteu bé
el que us dec dir, amb l'ànima coenta,
però ferma de seny i bona fe.
Vull beneir primer la providència
d’Al·là, qui feu-me náixer d'un emir
per camins tant secrets: Al·là eixa
herència
a un alt destí deuria dirigir.
Eixe destí és, ho veieu, aquesta terra
que m'aclama sa estrella de salut;
és nostra gent, d’instint que jamai
erra,
veient en mi son poderós escut.
En mi, perquè jo sóc reial ponzella,
i el poble busca rei, com l’heura
l'om;
mancant-li vós, que li ereu eixa
estrella,
es gira a mi, que porto el vostre nom.
¡Ah! si deslleialtat desvergonyida
us derrocà del tron dels valencians,
¿Per què un altre no alçàreu dins
d’Eslida,
que lleialtat perpètua us va guardar?
Mes vós heu preferit mudar creència;
comprenc lo desengany on pot portar;
però així haveu perduda l’obediència
d’aquests vassalls: no puc això
aprovar.
Em convideu a glòries i ventures
si em faig cristiana i vaig al camp
rumí;
si jo escoltàs la veu de mes tortures,
com ho feu vós, tal volta ho fera
així.
Mes vull regnar, i no vull ser peitera
de ningú, car per això nasquí d’emir:
vull cabdillar un poble, que en mi
espera,
i per açò en la llei d’Al·là seguir.
Em retraieu ma inclinació amorosa
a un cristià, com designi de l'alt
cel:
PRIMER NARRADOR
Ací la veu li raja tremolosa.
SEIDIA
¿Qui ho sabrà? Dels secrets d’Al·là lo
vel
¿Qui pot descòrrer? .. ¡Oh pare! un
cor estimo
que batega amb lo meu, que uneix sa
sort
amb la meua. ¡És tot meu! Jo no
m'emprimo
en tornar-li l'amor fins a la mort.
Que entenga bé don Blasco, que sang
seua
en les venes del fill més noble és
que en les del pare, puix la causa
meua,
d' una dona, defén: ben al revés d’ell,
qui d'un rei tirà va en les banderes.
¡Ah! i a disgust, ho sé. Pare, un
favor:
¡Guanyeu-me'l a ma causa! ¡Molt de
veres
jo us ho prego! ¡Fem tots un cos
d'amor!
¡Ah! tots junts: vós, en Blasco,
Artal, Seidia:
¡Quina ditxa, oh, mon pare, quin
encís!
Vassalls braus com tenim, jamai podria
prendre-nos lo tirà aquest paradís!
Tampoc l'altre sobirà, lo de València,
que en lletra em diu «flagell de
l'invasor»,
¡sabent que de sang vostra duc
l’herència! ...
¡Ell del dret vostre, lladre,
usurpador!. ..
Ànim, pare meu, ¡amunt vostra
esperança!
Encara dins València heu de regnar.
Torneu a nostra llei i, sens tardança
tots los muslims us han de rodejar.
SEGON NARRADOR
Així amb aquesta exaltació i vivesa
parla la filla. Seid, del cor penant,
va donar per fallida sa mampresa;
mes l'últim cap en la maror tirant,
per veure si sa filla s'hi agafava,
li diu del rei En Jaume el gran poder,
la dissort que als muslims amenaçava
per fer contrast del ver Al·là al
voler.
PRIMER NARRADOR
La clemència i bondat del gran
monarca,
que a tot moro de noble condició,
que es fes cristià dins la insurgent
comarca,
dels bens lo deixaria en possessió.
A flor de dits tocà de ses «tortures»
la nafra que ella havia descobert,
i escandellà com dins les estretures
d'un mas es perd son esplendor
guerrer.
SEGON NARRADOR
Res capgirà la filla. La vesprada
cap a Ponent corria a més d'a pas;
la porfia caigué desalenada:
¡Sols al pare restà un postrer abraç!
I vingué aquest abraç de despedida,
plorant los dos en fort enterniment.
ABÚ SEID
Déu et torne als meus braços
convertida!
PRIMER NARRADOR
Diu lo pare, i del mas se n’ix,
rabent.
Igual mala fortuna ha rematada
l’entrevista d'En Blasco amb lo valí.
PRIMER NARRADOR
Blasco d’Alagó i Al-Hadrí,
deixant cadascú sa host darrere
plantada,
s’havien ajuntat dins del molí del riu
Millars.
Hadrí, enganyat, el fill de Blasco hi
porta,
Artal, que, veient-se amb son pare
front a front,
sorprés de prompte, i groc d'emoció
forta,
tomba a sos peus després, tot roig
d'afront.
Blasco diu a Artal:
BLASCO D’ALAGÓ
Alça 't! no
vinc ara
com a jutge venjador, vinc com a pare
amic,
per mercé del valí, mercé ben cara,
puix no a poc preu es tracta amb
l'enemic.
Vinc no esperant ja més, salvant
obstacle
tant àstec a l' honor, com sols Déu
sap:
a acabar de ta vida l'espectacle,
que en lo camp net de nostre escut no
cap.
Fill meu, ¿com t'ha agafat eixa
follia?
¿Fins a eixe extrem has tú rebordonit
de ta sang, religió i cavalleria,
que en renegues com home maleït?
¿Amb quin desvari impur ton seny
varieja?
¿Quin dimoni maligne t'ha possés?
¿Eixa mora? No, no: culpa més lletja
ha de ser la que el teu cor tant ha
malmés.
I, si és ella qui et dona eixe
desvari,
¿Com no has romput son llaç de torpe
encís?
¡Artal, fill meu: és hora d'acabar-hi!
Torna a mos braços, infantó erradís.
SEGON NARRADOR
Artal romp amb veu trencada pels
sanglots,
ARTAL
¡Senyor Pare!, jo m'acull a eixe perdó.
¿Em dau vènia a parlar a ma vegada?
BLASCO D’ALAGÓ
¡Parla!
ARTAL
¡Oh Pare amat! És certa cosa
que al moro se m'ha endut lo terbolí
de fosca i sense fre passió amorosa,
sense tindre més domini sobre mi.
A Seidia vaig veure un jorn de cara:
¿Heu mirat fit a fit jamai lo sol
quan ix d'entre un blanc núvol que
s'aclara?
Tal vaig quedar d'enlluernat.
Lo vol romperen rere d'ella, que
fugia,
mos ulls, mon cor, i tot quant sóc
sencer.
Jo no era jo... D'un dard ella em
feria.
Caiguí en terra... ¡també en son dolç
poder!
Pare, si vaig tombar en greu demència,
si el seny perdí en aquell primer
moment,
perdó demano a vós, a Déu clemència;
Després, ¡ah! ¡no vulgueu penediment!
¡No, que no puc, no sé repenedir-me!
Jo vaig perdre del cor la llibertat:
¡a l’amor meua, amor et tinc!, va
dir-me.
En aquell punt quedà fixe mon fat
Perquè, ¡sabeu-ho!, aquella que
m'estima,
és diamant, és lo més fi de l'or,
és perla sens igual, sens preu ni
estima,
és de les dones que fa Déu, la flor.
BLASCO D’ALAGÓ
¡Prou! Això
que dius em prova
que estàs fora de seny: tot jove amant
primerenc parla així, no és cosa nova.
Fill meu, bon seny i honor són
l’important.
Vindràs amb mi: la glòria i la noblesa
són dues beutats que et miren
somrient;
ama-les ara; aprés, de gran bellesa
jo et buscaré muller de nostra gent.
ARTAL
Mai!
PRIMER
NARRADOR
Salta el fill. Lo pare un punt se'1
mira,
sorprés de prompte; però, poc a poc
allumena i encén sos ulls la ira
BLASCO D’ALAGÓ
¡Vindràs!
PRIMER NARRADOR
Blasco
l’amenaça, llançant foc.
Mes, reportant-se, diu:
BLASCO D’ALAGÓ
Oh gran valí, excuseu-me,
si he oblidat que és vostre presoner.
Doneu-me'l; ¡de tornes demaneu-me
tot allò que és permés a un cavaller!
PRIMER NARRADOR
Diu Al-Hadrí, lo valí de Borriana:
AL-HADRÍ
¡Jo ho faré, si ell es dóna voluntari!
Si ell no ho vol, no ho faré.
PRIMER NARRADOR
Diu
Artal:
ARTAL
¡Pare amat! de ma fe en l'intern
sagrari
m' he promés d'ella al destí.
¡I sols la mort podrà apartar-me
d'ella!
BLASCO D’ALAGÓ
Doncs la mort rebràs ara, fill mal
nat!
SEGON NARRADOR
Brama el pare, del glavi la centella
traient de beina. Llest interposat lo
valí,
el braç detura de don Blasco,
mentre lo fill als peus cau de genolls
dient:
ARTAL
¡Ací està el pit!
PRIMER NARRADOR
L’entranya dura del pare,
de perdó fa alguns borbolls,
mentre sa destra deixa caure el glavi.
Al-Hadrí, alçant el fill, i commogut,
li diu:
AL-HADRÍ
¡Oh Don Blasco! Puix sou home savi,
escolteu a qui us parla amb rectitud:
Un dia els dos lluitàrem per Morella.
Amb quin valor suprem, la fama ho diu.
Fou contenció mortal: la plaça
aquella,
gran i forta, al valor era alt motiu.
Mes hui ambdós tenim comú contrari,
que us pendrà los llocs vostres, com a
mi.
¡Vós lo serviu! Jamai tan fosc desvari
Jo l'he comprés. ¿Com no us passeu
ací?
Fem paus: a l’amistat demanem llaços,
no siga obstacle llei, ni religió:
per una sola causa armem los braços,
i fem llevar el setge al d'Aragó.
I ara, escolteu-me sol.
PRIMER NARRADOR
Blasco fa senya
al fill, que algunes passes rere es
fa.
Viu col·loqui entre els dos prohoms
s’empenya,
del qual ixen convinguts en estret
llaç.
Llavors, amb son gran cos, Blasco
carrega
los lloms de son cavall, i crida:
BLASCO D’ALAGÓ
Artal, quan jo entre moros torne i
aparega,
eixe nus teu hages desfet com cal.
Puix no vindrà ton pare, no, com ara,
sinó arriscant tot son poder i honor.
PRIMER NARRADOR
Diu, i el cavall tocant, ja mou de
cara
al camp cristià amb sa host, que
sembra por.
Quan aplega al Real, tornat ja troba
l'emir: planyen ambdós son mal event.
Blasco d’anar al rei l' intent renova,
i als rics hòmens va a metre en
moviment, i diu:
BLASCO D’ALAGÓ
Puix demà hi anirem.
PRIMER NARRADOR
En això queden
aquella nit Don Blasco i Don Ferrant,
després que amb tractes als barons
enreden.
BLASCO D’ALAGÓ
I anirem matiners, a sol llevant.
SEGON NARRADOR
Lo matí, que unta amb son els qui molt
breguen
de nit, es troba Blasco desvetllat.
Junt amb los altres a la tenda
apleguen del rei,
al punt que aquest ja era llevat.
Acompanyen al rei, guardians zelosos,
sos millors cavallers, de gran
esperit.
De Tarassona los germans gloriosos,
cridats pel rei, hi havien acudit.
Diu Blasco entrant, qui encomanada
tenia la paraula:
BLASCO D’ALAGÓ
Senyor, a vós salut.
Amb vostre oncle Ferrant una
ambaixada,
perdoneu l' hora, a dur-vos sóc vingut.
Ell i nós vinguts fórem a Borriana
per servir-vos del setge en los
mesters.
i deixàrem per ço de bona gana
uns altres negocis i els nostres
quefers.
I vera cosa és que molt comencen
los reis de fer i coses de provar,
com vós ara; mes tot quant los reis
pensen
no es pot, com ells voldrien, acabar.
Perquè, si s'acabàs tot quant voldríeu
vosaltres, reis, segons molt empreneu,
totes les terres sols los reis
hauríeu,
ja que us pareix que a vostra honor se
us deu.
Ara en aquest setge i arriscada
empresa
nós veiem gran embarg, perquè la gent
dels consells, lo desfici la té presa,
i no la retindreu sinó greument,
que anar-se 'n volen per segar les
messes,
i nós, rics-homs, no havem de
què menjar.
I no us voldríem dir que havem tals
presses,
i que per çò d'ací ens n’hem d'anar,
deixant-vos sol al tall, i en tal
manera
que desdiga d'un rei honrat com vós,
que us hagueu de llevar, i la host
sencera
a gran honta i escarni vergonyós.
I, si no us desplagués, ara us diria
que podríeu la cosa així aguisar,
que molt de guany i prou que us en
vindria,
i sens honta us podríeu bé llevar.
I l’altra saó, quan ja aguisat ho
hauríeu
millor, amb força d’hòmens i diners,
a pendre-la, si Déu ho vol, vindríeu
amb nostra ajuda i nostres cavallers.
Puix us darà Saian, rei de València,
tant, que podreu desfer-vos la missió
de vós i aquells que us donen
assistència
en aquesta primera expedició.
SEGON NARRADOR
Diu. De pasme afectat, lo rei lo mira:
¡Ell, jove, a la vellesa oint parlar
de tal guisa! Los ulls en volta gira
i en son oncle Ferrant los ve a fixar.
JAUME I
Don Ferrant! i vosaltres, barons, vinguts
ací:
¿Us sembla que dega fer això?
SEGON NARRADOR
Confessa son oncle:
FERRANT
¡En bona fe, senyor, que sí!
Per aquell disgust que us ha dit
don Blasco, que seria en vós i en nós,
¡que us haguéssem de fallir
per cuita de menjar!, ¡amb afronta
gran de vós!
SEGON NARRADOR
I al cas respon lo rei:
JAUME I
D’eixa manera us responem nós:
que nostre Senyor Déu
ens ha fet molt de bé, i mercé sencera
en nostres jòvens anys, com bé sabeu.
I les moltes de coses començades,
amb l’ajuda de Déu i la mercé,
a bon cap, per sa honor, havem
gitades,
penyora d'altres gestes per la Fe.
I que haguem pres allà en nostra
ninesa
un regne com Mallorques sobre mar,
i que siguem entrat, de més grandesa,
lo de València, terra sense par;
i que haja jo assetjat amb vostra
ajuda
un lloc vil com aquest, que no és
major
d'un corral, i que em lleu,
¡no essent vençuda, cosa impossible!
dels diners ma honor.
Creieu bé que jamai jo no ho faria,
ans us prec i us ho mano amb aquell dret
que sobre tots jo tinc per senyoria,
que m'ajudeu a pendre aquest lloguet.
I aquell consell d'abans no vullgueu
dar-me,
car mal jo a Catalunya i Aragó,
i amb gran vergonya, hauria de
tornar-me,
si no prenia un lloc de tal
faisó.
PRIMER NARRADOR
Així digué. Aquell dia a la vesprada
se'n van lo rei i els dos germans
privats
a deportar per l'horta a hora
temprada,
raonant de l'intent dels conjurats.
Lo rei es plany amb calda vehemència,
i sobre aquella oferta d'Alagó,
dels diners que daria el de València
perquè es llevàs del setge, aquesta
acció.
En Jaume a Blasco i als barons
judica:
JAUME I
Jo crec que així com ells ho han
proferit
a nós, que part n' haurien ells no
xica.
SEGON NARRADOR
I diu açò dels seus amb gros neguit,
tal, que abstindre's no pot, i esclata
i plora;
i ells dos, que veuen a son rei
plorar,
ploren també de pena acoradora.
Després, amics lleials, per conhortar son rei,
que els ha fet hòmens, fan promesa
de no partir-se d'ell fins a la mort.
Llavors En Jaume els diu amb gran
tristesa:
JAUME I
Creieu-me, que voldria arriscar sort,
voldria ésser ferit d'una sageta,
per tal que no em morís, i que hom
digués,
que jo no me n’anava per desfeta,
sinó pel colp i mal que havia pres.
SEGON NARRADOR
Mes des seguida el crit de rebel·lia
de son cor li argüix de defecció.
L' home és vençut pel rei, i amb
valentia
de romandre pren ferma decisió.
I els diu com serà açò:
JAUME I
De l’obediència dels bisbes i
rics-hòmens catalans
confie prometran-nos permanència
fins que Déu feu Borriana en nostres
mans.
I quan veuran que aquests amb mi
romanen,
no gosaran, d' afront, partir-se
aquells;
i el lloc prendrem, per més que ara
ens desganen
lo diable, i qui ens donen mals
consells.
PRIMER NARRADOR
I açò dient, redreça sa corpenta,
i aixeca el cap de grans polseres
d'or.
Natura, amorosida, el veu contenta
d'haver gastat en ell tot son tresor.
GLOSSARI LINGÜÍSTIC
Mes vull regnar, i no vull ser peitera
Vassall que paga impost
¡És
tot meu! Jo no m'emprimo
Emprimar: renunciar