Cant quart "L'esclariment" (segona part)

CANT QUART

 

L' ESCLARIMENT (SEGONA  PART)

En rompre el dia, Seidia i Artal han eixit de Culla, muntats en cavalls, i han pegat cap al riu de Montlló. Després de pujar vora amunt, han aplegat a la cova de la bruixa Boia. Seidia li ha demanat clarícies de la seua naixença. Entrada en la cova. Esperits i fantasmes. Aparició de la mare de Seidia. Anada al Mas dels Aladerns.

                                                                 

PRIMER NARRADOR

Seidia i Artal a un lloc de clarors

entren, com una altra Alhambra,

lo retret de les joies i tresors.

Allò sembla una cambra

reial, amb grans pilastres

i arcs arabescs de pòrfirs i alabastres.

BOIA

Del gran Príncep mansió

és aquesta, criatures

de carn

PRIMER NARRADOR

-diu Boia.

BOIA

Feu adoració

d' humils intencions pures.

¿Qui el cancell desforrolla

del misteri, si humil no s'agenolla?                                           

Esperit gloriós, ¿què féu?

Vós que, sempre propici

sou a qui us prega. ¿Com no m'escolteu?...

¡Us duc dos en desfici! ...

Mireu, aquesta nena

gran fe us porta: lleveu-li sa gran pena.   
              

SEGONA NARRADORA

Açò dit, de repent

ix d'un trau de la cova

un filoc com de fum d'encens ardent

que creix i se sostova...

i va prenent figura

d'una dona de blanca vestidura.

ARTAL i SEIDIA

¡Ai! ai!

SEGONA NARRADORA

-fan a una veu

Artal i Seidia, i a terra cauen.

MARE DE SEIDIA

Filla!
 

SEGONA NARRADORA

-diu la Visió-

MARE DE SEIDIA

del si de Déu

vinc hui: tos precs m'atrauen!

SEIDIA

¡Mare!

SEGONA NARRADORA

-esclafix Seidia,

i abraça l'ombra en va, com qui ensomia.

MARE DE SEIDIA

No, cos no sóc

SEGONA NARRADORA

-la veu fa-

MARE DE SEIDIA

ni estic de natura

d'amar amb foc, ni rebre'l del cor teu.

¡Oh fruit de desventura!

¿Com vens ací fadrina?...

Quan jo, en eixe trist món, et deixí nina!... 
                    

 SEIDIA

¡Mare, dieu qui sou!

¡És l'afany de ma vida!. ..

¡Que us trobe només dins d'aquest pou! 

MARE DE SEIDIA

¡Si al cor, filla, estrenyida

ací jo ara et tinguera,

fosa en la meua amor, quant et diguera!...

SEIDIA

¡Porteu-me amb vós!

MARE DE SEIDIA

¡Ai, filla!

¡Records en les boirines

tinc d'eixe món, que ja per mi no brilla!

Jovenesa, borines...

vestits, joies, caceres...

¡Ai! ¡Mon erro van ser eixes darreres!...

 Un dia, jove, hermós,

l'emir vingué i caçava:

EMIR

«Ma bella, em permetreu caçar amb vós?»   
           

MARE DE SEIDIA

I a mi junt, cavalcava.

«Que us plau molt la cacera?»

Li dic, i ell: 

EMIR

«La de cors molt, encisera»   

 MARE DE SEIDIA

«¡Senglar!»-en aquell punt

fan les veus dels qui cacen:

¡I caçadors i cans tossal amunt!        

Diu ell:

EMIR

«Deixem que passen»
 
MARE DE SEIDIA

¡Ai, trista recordança

d'un esclat de passió i dolça esperança!

Fugiu, records, fugiu:

font freda, heura enramada:

¿Per què, importuns, mon esperit veniu?»

EMIR

«D' amor m'haveu clavada,

Ores, sageta dura,

PRIMER NARRADOR

-diu ell-

EMIR

i morc, si qui em fereix no em cura!»  
                  

PRIMER NARRADOR

Seidia fa un sortit

i es gira a son amant.

Diu la visió: 

MARE DE SEIDIA

«¿A què dir més? ¡Estava escrit!

Per l'aire un bes sonant,

un anell i promesa:

¡València!. .. ¡i sa corona!. .. ¡i sa bellesa! ...

¡Ai!» 

SEGONA NARRADORA

Calla la visió.

Llavors diu Seidia:

SEIDIA

¡Oh Mare Ores:

des d’aquella hora i ocasió

dec dir a l'emir pare

legítim, ¿natural?

MARE DE SEIDIA

Sí, n'és penyora aquell anell reial.

SEIDIA

¿On el teniu?... ¡Delere!..

¡Sou morta! ... ¿I des de quan?

¡Que jo, tota ma vida em desespere

i en sóc ignorant!...

MARE DE SEIDIA

«¡Ai filla! ¡És cas ben greu,

i no vulgues que te’l conte jo, per Déu! ...

Dels Aladerns al Mas

vés, on al món vingueres:

allí en l'ama, si viu, hi trobaràs

qui et done noves veres.

L’anell del meu espòs

guarda, i sap un senyal que tens al cos

¡I adéu! ¡Que millor fi

tingues que jo, i un dia

Déu bo que et torne de ta mare al si! ...

Tria la millor via.

I no et dic més: ho implica

que d'aquest món a eixe no es predica...

¡Ah! ¿I eixe del costat?

SEIDIA

L'amant és del meu cor,

oh mare, que a ma vida s'ha lligat.

MARE DE SEIDIA

A l'amor tin-li por.

Deprén de mi, Seidia,

nom que, de Seid l'emir, et posí un dia!... 

SEGONA NARRADORA

Dit açò, s' esbargeix

la visió, i l’encantada

retorna, i diu Seidia:

SEIDIA

¡Ai ma mare!-

SEGONA NARRADORA

Repeteix

a crits, desatinada...

Llavors Boia els ensenya

un clavill, que clareja entre la penya,

dient: 

BOIA

Aquest és e1 camí:

torneu al ros imperi

del sol; que vostre afany tinga bon fi. 

SEGONA NARRADORA

Ells los caus del misteri

deixant muts, tremolosos,

ixen del riu Montlló als racons ombrosos.

PRIMER NARRADOR

I encara enlluernats,

l’un de l’altre en los braços

es tiren, fins quedar los cors juntats,

los cors, com mai, voraços ...

De sobte, ella, despresa

d’ell, ficant-se seriosa, així s'expressa:

 SEIDIA

-¿Cavaller, has oït?

¡Sang reial dins mes venes

sí que bull! ¡És ma mare qui ho ha dit! ...

¡Dels ulls cauen les benes!...   
                              

PRIMER NARRADOR

¡I, el cap girant, semblava

que pleitesia als roures demanava!              

De prompte toca el corn,

i els ecos lluny bramuguen...                                         

Du el pastor los cavalls.

SEIDIA

És molt enjorn 

SEGONA NARRADORA

-diu ella-

SEIDIA

i potser puguen

los poltres a bon pas

dur-nos ans de la nit fins eixe mas. 
                      

SEGONA NARRADORA

Diu, i muntats tresponen

l' ombrós Boí faldejant.

Pel mas pregunten 
als pastors. Responen  
aquests:

PASTOR

Tiren avant:

no amollen lo camí

del bosc, fins Foia d'Ores, que és la fi.

SEIDIA

Nom de ma mare, Artal.

¡Com ompli aquests indrets

amb sa olor bona aquella flor capdal! 

ARTAL

¿No serà açò secrets

de l'art màgic?

SEGONA NARRADORA

Repara ell, i reptant-lo ella:

SEIDIA

¿Què dius ara?

¿No has dit que duies fe?

¡Ah, fals! Lo cor de dona

instint més esclarit i segur té.

PRIMER NARRADOR

Se’n riu i l'acarona.

D' aquesta màgia captiu,

més que de l'altra, ¡míra-la i se'n riu!...

SEIDIA

Veig ara més arrere 

PRIMER NARRADOR

-segueix ella- 

SEIDIA

en ma vida.

Tal volta ma infantesa al mas m'espere

de records ben nodrida.

¡Oh veus de les muntanyes,

que cada pas em sembleu ja menys estranyes!

SEGONA NARRADORA

I ella, escalfant-se així,

i ell, que encantat l’escolta,

sense fatiga han fet lo mal camí;

i, al cap d'una revolta, diuen

ARTAL i SEIDIA

¡Lo Mas dels Aladerns!

SEGONA NARRADORA

criden veient-lo entre penyals eterns.                    

 Un tranc li fa pegar

a son cavall, nerviosa,

Seidia, i al galop lo fa aplegar

a la barrera closa.

Ix a l’estrèpit l'ama.

DIDA DE SEIDIA

¡Ai! ¿què és açò?

SEGONA NARRADORA

juntant les mans, exclama.

No bé ho diu, en sos braços

Seidia cau i crida:

SEIDIA

¡Mare dida!,

SEGONA NARRADORA

apretant-la amb forts abraços.

I l’ama fa atordida:

DIDA DE SEIDIA

-¿Tú? .. ¡Vejam!... ¡Sí que ho eres! 

SEGONA NARRADORA

I més abraços, crits i plors de veres!. ..

En tant, són acudits

los del mas. Entra Artal

i saluda. Tots miren atontits.

A sa cambra natal

porta l'ama a Seidia:

¡Tot queda entre les dues clar com lo dia!

 DIDA DE SEIDIA

-Vejam: ¿la piga al pit? .

¡Ací esta!. .. ¡I la cara! .

¡I aquest mirar i riure tant garrit! .

¡Eres tu, sí, així com ara!..
 

PRIMER NARRADOR

Seidia amb goig l’escolta

i deixa dir. La dida més se solta.

 DIDA DE SEIDIA

-¡I em dius dida! ¡Saps ja

que un altra fou ta mare!

A aquesta cambra et parí vint-i-un anys fa ...

L' emir, filla, va ser ton pare...

SEIDIA

Espera, conta-ho fora, davant de tots.

Cant quart "L'esclariment" (primera part)

CANT QUART

L' ESCLARIMENT (PRIMERA PART)

En rompre e1 dia, Seidia i Artal ixen de Culla, muntats en cavalls, i peguen cap al riu de Montlló. Pugen vora amunt i apleguen a la cova de la bruixa Boia (que representa Rosabel Canós, en la imatge). Seidia li demana clarícies de la seua naixença.

PRIMER NARRADOR                                                

Canteu ferm, rossinyols,

los qui gentils passades

del riu Montlló assageu pels cara-sols:

canteu-les regalades,

que els espinals floreixen

i els amants a esplaiar-se al camp se n’ixen.

Una parella, Artal

i la triomfant Seidia,

en sengles poltres deixen lo casal

de Culla al rompre el dia.

L'abril sa joia vessa

al pas d'ells, i se'n fan ebriacs apressa.                 

SEGON NARRADOR

Ell ja està bo i curat

del mal de sa ferida;

la d'amor, al revés, més l'ha nafrat.

Los tres mesos de vida,

a cura d’eixa mora,

hauran tingut malícia endenyadora.

No endossa ella els arreus

guerrers, sinó una vesta

d'estam blanc, que li baixa més dels peus;

vel llistat a la testa

reté sa cabellera

que aniria del vent volant lleugera.

PRIMER NARRADOR

Caprici o art subtil,

sa beutat no vol joies:

tant sols una faixeta al cos gentil

de flors de seda a toies,

que més la doble poma

del pit fa sobreixir, pit de coloma.     

Mirant-la ell amb encís,

diu Seidia:

SEIDIA

Aquesta eixida

et farà bé. ¿No veus quin paradís

de bosc polent de vida?

L' airet, la pau, la fresca

són medicina al cos i al cor són bresca.               

ARTAL

Lo que jo veig, madona,

ets només tu, i això em basta.

SEIDIA

¿I en mi, què veus?

ARTAL

¿Què veig? D'amor font bona

que un home mor o tasta.

Un cel de formosura,

al costat de la qual tot és lletjura.

 SEIDIA

No et crec, gran lloancer,

que, estant tu dins València,

més d' una haurà sabut fer-te plaer,

que allí d'amor fan ciència.

ARTAL

Si tant saps, dolça amiga,

¡ben inútil serà que et contradiga!...   

                           

PRIMER NARRADOR

Canteu ferm, rossinyols,

los qui gentils passades

del riu Montlló canteu pels cara-sols;

canteu-les regalades,

les que, si us congemina

l' amor, canteu de nit amb veu divina.

 ARTAL

¿Pots dir-me ara on anem?,

PRIMER NARRADOR

fa Artal. I ella:

SEIDIA

¿M'estimes?

ARTAL

¡Ja no!

SEIDIA

Així, fora: ¡lo camí desfem!

ARTAL

¡Tampoc!

SEIDIA

Puix no t'emprimes

en amar: a aquesta empresa

has de portar cor gran i ànima encesa.

ARTAL     

¡Gran Déu! ¡M’ho dius a mi,

que sols per tu respiro,

que només dels teus ulls bec lo raig fi,

nord únic on em giro!

Que en tu el pervindre poso

i el passat, no essent teu, contar no goso! ...                  

SEGONA NARRADORA

Per resposta se'n riu

ella, tant amorosa,

que l'amor, sobreixint com creixent riu,

va a rompre la resclosa.

Mes frenant ses onades,

i mudant de col∙loqui, diu Seidia:

SEIDIA

A osades,

de Blasco noble fill,

eixe coltell que portes

diu ben clar que de guerra ets un cabdill

i esperes lluites fortes.

PRIMER NARRADOR

I Artal, al nom del pare

i de lluites, així com si trencara

 l'encís que l'ha encantat

d'ençà que entrà dins Culla...

ARTAL

¡Mon pare!

PRIMER NARRADOR

fa, i es du la mà al costat

on té la tallant fulla:

ARTAL

Cavaller sóc: va armar-me

l'emir Seid, i mon pare va enviar-me

a Culla als braus peons,

d'Ares a la frontera

a assajar-me amb tan destres campions

¡i a Culla fer peitera! ...

¡Oh, Déu! ¿què he fet, Seidia?

¿Cavaller i hauré feta traïdoria?...

SEGONA NARRADORA

Així és plany lo guerrer,

i diu ella:

SEIDIA

¿No te'n recordes

que en lo camp de l’honor pres jo et vaig fer,

segons tu, amb dolces cordes?...

Tu no ets fals, si una dona

et fa pres, sent jo qui t'empresona! ...

Mes, si estàs penedit,

des d'ara et deixo lliure

per tornar-te'n als teus.                     

SEGONA NARRADORA                         

I amb fresc clafit,

la bella esclata en riure.

Als xops, les tortoretes

li responen planyent ses amoretes.              

Segueixen vall amunt,

racó d'esperits i fades,

de les gents nomenada prop i lluny:

les gents, atemorades,

en fugen: d' allí ixen,

és la corranda, els mals que els afligixen.

 PRIMER NARRADOR

Seidia, al seu amant

segueix fent-li contalla

dels fets d'Ares, dels quals era ignorant.

La part que n’ha pres calla;

tant sols, trista, deplora

de dues nacions la guerra assoladora.                   

I ja en açò són a un lloc

tant feréstec, tant horrible,

que l'altíssim rocam de cel un poc

només deixa visible.

Brúfola allí, i poruga,

l'aigua verda del riu saltant remuga.    

                  

SEGONA NARRADORA                                            

Llavors, ella, frenant

son poltre i posant cara

com aquell a qui ve un pensament gran, diu

SEIDIA

Cristià,

punt és ara

de dir la causa oculta,

que avui en aquestos cingles em sepulta.

Ou bé: mon naixement

no el sé: encara és misteri

dins del cor de la serra i aquesta gent.

I he jo als llimbs de fer-hi

baixada; a una endivina

busco que em traga el dubte i mala espina.

SEGONA NARRADORA

 Ell l’escolta esglaiat,

més groc que un pa de cera.

I Seidia:

SEIDIA

¿No em vols? ¿Ja t'has gelat?

ARTAL

¿Qui ets tu, qui, fetillera?

¿No et sap aquesta muntanya:

i dius que a estos serrans tu no ets estranya?

 PRIMER NARRADOR

-diu Artal.

ARTAL

¿Però no ets filla

del caid de Culla absent?

SEIDIA

No ho sé

SEGONA NARRADORA

-ella fa.

SEIDIA

Sols sé que sóc pubilla

d'algun mas d'aquesta gent;

que òrfena sóc de mare,

i no sé, a darreries, qui és mon pare! ...

                           

ARTAL

¡Cas estrany! I a València...

PRIMER NARRADOR

-diu ell-

ARTAL

¿en la gran cort,

mai t'ha parlat ningú de ta ascendència?

SEGONA NARRADORA

I ella:

SEIDIA

¡Quin desconhort!

Jo sang neta em creïa

de l'emir... ¡Prest mon somni es desvania! ...

 Em crida un jorn l'emir:

«Jove, ja ets casadora

i és punt de dir-te el que t'he de dir:

D'amor pairal, penyora

vinc donant-te, mes la joia

no tinc de ser ton pare, bella toia!»

No tant estamordida

m' hagués un llamp deixada

com tal sentència mai, mai, presentida...

Del pasme ja tornada,

caic a sos peus plorosa

«Pare meu! Sí que ho sou!» cridant-li ansiosa.

Oh pare, a qui la veu

del cor sempre m' ha dit

que us done jo eixe nom: no em renuncieu!»

Confús ell i entendrit

m' aixeca i vers la porta

suau m' empeny...

¿Per què no quedí morta? ..

 A l'endemà, reial

carta de senyoriu

em donava de Culla i Benassal,

allí on més ample es diu.

Jo, creient la clau tindre

del meu passat, de mantinent vaig vindre.

ARTAL

¿I has fet molts escorcolls?

SEIDIA

Molts; però aquests serrans

ni del cor, ni dels llavis, són gens molls.

Mes tinc records llunyans

d' un mas en ma infantesa

i d'una ama, que em duia al pit suspesa.

ARTAL

Sí que és cas!

SEGONA NARRADORA

Artal diu.                                

I ella, el cavall picant:

                           

SEIDIA

Toquem, que ací dalt haurem de passà e1 riu.

SEGONA NARRADORA

 Ben prompte hi són, trotant.                      

 I ella afig, carassera:

SEIDIA

¿No passaràs, valent, per la passera?...

 ARTAL

Aquesta

PRIMER NARRADOR

-diu ell-

ARTAL

i cent.

SEIDIA

Baixa, doncs,

SEGONA NARRADORA

-diu-li encesa-

SEIDIA

i a desmuntar ajuda'm prestament.              

PRIMER NARRADOR

Què sent? Sense peresa,

ell a rebre-la salta

del cavall, i junts queden galta a galta!...

Desfent-se ella, a un pastor,

que enllà canta, lo crida

tinga cura dels cavalls en la frescor,

llevant-los sella i brida.

Ja els dos es determinen

i la por de passar lo riu dominen.

SEGONA NARRADORA

Un pi tombat del front

del cingle, amb sa gran soca

damunt l' aigua esbarrada fa de pont

jagut de roca a roca.

Pel pont Seidia atusta,

després, menys brau, Artal passa la fusta.   

De sobte ouen ganyols

de cervals o raboses

i bufits de grans serps entre els cudols.

BOIA

«Calleu, bèsties ronyoses»,

SEGONA NARRADORA

fa una veu revellida,

que s'ou prop i pareix que de lluny crida.

BOIA

¡A dins! ¡A vostres caus!

SEGONA NARRADORA

 -segueix la veu aquella-

BOIA

i deixeu que ací apleguen eixes aus

que amor du, i emparella.

SEGONA NARRADORA

Cras, cras -crida una grulla

de roca en un relaix-... ¡després tot calla!..

 BOIA

Moixeta, a un colomí

vas hui amarinada?

SEGONA NARRADORA

-torna a oir-se la bruixa.

BOIA

¿Per què ací

no em portes cogullada?

SEGONA NARRADORA

Dit açò, encorvadeta,

a l’encontre los ix una velleta.

 SEIDIA

-Boia!

SEGONA NARRADORA

-exclama corrent

cap a ella Seidia-

SEIDIA

a tu vinc, a què em tragues d'un turment

tornant la nit en dia.

Nasquí en aquestes muntanyes,

mes ningú dir-me sap de quines entranyes.

BOIA

La nit cel∙la els secrets

SEGONA NARRADORA

-diu Boia-

BOIA

¡és lo misteri! ...

Fills de carn, ¿com veniu a aquests indrets?

D'esperits açò és l'imperi...

¿Porteu fe?

ARTAL i SEIDIA

Sí.

BOIA

Coratge,

i seguiu ferms, ¡que dur sera el viatge!

 Beveu ara

SEGONA NARRADORA

-ella els fa-                                                 

BOIA

beveu d' aquesta vena

que ve del Paradís: ¡oh riu Jordà!.. 

SEGONA NARRADORA

I una pitxera plena

als llavis els aplica,

que els retorna, i lo cor els fortifica.

Per uns forats del pany

del cingle, així com portes

per on les aigües del Quinyó l'estany

buida en les pluges fortes,

ja els entra a dins la bruixa.

Remor d'aigua els amants lo cor afluixa.

 BOIA

A dins més!

                                                                 

PRIMER NARRADOR

I com el vent,

puix fúria l’embriaga,

cap a dins un gorgontxo tord, pendent,

emporta-se'ls la maga...

Fan cap a una altra cova

on la bruixa, per fer-los llum, ja es troba.              

Fa llum amb un metxó

i brases a bufades,

i l’horror tota mostra el covatxó:

llar negra, on n'hi ha penjades

de l'art màgic calderes,

per a ungüents: a un racó criba i graneres.

Per un trau més endins

entren, i terbolina

es mou, com d'un gran vent que assota els pins.                                                           

BOIA

¡Los Duendes!...

SEGONA NARRADORA

Boirina

d' esperits, rebrumint passa...

Suor freda als amants lo front traspassa.

 BOIA

¡Ah, Ulls de sang! ¡Malfatans!

SEGONA NARRADORA

-Boia els diu.

BOIA

Vil rabera,

que gojeu d'enguerrar els cors humans

i encendre'ls en quimera!...

¡Lo món quant guanyaria

si mortals us tornasseu algun dia!

 SEGONA NARRADORA

 I diu als dos:

BOIA

Açò és no res.

¡Coratge!

SEGONA NARRADORA

I altra volta

per lo trau de la cova els entra més:

Un pas de baixa volta,

pendent... ¡Qui sap quant dura

tal passatge per dins la regió obscura! ...

I Boia marmolant,

amb dites misterioses,

sense aturar-se, els dos amants mirant,

ses cares blanquinoses

d'esglai veu, i s'afana,

es conjura, ¡i la ràbia fins l’encana! ...

 Ara açò 1i ouen dir:

BOIA

Mal d' Ull, ¿on jaus tu ara?

Mal esperit, que amb ta ullada fas carpir

la més bledana cara.

¡Ai de tú, si a aquesta hermosa

Li fas mal!

PRIMER NARRADOR

 Llança un reflex la roca ombrosa.

 BOIA

¡Quin raig! ¿Heu vist? No és llum

del metxó, és lo Maligne

PRIMER NARRADOR

 -diu Boia-

BOIA

qui dins roca és pedra-llum,

dins d'un cuc, màgic signe;

Si en ull d'amant es clava,

a la fembra que e1 mira la fa esclava.

PRIMER NARRADOR

Ací peguen los dos

un sortit i es somriuen.

Boia ho mira i li és ben agradós

com, esmortits, reviuen;

i amolla, desdentada,

per a animar-los, buida carcallada...                                 

 ¡Clac! ¡Clac!-fa el ressó

de l'eco allà en l'altura...

BOIA

¿Heu oït?

PRIMER NARRADOR

-Boia fa.

BOIA

És l’Esperit Burló!

¡Mai d'escarnir s'atura! ...

És força anar-li a bones,

perquè diu picardies a les dones.

 SEGONA NARRADORA

I així van per tals llims,

bregant amb més fantasmes.

L'esglai torna als amants, i més abims

travessen amb espasmes.

A voltes, per palanques,

passen d'aigua callada per grans estanques.