Cant quart "L'esclariment" (segona part)

CANT QUART

 

L' ESCLARIMENT (SEGONA  PART)

En rompre el dia, Seidia i Artal han eixit de Culla, muntats en cavalls, i han pegat cap al riu de Montlló. Després de pujar vora amunt, han aplegat a la cova de la bruixa Boia. Seidia li ha demanat clarícies de la seua naixença. Entrada en la cova. Esperits i fantasmes. Aparició de la mare de Seidia. Anada al Mas dels Aladerns.

                                                                 

PRIMER NARRADOR

Seidia i Artal a un lloc de clarors

entren, com una altra Alhambra,

lo retret de les joies i tresors.

Allò sembla una cambra

reial, amb grans pilastres

i arcs arabescs de pòrfirs i alabastres.

BOIA

Del gran Príncep mansió

és aquesta, criatures

de carn

PRIMER NARRADOR

-diu Boia.

BOIA

Feu adoració

d' humils intencions pures.

¿Qui el cancell desforrolla

del misteri, si humil no s'agenolla?                                           

Esperit gloriós, ¿què féu?

Vós que, sempre propici

sou a qui us prega. ¿Com no m'escolteu?...

¡Us duc dos en desfici! ...

Mireu, aquesta nena

gran fe us porta: lleveu-li sa gran pena.   
              

SEGONA NARRADORA

Açò dit, de repent

ix d'un trau de la cova

un filoc com de fum d'encens ardent

que creix i se sostova...

i va prenent figura

d'una dona de blanca vestidura.

ARTAL i SEIDIA

¡Ai! ai!

SEGONA NARRADORA

-fan a una veu

Artal i Seidia, i a terra cauen.

MARE DE SEIDIA

Filla!
 

SEGONA NARRADORA

-diu la Visió-

MARE DE SEIDIA

del si de Déu

vinc hui: tos precs m'atrauen!

SEIDIA

¡Mare!

SEGONA NARRADORA

-esclafix Seidia,

i abraça l'ombra en va, com qui ensomia.

MARE DE SEIDIA

No, cos no sóc

SEGONA NARRADORA

-la veu fa-

MARE DE SEIDIA

ni estic de natura

d'amar amb foc, ni rebre'l del cor teu.

¡Oh fruit de desventura!

¿Com vens ací fadrina?...

Quan jo, en eixe trist món, et deixí nina!... 
                    

 SEIDIA

¡Mare, dieu qui sou!

¡És l'afany de ma vida!. ..

¡Que us trobe només dins d'aquest pou! 

MARE DE SEIDIA

¡Si al cor, filla, estrenyida

ací jo ara et tinguera,

fosa en la meua amor, quant et diguera!...

SEIDIA

¡Porteu-me amb vós!

MARE DE SEIDIA

¡Ai, filla!

¡Records en les boirines

tinc d'eixe món, que ja per mi no brilla!

Jovenesa, borines...

vestits, joies, caceres...

¡Ai! ¡Mon erro van ser eixes darreres!...

 Un dia, jove, hermós,

l'emir vingué i caçava:

EMIR

«Ma bella, em permetreu caçar amb vós?»   
           

MARE DE SEIDIA

I a mi junt, cavalcava.

«Que us plau molt la cacera?»

Li dic, i ell: 

EMIR

«La de cors molt, encisera»   

 MARE DE SEIDIA

«¡Senglar!»-en aquell punt

fan les veus dels qui cacen:

¡I caçadors i cans tossal amunt!        

Diu ell:

EMIR

«Deixem que passen»
 
MARE DE SEIDIA

¡Ai, trista recordança

d'un esclat de passió i dolça esperança!

Fugiu, records, fugiu:

font freda, heura enramada:

¿Per què, importuns, mon esperit veniu?»

EMIR

«D' amor m'haveu clavada,

Ores, sageta dura,

PRIMER NARRADOR

-diu ell-

EMIR

i morc, si qui em fereix no em cura!»  
                  

PRIMER NARRADOR

Seidia fa un sortit

i es gira a son amant.

Diu la visió: 

MARE DE SEIDIA

«¿A què dir més? ¡Estava escrit!

Per l'aire un bes sonant,

un anell i promesa:

¡València!. .. ¡i sa corona!. .. ¡i sa bellesa! ...

¡Ai!» 

SEGONA NARRADORA

Calla la visió.

Llavors diu Seidia:

SEIDIA

¡Oh Mare Ores:

des d’aquella hora i ocasió

dec dir a l'emir pare

legítim, ¿natural?

MARE DE SEIDIA

Sí, n'és penyora aquell anell reial.

SEIDIA

¿On el teniu?... ¡Delere!..

¡Sou morta! ... ¿I des de quan?

¡Que jo, tota ma vida em desespere

i en sóc ignorant!...

MARE DE SEIDIA

«¡Ai filla! ¡És cas ben greu,

i no vulgues que te’l conte jo, per Déu! ...

Dels Aladerns al Mas

vés, on al món vingueres:

allí en l'ama, si viu, hi trobaràs

qui et done noves veres.

L’anell del meu espòs

guarda, i sap un senyal que tens al cos

¡I adéu! ¡Que millor fi

tingues que jo, i un dia

Déu bo que et torne de ta mare al si! ...

Tria la millor via.

I no et dic més: ho implica

que d'aquest món a eixe no es predica...

¡Ah! ¿I eixe del costat?

SEIDIA

L'amant és del meu cor,

oh mare, que a ma vida s'ha lligat.

MARE DE SEIDIA

A l'amor tin-li por.

Deprén de mi, Seidia,

nom que, de Seid l'emir, et posí un dia!... 

SEGONA NARRADORA

Dit açò, s' esbargeix

la visió, i l’encantada

retorna, i diu Seidia:

SEIDIA

¡Ai ma mare!-

SEGONA NARRADORA

Repeteix

a crits, desatinada...

Llavors Boia els ensenya

un clavill, que clareja entre la penya,

dient: 

BOIA

Aquest és e1 camí:

torneu al ros imperi

del sol; que vostre afany tinga bon fi. 

SEGONA NARRADORA

Ells los caus del misteri

deixant muts, tremolosos,

ixen del riu Montlló als racons ombrosos.

PRIMER NARRADOR

I encara enlluernats,

l’un de l’altre en los braços

es tiren, fins quedar los cors juntats,

los cors, com mai, voraços ...

De sobte, ella, despresa

d’ell, ficant-se seriosa, així s'expressa:

 SEIDIA

-¿Cavaller, has oït?

¡Sang reial dins mes venes

sí que bull! ¡És ma mare qui ho ha dit! ...

¡Dels ulls cauen les benes!...   
                              

PRIMER NARRADOR

¡I, el cap girant, semblava

que pleitesia als roures demanava!              

De prompte toca el corn,

i els ecos lluny bramuguen...                                         

Du el pastor los cavalls.

SEIDIA

És molt enjorn 

SEGONA NARRADORA

-diu ella-

SEIDIA

i potser puguen

los poltres a bon pas

dur-nos ans de la nit fins eixe mas. 
                      

SEGONA NARRADORA

Diu, i muntats tresponen

l' ombrós Boí faldejant.

Pel mas pregunten 
als pastors. Responen  
aquests:

PASTOR

Tiren avant:

no amollen lo camí

del bosc, fins Foia d'Ores, que és la fi.

SEIDIA

Nom de ma mare, Artal.

¡Com ompli aquests indrets

amb sa olor bona aquella flor capdal! 

ARTAL

¿No serà açò secrets

de l'art màgic?

SEGONA NARRADORA

Repara ell, i reptant-lo ella:

SEIDIA

¿Què dius ara?

¿No has dit que duies fe?

¡Ah, fals! Lo cor de dona

instint més esclarit i segur té.

PRIMER NARRADOR

Se’n riu i l'acarona.

D' aquesta màgia captiu,

més que de l'altra, ¡míra-la i se'n riu!...

SEIDIA

Veig ara més arrere 

PRIMER NARRADOR

-segueix ella- 

SEIDIA

en ma vida.

Tal volta ma infantesa al mas m'espere

de records ben nodrida.

¡Oh veus de les muntanyes,

que cada pas em sembleu ja menys estranyes!

SEGONA NARRADORA

I ella, escalfant-se així,

i ell, que encantat l’escolta,

sense fatiga han fet lo mal camí;

i, al cap d'una revolta, diuen

ARTAL i SEIDIA

¡Lo Mas dels Aladerns!

SEGONA NARRADORA

criden veient-lo entre penyals eterns.                    

 Un tranc li fa pegar

a son cavall, nerviosa,

Seidia, i al galop lo fa aplegar

a la barrera closa.

Ix a l’estrèpit l'ama.

DIDA DE SEIDIA

¡Ai! ¿què és açò?

SEGONA NARRADORA

juntant les mans, exclama.

No bé ho diu, en sos braços

Seidia cau i crida:

SEIDIA

¡Mare dida!,

SEGONA NARRADORA

apretant-la amb forts abraços.

I l’ama fa atordida:

DIDA DE SEIDIA

-¿Tú? .. ¡Vejam!... ¡Sí que ho eres! 

SEGONA NARRADORA

I més abraços, crits i plors de veres!. ..

En tant, són acudits

los del mas. Entra Artal

i saluda. Tots miren atontits.

A sa cambra natal

porta l'ama a Seidia:

¡Tot queda entre les dues clar com lo dia!

 DIDA DE SEIDIA

-Vejam: ¿la piga al pit? .

¡Ací esta!. .. ¡I la cara! .

¡I aquest mirar i riure tant garrit! .

¡Eres tu, sí, així com ara!..
 

PRIMER NARRADOR

Seidia amb goig l’escolta

i deixa dir. La dida més se solta.

 DIDA DE SEIDIA

-¡I em dius dida! ¡Saps ja

que un altra fou ta mare!

A aquesta cambra et parí vint-i-un anys fa ...

L' emir, filla, va ser ton pare...

SEIDIA

Espera, conta-ho fora, davant de tots.