CANT
QUART
L' ESCLARIMENT (PRIMERA PART)
L' ESCLARIMENT (PRIMERA PART)
En
rompre e1 dia, Seidia i Artal ixen de Culla, muntats en cavalls, i peguen cap
al riu de Montlló. Pugen vora amunt i apleguen a la cova de la bruixa Boia (que representa Rosabel Canós, en la imatge). Seidia
li demana clarícies de la seua naixença.
PRIMER
NARRADOR
Canteu ferm,
rossinyols,
los qui
gentils passades
del riu
Montlló assageu pels cara-sols:
canteu-les
regalades,
que els
espinals floreixen
i els amants
a esplaiar-se al camp se n’ixen.
Una parella,
Artal
i la triomfant
Seidia,
en sengles poltres
deixen lo casal
de Culla al
rompre el dia.
L'abril sa
joia vessa
al pas
d'ells, i se'n fan ebriacs apressa.
SEGON
NARRADOR
Ell ja està
bo i curat
del mal de
sa ferida;
la d'amor,
al revés, més l'ha nafrat.
Los tres
mesos de vida,
a cura
d’eixa mora,
hauran
tingut malícia endenyadora.
No endossa
ella els arreus
guerrers,
sinó una vesta
d'estam
blanc, que li baixa més dels peus;
vel llistat
a la testa
reté sa
cabellera
que aniria
del vent volant lleugera.
PRIMER
NARRADOR
Caprici o art subtil,
sa beutat no vol joies:
tant sols
una faixeta al cos gentil
de flors de
seda a toies,
que més la
doble poma
del pit fa sobreixir, pit de coloma.
Mirant-la
ell amb encís,
diu Seidia:
SEIDIA
Aquesta
eixida
et farà bé.
¿No veus quin paradís
de bosc polent
de vida?
L' airet, la
pau, la fresca
són medicina al cos i al cor són
bresca.
ARTAL
Lo que jo
veig, madona,
ets només
tu, i això em basta.
SEIDIA
¿I en mi,
què veus?
ARTAL
¿Què veig?
D'amor font bona
que un home
mor o tasta.
Un cel de
formosura,
al costat de
la qual tot és lletjura.
SEIDIA
No et crec,
gran lloancer,
que, estant
tu dins València,
més d' una
haurà sabut fer-te plaer,
que allí
d'amor fan ciència.
ARTAL
Si tant
saps, dolça amiga,
¡ben inútil serà que et contradiga!...
PRIMER
NARRADOR
Canteu ferm,
rossinyols,
los qui
gentils passades
del riu
Montlló canteu pels cara-sols;
canteu-les
regalades,
les que, si
us congemina
l' amor,
canteu de nit amb veu divina.
ARTAL
¿Pots dir-me ara on anem?,
PRIMER
NARRADOR
fa Artal. I
ella:
SEIDIA
¿M'estimes?
ARTAL
¡Ja no!
SEIDIA
Així, fora:
¡lo camí desfem!
ARTAL
¡Tampoc!
SEIDIA
Puix no
t'emprimes
en amar: a
aquesta empresa
has de
portar cor gran i ànima encesa.
ARTAL
¡Gran Déu!
¡M’ho dius a mi,
que sols per
tu respiro,
que només dels
teus ulls bec lo raig fi,
nord únic on em giro!
Que en tu el
pervindre poso
i el passat, no essent teu, contar no
goso! ...
SEGONA
NARRADORA
Per resposta
se'n riu
ella, tant
amorosa,
que l'amor,
sobreixint com creixent riu,
va a rompre
la resclosa.
Mes frenant
ses onades,
i mudant de
col∙loqui, diu Seidia:
SEIDIA
A osades,
de Blasco
noble fill,
eixe coltell
que portes
diu ben clar
que de guerra ets un cabdill
i esperes
lluites fortes.
PRIMER
NARRADOR
I Artal, al
nom del pare
i de
lluites, així com si trencara
l'encís
que l'ha encantat
d'ençà que
entrà dins Culla...
ARTAL
¡Mon pare!
PRIMER
NARRADOR
fa, i es du
la mà al costat
on té la
tallant fulla:
ARTAL
Cavaller sóc:
va armar-me
l'emir Seid,
i mon pare va enviar-me
a Culla als
braus peons,
d'Ares a la
frontera
a assajar-me
amb tan destres campions
¡i a Culla
fer peitera! ...
¡Oh, Déu!
¿què he fet, Seidia?
¿Cavaller i
hauré feta traïdoria?...
SEGONA
NARRADORA
Així és
plany lo guerrer,
i diu ella:
SEIDIA
¿No te'n
recordes
que en lo
camp de l’honor pres jo et vaig fer,
segons tu,
amb dolces cordes?...
Tu no ets
fals, si una dona
et fa pres, sent
jo qui t'empresona! ...
Mes, si
estàs penedit,
des d'ara et
deixo lliure
per
tornar-te'n als teus.
SEGONA NARRADORA
I amb fresc clafit,
la bella
esclata en riure.
Als xops,
les tortoretes
li responen planyent ses amoretes.
Segueixen
vall amunt,
racó d'esperits i fades,
de les gents
nomenada prop i lluny:
les gents,
atemorades,
en fugen: d'
allí ixen,
és la corranda,
els mals que els afligixen.
PRIMER NARRADOR
Seidia, al
seu amant
segueix
fent-li contalla
dels fets
d'Ares, dels quals era ignorant.
La part que
n’ha pres calla;
tant sols,
trista, deplora
de dues nacions la guerra assoladora.
I ja en açò
són a un lloc
tant
feréstec, tant horrible,
que
l'altíssim rocam de cel un poc
només deixa
visible.
Brúfola
allí, i poruga,
l'aigua verda del riu saltant remuga.
SEGONA
NARRADORA
Llavors,
ella, frenant
son poltre i
posant cara
com aquell a
qui ve un pensament gran, diu
SEIDIA
Cristià,
punt és ara
de dir la
causa oculta,
que avui en
aquestos cingles em sepulta.
Ou bé: mon
naixement
no el sé:
encara és misteri
dins del cor
de la serra i aquesta gent.
I he jo als llimbs de fer-hi
baixada; a
una endivina
busco que em
traga el dubte i mala espina.
SEGONA
NARRADORA
Ell l’escolta esglaiat,
més groc que
un pa de cera.
I Seidia:
SEIDIA
¿No em vols?
¿Ja t'has gelat?
ARTAL
¿Qui ets tu,
qui, fetillera?
¿No et sap
aquesta muntanya:
i dius que a
estos serrans tu no ets estranya?
PRIMER NARRADOR
-diu Artal.
ARTAL
¿Però no ets
filla
del caid de
Culla absent?
SEIDIA
No ho sé
SEGONA
NARRADORA
-ella fa.
SEIDIA
Sols sé que
sóc pubilla
d'algun mas
d'aquesta gent;
que òrfena
sóc de mare,
i no sé, a
darreries, qui és mon pare! ...
ARTAL
¡Cas
estrany! I a València...
PRIMER
NARRADOR
-diu ell-
ARTAL
¿en la gran
cort,
mai t'ha
parlat ningú de ta ascendència?
SEGONA
NARRADORA
I ella:
SEIDIA
¡Quin
desconhort!
Jo sang neta
em creïa
de l'emir...
¡Prest mon somni es desvania! ...
Em
crida un jorn l'emir:
«Jove, ja
ets casadora
i és punt de
dir-te el que t'he de dir:
D'amor
pairal, penyora
vinc donant-te,
mes la joia
no tinc de ser
ton pare, bella toia!»
No tant
estamordida
m' hagués un
llamp deixada
com tal
sentència mai, mai, presentida...
Del pasme ja
tornada,
caic a sos
peus plorosa
«Pare meu!
Sí que ho sou!» cridant-li ansiosa.
Oh pare, a
qui la veu
del cor
sempre m' ha dit
que us done
jo eixe nom: no em renuncieu!»
Confús ell i
entendrit
m' aixeca i
vers la porta
suau m' empeny...
¿Per què no
quedí morta? ..
A
l'endemà, reial
carta de
senyoriu
em donava de
Culla i Benassal,
allí on més
ample es diu.
Jo, creient
la clau tindre
del meu passat, de mantinent vaig
vindre.
ARTAL
¿I has fet molts escorcolls?
SEIDIA
Molts; però
aquests serrans
ni del cor,
ni dels llavis, són gens molls.
Mes tinc
records llunyans
d' un mas en
ma infantesa
i d'una ama,
que em duia al pit suspesa.
ARTAL
Sí que és
cas!
SEGONA
NARRADORA
Artal diu.
I ella, el
cavall picant:
SEIDIA
Toquem, que
ací dalt haurem de passà e1 riu.
SEGONA
NARRADORA
Ben prompte hi són, trotant.
I ella afig, carassera:
SEIDIA
¿No
passaràs, valent, per la passera?...
ARTAL
Aquesta
PRIMER
NARRADOR
-diu ell-
ARTAL
i cent.
SEIDIA
Baixa,
doncs,
SEGONA
NARRADORA
-diu-li
encesa-
SEIDIA
i a
desmuntar ajuda'm prestament.
PRIMER
NARRADOR
Què sent?
Sense peresa,
ell a
rebre-la salta
del cavall,
i junts queden galta a galta!...
Desfent-se
ella, a un pastor,
que enllà
canta, lo crida
tinga cura
dels cavalls en la frescor,
llevant-los
sella i brida.
Ja els dos
es determinen
i la por de
passar lo riu dominen.
SEGONA
NARRADORA
Un pi tombat
del front
del cingle,
amb sa gran soca
damunt l'
aigua esbarrada fa de pont
jagut de
roca a roca.
Pel pont
Seidia atusta,
després,
menys brau, Artal passa la fusta.
De sobte
ouen ganyols
de cervals o
raboses
i bufits de grans serps entre els cudols.
BOIA
«Calleu, bèsties ronyoses»,
SEGONA
NARRADORA
fa una veu
revellida,
que s'ou
prop i pareix que de lluny crida.
BOIA
¡A dins! ¡A
vostres caus!
SEGONA
NARRADORA
-segueix la veu aquella-
BOIA
i deixeu que
ací apleguen eixes aus
que amor du,
i emparella.
SEGONA
NARRADORA
Cras, cras -crida
una grulla
de roca en
un relaix-... ¡després tot calla!..
BOIA
Moixeta, a
un colomí
vas hui
amarinada?
SEGONA
NARRADORA
-torna a
oir-se la bruixa.
BOIA
¿Per què ací
no em portes
cogullada?
SEGONA
NARRADORA
Dit açò,
encorvadeta,
a l’encontre
los ix una velleta.
SEIDIA
-Boia!
SEGONA
NARRADORA
-exclama
corrent
cap a ella
Seidia-
SEIDIA
a tu vinc, a
què em tragues d'un turment
tornant la
nit en dia.
Nasquí en
aquestes muntanyes,
mes ningú
dir-me sap de quines entranyes.
BOIA
La nit cel∙la
els secrets
SEGONA
NARRADORA
-diu Boia-
BOIA
¡és lo
misteri! ...
Fills de carn,
¿com veniu a aquests indrets?
D'esperits
açò és l'imperi...
¿Porteu fe?
ARTAL
i SEIDIA
Sí.
BOIA
Coratge,
i seguiu ferms,
¡que dur sera el viatge!
Beveu
ara
SEGONA
NARRADORA
-ella els
fa-
BOIA
beveu d'
aquesta vena
que ve del
Paradís: ¡oh riu Jordà!..
SEGONA
NARRADORA
I una pitxera plena
als llavis
els aplica,
que els
retorna, i lo cor els fortifica.
Per uns forats del pany
del cingle, així com portes
per on les
aigües del Quinyó l'estany
buida en les
pluges fortes,
ja els entra
a dins la bruixa.
Remor
d'aigua els amants lo cor afluixa.
BOIA
A dins més!
PRIMER
NARRADOR
I com el vent,
puix fúria
l’embriaga,
cap a dins
un gorgontxo tord, pendent,
emporta-se'ls
la maga...
Fan cap a
una altra cova
on la
bruixa, per fer-los llum, ja es troba.
Fa llum amb
un metxó
i brases a
bufades,
i l’horror
tota mostra el covatxó:
llar negra,
on n'hi ha penjades
de l'art
màgic calderes,
per a
ungüents: a un racó criba i graneres.
Per un trau
més endins
entren, i
terbolina
es mou, com
d'un gran vent que assota els pins.
BOIA
¡Los Duendes!...
SEGONA
NARRADORA
Boirina
d' esperits,
rebrumint passa...
Suor freda
als amants lo front traspassa.
BOIA
¡Ah, Ulls de
sang! ¡Malfatans!
SEGONA
NARRADORA
-Boia els
diu.
BOIA
Vil rabera,
que gojeu d'enguerrar
els cors humans
i encendre'ls
en quimera!...
¡Lo món
quant guanyaria
si mortals
us tornasseu algun dia!
SEGONA NARRADORA
I diu als dos:
BOIA
Açò és no
res.
¡Coratge!
SEGONA
NARRADORA
I altra
volta
per lo trau
de la cova els entra més:
Un pas de
baixa volta,
pendent...
¡Qui sap quant dura
tal passatge
per dins la regió obscura! ...
I Boia
marmolant,
amb dites
misterioses,
sense
aturar-se, els dos amants mirant,
ses cares
blanquinoses
d'esglai
veu, i s'afana,
es conjura,
¡i la ràbia fins l’encana! ...
Ara
açò 1i ouen dir:
BOIA
Mal d' Ull,
¿on jaus tu ara?
Mal esperit,
que amb ta ullada fas carpir
la més
bledana cara.
¡Ai de tú,
si a aquesta hermosa
Li fas mal!
PRIMER
NARRADOR
Llança un reflex la roca ombrosa.
BOIA
¡Quin raig!
¿Heu vist? No és llum
del metxó,
és lo Maligne
PRIMER
NARRADOR
-diu Boia-
BOIA
qui dins
roca és pedra-llum,
dins d'un cuc, màgic signe;
Si en ull
d'amant es clava,
a la fembra
que e1 mira la fa esclava.
PRIMER
NARRADOR
Ací peguen
los dos
un sortit i
es somriuen.
Boia ho mira
i li és ben agradós
com,
esmortits, reviuen;
i amolla,
desdentada,
per a
animar-los, buida carcallada...
¡Clac!
¡Clac!-fa el ressó
de l'eco
allà en l'altura...
BOIA
¿Heu oït?
PRIMER
NARRADOR
-Boia fa.
BOIA
És l’Esperit Burló!
¡Mai
d'escarnir s'atura! ...
És força
anar-li a bones,
perquè diu
picardies a les dones.
SEGONA NARRADORA
I així van per tals llims,
bregant amb més fantasmes.
L'esglai torna als amants, i més abims
travessen amb espasmes.
A voltes, per palanques,
passen d'aigua callada per grans estanques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada