CANT DOTZÉ
GALLARDIES I
DESMAIS
Reviscola en lo
camp cristià l'ardor per la lluita. Lo rei va amb nou dels seus una nit a fer
la guarda de les cledes. Somni que té lo valí. Ix amb dos-cents i trava combat
amb lo rei, i aquells nou. Gran valor del rei, i com descobreix son cos per a
ésser ferit i poder llevar-se del setge honradament. En Blasco, amb sos
morellans, va a Borriol a intentar de rescatar son fill, i no ho aconsegueix.
Consells que li dóna en Vicent (Abu Seid). Lo rei,
per fi, aconsegueix enardir los rics homs i tot lo camp, i es fa l'assalt als
murs. Los moros desmaien i son valí promet la prompta rendició.
PRIMER NARRADOR
Com en les grans batalles que en la plana blavissa
del cel, per predomini, mouen los elements,
si el cerç amolla, mou-se borrasca plovedissa,
que de migdia espenyen entrant en corredissa
xaloc i africans vents,
Així, no bé de sobte en lo camp de Borriana
del bàndol moro manquen sultana, Artal i Alí,
l'alé guerrer s'aviva dins de la host cristiana,
i més, allà a les cledes, ¡on sols sense desgana
s'ha lluitat fins ací!
Lo rei no perd coratge: per dalt de la feblesa dels seus,
la
Glòria
mira, que alegre li diu:
GLÒRIA
¡Avant! Que tu ets pastor de pobles, nodreix al cor fermesa.
Tu tens lo que ells no tenen, lo do de la saviesa:
ells nens, tu ets un gegant.
PRIMER NARRADOR
I la Consciència
encara més viva l'agullona:
CONSCIÈNCIA
Que tu lo braç de Déu ets, sa Llei has d'escampar.
PRIMER NARRADOR
I En Jaume, de València la memòria acarona,
i li diu a Tarassona:
JAUME I
Més que em quede a soles.
lo setge he d'acabar!
SEGON NARRADOR
I amb pocs dels seus a l'obra es lliura infatigable;
dels rics barons menysprea la gran deslleialtat.
Diu a Entença:
JAUME I
Oncle amat, vós sou home indomable,
mes dels mantells i cledes la guarda tant durable
és massa a vostra edat.
Deixeu que a la nit vaja.
SEGON NARRADOR
I va amb la guarda seua,
manant que allà li porten matalap i coixí.
Del mur lo guaita moro, qui vetla sense treva,
observa que a les cledes la guarda ja es relleva,
i a dir-ho va al valí, que,
diligent com sempre, se'n puja a la muralla
i afona a les tenebres son ull explorador.
De l'escut d'or i porpra lluir veu la rialla. Diu Al-Hadrí:
AL-HADRÍ
Lo rei!
SEGON NARRADOR
Sens demora, cridar mana a batalla
de sos braus a la flor.
Ja dins la plaça d'armes dos-cents guerrers s'ajunten,
molts amb escuts i llances, amb falles los demés.
Altres en les troneres els dards callats apunten.
Hadrí imposa silenci als qui d'allò pregunten, i fa després:
AL HADRÍ
¡Oïu-me!
Anit l'esperit maligne en somni fals em deia,
que entrava per les caves a dins un alt rumí,
i, pel trespol, ma cambra de dormir invadia,
trencant-lo amb sa gran testa, que sola apareixia...
«Qui sou?» li preguntí.
JAUME I
«¡Jo soc lo rei En Jaume!
que vinc a castigar-te tallant-te el cap de gos.»
AL-HADRÍ
«¡Jo a tu vaig a tallar-te'l, i ta ambició orgullosa!»
Li dic, i a l'almeixia tirant mà pressurosa,
va i trau ell tot lo cos.
¡Corpenta esgarrifosa de ferros erissada!
Tira un revés d'espasa per a segar-me el cap.
Em desperto: ¡era somni! Vassalls, l'hora és sonada
que el somni s’acomplisca, però amb la sort mudada:
¡mon braç serà el que sap tallar-li el cap al monstre!
Mireu: ¡és ja ací fora a les cledes reptant-nos!
¡Anem, mos braus, anem!
Ben junts a mi envestim-lo, ¡que força embruixadora
no el furte a nostres grapes!
Sa audàcia malfeitora
per sempre l’abatrem.
¡Seguiu-me, i gran silenci!
SEGON NARRADOR
Ja pel portal se n’ixen,
rabera de braus óssos, que surten a caçar.
DOS CRISTIANS
¡A armes!
SEGON NARRADOR
Fan dos guaites cristians quan los fereixen
los ulls les falles mores. Los seus crits percudeixen,
amb so de nit més clar, pel gran esbart de tendes,
DOS CRISTIANS
¡A armes!
SEGON NARRADOR
Alt responen, l’un després l'altre, els guaites de tot lo campament.
Lo rei Jaume es desvetlla, ses ordres, breus, ja tronen;
per tot arreu los ferros d'armes i escuts ressonen:
s’endossa diligent gonió i capell En Jaume, sa espasa gran empunya,
la que per a la guerra va prendre de Montsó:
nou braus sols l'acompanyen, d' aquells de Catalunya.
¡La host no es mou! ¡Sols mira!...
¡Déu, de son rei l'allunya dels grans la desunió!
I apleguen a les cledes los moros, als qui avança
Hadrí, en mà l’almeixia brandint com rellampec;
vénen a rengs los moros corrents, calant la llança.
MOROS
¡A ell! ¡Cacem-lo!
PRIMER NARRADOR
Lo rei, sens desfallença,
contra ells es tira en sec.
Del primer colp abonya l'escut d’Hadrí, que es tapa,
guardant així sa testa d'aquell llamp que li cau;
Hadrí també un colp tira, que esvara aspre i s'escapa
sobre l’escut d'En Jaume, d'impenetrable xapa,
i d'un brinc es retrau del nou furor del glavi,
que destre el Rei meneja,
més que elefant sa trompa quan riny en temps de zels,
lo rei avança sempre, i amb tot son art guerreja.
Son cos sembla agrandar-se, fosc núvol que pedreja
quan són airats los cels.
Darrere, la borrasca dels nou, que ferm colpegen,
esmotxa de les llances morisques lo pinar:
així los pins altíssims del bosc, si els destralegen
los llamps de la tronada, partits revolotegen
i lluny van a parar.
AL HADRÍ
¡Avant!
SEGON NARRADOR
Hadrí als seus ronca, i al rei de nou es tira.
Per tot lo camp retrona dels dos escuts lo xoc.
Lo colp als dos aparta, l’espasa del rei gira
de nou amb creixent fúria, l'encés aire regira
i espant sembra amb son foc.
Hadrí altre colp recula; mes torna i ferm ataca:
AL HADRÍ
¡Veniu! ¡Veniu tots los valents!
JAUME I
¡Coratge!
SEGON NARRADOR
Lo rei diu als seus,
i enterc més es destaca
davant d'ells amb bravesa, com alça la ressaca
sos colls més violents
després que amb esculls topa.
Ja cau com catarata damunt la turba mora,
que aventa i esbandeix.
De cada colp sa espasa dos en ferix o mata.
Hadrí tomba per terra, i a grapes es recata
i del combat se n’ix.
Los seus «volveren les costes» en fuita vergonyosa,
com un ramat de cèrvols davant del caçador;
la barbacana assalten i la porta desclosa,
tirant les llums... Piadosa, la nit caliginosa
los és l'escut millor.
PRIMER NARRADOR
Lo rei veu que no poden los seus seguir encara,
ni ell, puix los que fugen camegen més lleugers
sense gonions ni malles;
es gira i dret s'encara a sa host que, impassible,
sols mira i arrepara
i diu als nou guerrers:
JAUME I
Tornem-nos-en, que no és hora: la host no ens acompanya.
PRIMER NARRADOR
I açò dient, gran pluja de dards los llança el mur.
Amb los escuts es guarden, i així ningú no es danya.
Lo rei, de tots darrere, ¡oh gran, sublim façanya!
¡coratge lo més pur!
Es descobreix dos voltes lo cos perquè el ferisquen,
per çò, que si llevar-se del setge li és forçat
al mal que d' això prenga tan sols ho atribuïsquen,
i mai a desfallença o a por ho referisquen,
com cal a un rei honrat.
I cert que el vell diable tal feta maquinava,
puix era al mur a eixa hora lo vell bruixot Ariel.
Un dard de mà molt destra del Rei al coll volava.
¿Per què no va tocar-lo? ¡Segur que el desviava
l'arcàngel Sant Miquel!
SEGON NARRADOR
No ha estat eixorc exemple del rei la valentia.
Sempre los alts exemples es guanyen voluntats.
Mou ja primer als bisbes la noble gelosia;
i dels barons ben prompte l'orgull fosc es fonia,
i al rei en sa mampresa li fan tots bons costats.
En Blasco sol hi manca... D'Artal la sort dubtosa
li punxa en mig de l'ànima, llevant-li ferm la son.
Per çò que, hàbil, mantinga sa lliga misteriosa
amb Al-Hadrí, i que vaja fent guerra vagarosa,
temptant entre els dos bàndols de pau estendre un pont.
PRIMER NARRADOR
Lo rei veu bé l'absència, i fins a gust tolera
que amb Blasco facen colla Seid Abu Seid i fills.
Tots en Artal s’ocupen, i en l'altra aventurera,
i amb sa gent morellana per tot camí i drecera
fan per topar-se amb moros i atraure llurs cabdills.
Per los d'aquelles lleves últimament alçades
per la sultana, saben que aquesta al camp no hi és;
que va passar pels pobles, banderes desplegades;
que és pujada a la serra. D'Artal, que nits passades
a Borriol lo duien. ¡No en volen saber més!
SEGON NARRADOR
I En Blasco, amb sa mainada, vers Borriol camina,
son fill per a sostraure de mora possessió.
¡No logra res del moro, que aquell castell domina!
que, ni a les amenaces ni ofertes gens s'inclina,
del valí de Borriana complint l’ordinació.
Lo trist pare se’n torna, dubtant si l’aliança
amb Hadrí més estrényer, o optar pel trencament.
Abu Seid li diu a En Blasco:
ABÚ SEID
Don Blasco, l’èxit del rei avança:
Doneu-vos ja a don Jaume i, amb vostra invicta llança,
fareu així el rescat d'Artal més fàcilment.
Fareu com jo amb ma filla, que tinc recomanada
del rei al cor magnànim, quan s'haja de rendir.
Ell no sols la perdona, mes, hàbil, l' ha lloada.
BLASCO D’ALAGÓ
És lo Rei hom de sort benaurada:
per fi a sa benvolència ens haurem d'acollir.
SEID ABÚ SEID
Anem, doncs, a don Jaume.
Com més prest vença els moros, més gran poder prendrà.
I de pau en los pactes serà clàusula forta
l’entrega dels fills nostres, que al valí molt importa
servar segurs, penyora que gran preu 1i valdrà.
PRIMER NARRADOR
I així, mentre raonen, ja són baix a la Plana:
als seus mainaders Blasco los mana desplegar,
los més forts a avantguarda, per si tropa forana
dels moros escolombren; i així, dret a Borriana
van baix un sol que pica, mes bufa el vent de mar.
Lo pare de Seidia segueix raonant d'ella;
Sa pujada a la serra no sap quin motiu té.
ABÚ SEID
¿Serà allò voluntari eclipsi de l’estrella?
¿O d'Artal per la pèrdua dolorosa querella?
¡Oh filla de l'ànima, tos passos vetlaré!
SEGON NARRADOR
En açò els d’avantguarda, retrocedint, la nova
a son cabdill li porten que ja han vist escarots
de moros, i fets presos alguns, han dit que es troba
Alí dins d'Almassora, juntant gran tropa nova
contra valí i sultana, motins fent i avalots.
Oint açò don Blasco trencar lo camí mana,
I per baix d'Almassora volar al camp cristià.
Tal volta el reforç troben de la host catalana.
¡En Blasco i Seid ja entenen l'exili de la sultana!
Allà vora migdia dins del Real són ja.
PRIMER NARRADOR
Les hosts diverses veuen del setge en grans faenes;
a la fredor passada segueix forta calor.
Al rei, Blasco es presenta, portant lleials ofrenes.
Lo Rei té, per a son súbdit, d'amor paraules plenes. Li diu:
JAUME I
¡Pendrem Borriana! ¡Compto amb vostre valor!
PRIMER NARRADOR
Moviments d'assalt pròxim, l'abans quiet Real aviven;
les caves subterrànies s'allarguen quasi als murs;
en curses i exercicis los assaltants s'activen;
mantells i pals i escales d'extrem a extrem arriben
del front d'assalt. Los càlculs del rei són ben madurs.
Un dia més, i assomen les caves acabades
sos ulls al vall, ulls negres, als moros espantant;
i envia el rei missatges als caps de les mainades, dient:
JAUME I
Cascú ses tropes que tinga preparades.
Demà, quan vindrà l'alba, la vila invadiran.
CRISTIÀ
¿Com ho fareu?
JAUME I
En les caves, cent hòmens hi metré.
Quan faça les trompetes tocar al rompre el dia,
veniu tots los rics-hòmens, cascú amb sa companyia;
los hòmens de les caves al mur los llançaré.
SEGON NARRADOR
Ve el ros matí, que porta del cel al món missatge
de llum i amor, i es pasma d'oir los forts clamors
de les marcials trompetes; llavors, del fosc hostatge
eixint los de les caves, assalten amb coratge
lo mur, que bé semblava desert de defensors.
No: l'anafil ja sona, de dins vigilantíssim,
com gall que, entrant rabosa, desperta el galliner;
i sis o set dels moros, corrents en temps brevíssim,
s' hi oposen, qui amb espasa, qui amb un cantal grossíssim,
que damunt deixa caure del qui ha escalat primer.
PRIMER NARRADOR
Aquest és Cornell Pere; d'aquell cantal s'escuda,
mes ans que dalt la torre es puga bé adreçar,
i desempellugar-se de tanta gent vinguda,
cinc colps amb almeixia, donats de mà forçuda
sent a les espinilles, que quasi el fan tombar.
PERE CORNELL
Amunt!
PRIMER NARRADOR
Bramuga impàvid, als altres que e1 segueixen,
Bramuga impàvid, als altres que e1 segueixen,
i prest per les escales i cordes van muntant.
L'escut a la mà esquerra, la dreta en alt brandeixen,
armada de l’espasa: lleons que s'enfureixen
contra els mastins que guarden ovelles sestejant.
SEGON NARRADOR
Però cent almeixies, al mur ja fuetegen
en negres punys nerviosos, de ferm sobre els escuts,
així un rodal de canyes, que al cerç es ventolegen.
Los escuts no ho aguanten: de treps i talls claregen.
¡Los assaltants no hi poden: o avall o són perduts!
JAUME I
¡Avant!
PRIMER NARRADOR
A les esquadres que apleguen lo rei crida,
aquelles dels rics-hòmens, que venen a bon trot.
En va, puix los que assalten, reculen de fugida
davall la pedrejada, que el mur llança enfurida.
Ferits o morts ¡ai! omplen no pocs del vall lo clot.
I així en sa bella aurora s'enfosqueix la jornada,
que de final victòria prometia un sol clar.
La host d'aquell mal èxit remou-se trastornada.
¿Fallà del Rei lo càlcul? No, que Hadrí a la vesprada
dos guasirs li enviava per rendir lo llogar!
GLOSSARI
Los
seus «volveren les costes» en fuita vergonyosa
Segons explica Garcia Girona, en una nota
a Seidia, «aquestes són paraules del rei
en la Crònica: “e metérem-los nós devant (als sarraïns
de la vila) e volveren-nos les costes tro a la barbacana”».
L’autor es refereix a l’acció que descriu
Jaume I al capítol 174 de la
Crònica. Un escamot
format per nou cavallers i pel mateix rei Jaume, durant el setge de Borriana, es
va posar davant les cledes (“e metem-los-nos denant”), mentre que el grup de sarraïns
que els havia amenaçat va voltar per les vores de la muralla, fugint fins a la
torre barbacana, que era la situada vora la porta de la muralla (“e
volveren-nos les costes entrò a la barbacana”) i els cavallers del rei els van fer
entrar per la barbacana a l’interior del recinte murat de Borriana (“e metem-los
per la barbacana a ins”).
