Cant vuité "Desmais i gallardies"

CANT VUITÉ

DESMAIS I GALLARDIES

Desmai dels assetjadors i ardiment dels assetjats. Lo torneig. Lo triomf d’Alí. Arribada de dues galeres per als cristians. Gran festa dins Borriana. Lo Ball Pla. Gosadia d’Alí i galtada que se'n du.

PRIMER NARRADOR

Dues llunes fa que Aragó assetja Borriana:

¡Un gran reialme enfront d'un llogaret!

I el gegant tot falseja de desgana,

mentre pren nou coratge lo xiquet.

Fa calor: juliol sa copa vessa

de foc des del cel blau: sort que la mar,

més blava encara, sos alens endreça

a la terra, i l’ajuda a respirar.

SEGON NARRADOR

Les hosts fa dies que en lo camp llangueixen

de desmai, des de l'erro del castell.

La lletja fam ja torna, puix fineixen

los queviures d’Orpesa i l'abast vell.

1 estenen sos esguards per aquella horta,

altres anys, mar de messes floreixent,

graner de Plana i Serra, ¡i ara morta!

¡i de sa terra ara els ve l'enyorament!

TOTS
¡Nostres messes!

¡La sega!

PRIMER NARRADOR

Tots s’exclamen,

los del Baix Aragó, també els serrans;

i el crit s’estén pel camp, i tots reclamen

deixar lo setge per quefers més grans.

En Jaume, que el coratge mai lo deixa

ni la fermesa gran de pensament,

no presta orella a la importuna queixa,

puix sap bé qui promou tal descontent.

SEGON NARRADOR

I lo setge segueix. Ara, baix terra

mana obrir caves per anar segurs,

i els fonaments cavant, fer caure a terra

los, d'altra forma, inexpugnables murs.

Hadrí, sabent açò, se sobresalta,

i admira ferm el rei aragonés,

puix exacta notícia no li falta

del desmai que en la host cristiana és.

PRIMER NARRADOR

I, cabdill de seny clar i diligència,

mentre a la defensa anima els seus,

envia al nou monarca de València

per més auxilis, diligents correus.

Per de prompte, Al-Hadrí tornar ordena

a aquells nocturns, afortunats torneigs,

que als cristians infligien grossa pena

de morts i bestiar pres en forts barreigs.

SEGON NARRADOR

També s'hi met a l'obra la sultana,

i, passat ja l'enuig d'aquell convit,

plaers projecta i al jovent agana

per tindre’1 a la lluita més ardit.

I als saraus, de la cort obre les portes.

Ses més guapes donzelles, en lo ball,

premi seran d'aquells que accions més fortes

duran a terme, o un excels treball.

PRIMER NARRADOR

 I aquells torneigs, que ara el valí renova,

ella mudar-los vol en jocs de amor.

I engisca els seus guerrers a fer la prova,

reptant aquells cristians de més valor.              

Un matí, a penes clarejant l’aurora,

los cristians veuen en lo mur ficat

un gran cartell de fatxa reptadora,

que aquest escrit arabesc té dibuixat:

VEU DE CRISTIANA

«Seidia és sens igual: sa bledania,

on es vullga, té el ceptre de l' amor:

Si algú ho nega, n' hi ha ací qui el desafia               

En lo camp a provar-li ho de l' honor»                           

SEGON NARRADOR

Gran remor se mou en tota la host cristiana,

la nova en escampar-se del cartell.

Los jòvens cavallers de més ufana

ja es disputen l'honor del repte aquell.

Puix veuen tots, darrere de tal repte

de la filla de Seid el cristià amant,

i de l'honor tots creuen que el precepte

los obliga a humiliar eixe arrogant.

PRIMER NARRADOR

I tots corren al rei a demanar-li

preferència en lo risc. Lo rei, prudent,

ja crida primer Blasco, a consultar-li

si en lo perill que corre Artal consent.

Mes lo pare d’Artal al camp no es troba.

Lo rei, cedint repropi al prec comú,

dels jòvens cavallers permet la prova,

i entre aquells més valents n'esculleix u.

SEGON NARRADOR

És jove el rei, i sap bé les cabòries

dels jòvens, i d’amors els pensaments.

I de vagar vol traure'ls, altres glòries

als ulls d'ells descobrint més resplendents.

En això ja amaneix, allà a la vora del camp,

frontera al mur, aquest lletrer és llegeix:

VEU DE CRISTIANA

«No de l'amor lo ceptre té eixa mora.

Ho mantindrà en lo camp un cavaller.»                  

PRIMER NARRADOR

Enviats d’ambdues parts parlamentaris,

han pactada una treva en los combats.

També estan nomenats los dos contraris

que en la palestra lluitaran tancats.

Pels muslims ho és un fill del sid d’Alcora.

Pels cristians, un de Pina el cavaller.

Si el primer té una llança aterradora,

no ho és menys l’asta dura del darrer.

SEGON NARRADOR

Pero Alí, lo d’Eslida, no es conforma:

vol ser ell de Seidia el campió.

I amenaça, si es fa d’una altra forma:

per bé de pau li és feta concessió.

I Artal, que inspirador del cartell era,

ara a l’ombra, impotent, s’ha de quedar.

Seidia no ha volgut de cap manera

de son amant l'afany autoritzar.

VEU DE CRISTIANA                                                

Planten los àrabs ja l’empalissada,

vora del mur, de pals ben punteguts.

I, a un extrem, un taulat de gran alçada

d'on los jurats sentenciaran seguts.

PRIMER NARRADOR

Aquests amaniments, tant dins com fora

de Borriana, provoquen gran maror.

Als de dins enardeix la glòria mora.

Enardeix als de fora el cristià honor.

I ve el dia dubtós.... un cel de glòria

de blau setí, cobreix terres i mar.

L’hora, les deu. Cascú somniant victòria,

los dos rivals ja són prests a lluitar.

SEGON NARRADOR

Los borrianencs los rojos murs coronen,

Seidia d'una torre el mirador,

amb sa cort. Prop la valla s'amuntonen

los cristians. Res del sol templa el rigor.

En açò, per la porta de València

ix l'orgullós Alí dalt son corser,

d'altres genets amb fúlgida assistència:

ell du perpunt d’aram baix l'alquisser.

Del camp del rei cristià, d’igual manera,

avança el fill de Pina airosament;

i quan són del palenc a la barrera,

les dues colles es fan acatament.

PRIMER NARRADOR

I entren a un temps dins de l’empalissada

amb formació ordenada i bell posat;

i de col·locació la sort tirada,

cada colla es retira al seu costat.

I queden los rivals sols, cara a cara,

refrenant dels seus poltres la inquietud,

i de la llança palpunyant la vara,

¡de ferro no embotat, mes puntegut! ...

Lo silenci, semblant a vent que corre,

llavors eixuga els llavis i el parlar;

i els ulls, girant-se, esperen de la torre

del fi mocadoret lo blanquejar.

Una mora de Borriana diu:

MORA DE BORRIANA

Ja es meneja en la mà de la sultana.                  

Llavors, un anafil fa ja el senyal:

los dos rivals, en actitud galana,

calant la llança i picant l' animal,

PRIMER NARRADOR

Arranquen, com lo vent, l’un contra l'altre;

i amb los ulls no han tingut temps d’aguaitar,

¡s’és fet lo topetó! ... i en bon combatre,

que és ferir-se on es pot hom escudar.

 MORA DE BORRIANA

¿Què ha passat? Dins l’espessa polseguina,

després del xoc, ¡no es veu bellugar res!

Mes prompte s’aclareix la terbolina,

i ¡ai! ¡ai!

SEGON NARRADOR

fa la gent, un munt veient només

dels genets i cavalls. Aquests garregen

volent-se alçar, renills fent de dolor.

Davall, ¡los lluitadors també forcegen!

TOTS

¡Sang¡ ¡Sang!

MORA DE BORRIANA

¡Mireu-hi la rojor!-

PRIMER NARRADOR

No, és l'eslidà que, alçant-se, va al de Pina,

i alfange en mà, li diu:  

ALÍ

¡Dona 't rendit!

PRIMER NARRADOR

Pina no es mou, ¡i entorn creix la badina de sang!

Si no és ja mort, és malferit.

Los cristians s’avolumen dins l’arena.

MORA DE BORRIANA

¡Es mort! ¡És mort!  

VEU DE CRISTIANA

Alí, lo vencedor, diu gallard:

ALÍ

¡Que ningú el toque!,

sots pena d’arriscar una mort encara pitjor.

PRIMER NARRADOR

Lo jurat, que ha baixat, talla el conflicte

fent apartar tothom. I, examinant

lo vençut, favorable veredicte

dóna a l'afortunat Alí triomfant.

En efecte, de llei és la ferida.

En l’amplària del pit oberta és.

Per a encarnar, la llança ¡oh, que enfurida!

hagué de foradar escut i arnés.

Alguns cristians reparen:

VEU DE CRISTIANA

¡Encara viu!

Puix respira: ¡portem-lo al camp!

ALÍ

Puix bona brega los jurats declaren,

entenguen tots que és lo triomf per mi.

 D'ací ningú no eixirà que no confesse

del cartell que he defés la veritat.

Si no vol que ma llança l’atravesse

com aquest infeliç entemenat.

Que tothom diga ací que la sultana

és la regina excelsa de l’amor;

i, qui de honrar-la més fervent s’ufana,

és qui per ella hui és el vencedor.

Vinga, doncs, a les meues mans l’espasa

d’eixe vençut; jo la duré en tribut

als peus d’aquella, per qui el cor s’abrasa:

¡que tampoc jo en amor sóc mai vençut!

SEGON NARRADOR

Tant arrogant ho diu, que prest li donen

l'acer de Pina; i llest ell, cavalcant

en son cavall, se n’ix. Llavors ressonen

al mur aplaudiments, com cel tronant.             

Los cristians, com tornant d’un nou Calvari,

lo cos del malaurat a mans duent,

van a son camp, a pas lent, funerari,

la mala sort del cavaller planyent.

Es troben amb lo bisbe de Tortosa,

dels primers sabedors del mal succés,

qui del morient al cap les mans li posa

i l’absol, per si viu encara és.

PRIMER NARRADOR

Lo rei, tot pesaròs, reté en sa tenda

de l'interfecte el pare atribulat, clamant:

CAVALLER CRISTIÀ

 ¡Oh Déu!, ¡d'una desgràcia horrenda

jo en sóc causant! ¡perdó pel meu pecat!

PRIMER NARRADOR

Damunt d'un catafalc, a l'altre dia,

lo cos del jove cavaller estés,

d' una missa exequial l'encens rebia,

fent lluminària al cel lo sol encés.

Altres, ben grossos, maldecaps apuren

el rei cristià; dels seus lo gran desmai,

los quals lo setge abandonar maduren...

Però, si apreta Déu, no ofega mai.

PRIMER NARRADOR

I vol Déu que al Grau de Borriana arriben dues galeres,

de Tarragona armades en lo port;

naus amb vianda a manta, aventureres,

amb que esperaven els patrons un guany fort.

Rep lo rei les galeres amb gaubança,

com present que del cel piadós li plou,

i retindre-les vol a tota ultrança,

mes que no tinga en sa butxaca un sou.

SEGON NARRADOR

Però els patrons d'ell al desig es neguen,

perquè molt l'armament los ha costat,

i que els deixe entornar al rei li preguen

per no perdre els diners que havien dat.

Fa el rei En Jaume:

JAIME I

Vós, En Bernat, i vós, En Pere Martell (noms dels dos patrons):

puix sou tals homes i honrats,

cal que jo espere que atendreu del rei vostre les raons.

Ans que partir d'ací per tota via

heu de guardar-li l’honra al vostre rei.

¿Per quant penseu que jo me'n partiria

sens pendre aquest lloc? ¡No, de cap llei!

Deixem a part lo dany i la gran honta

que jo hi pendria, com també ma host.

¡Que jo tinga mon regne amb virtut prompta

en mos pocs anys, i amb gran despesa i cost!

¡Que per això haja soferta resistència

d’Aragó i Catalunya contra mi!

¡Que haja preses Mallorques, i a València

entrant per aquest lloc!,

¡Que jo d'ací em llevàs! No ho faria,

però hauria de fer-ho, si no hi havia què menjar.

I us prec per Déu i nostra senyoria,

que no em vullgau tal honta i dany causar.

SEGON NARRADOR

Així parlà: raons de tal saviesa

bé mogueren lo cor dels armadors;

mes aquests no atorgaren sens promesa

de què e1 rei els daria fiadors.

I els mateixos patrons se n’escolliren

los dos Mestres del Temple i l'Hospital,

los quals fiances per lo rei eixiren

per dar als de les naus lo preu cabal.

PRIMER NARRADOR

No sens que els Mestres ans li requestaren

dels diplomes antics confirmació,

en los quals, de certs llocs que conquistaren,

lo rei N'Alfons els feia donació.

Lo rei Jaume no admet que açò ara es diga,

i Folcalquier, apart, li diu després:

HUG DE FOLCALQUIER

¡Diable! Estrany home sou: ¿a vós qui us lliga?

Digueu sí, i llavors no em façau res.

JAUME I

Hem de fer-ho, si aquest mot meteu en pacte;

però com jo sóc rei i mestre vós,

bo seria que hi fos altre en lo tracte,

sinó, en tot lloc recordeu d'açò entre ambdós.

PRIMER NARRADOR

I hagué així les galeres desitjades,

i al camp vingueren queviures per la mar,

i callaren les veus esvalotades

dins la host, i a la brega es va tornar.

SEGON NARRADOR

Tornant ara d'Alí a la grossa gesta,

tot gallard, del palenc com va sortir,

se'n va a la torre i a son peu junt resta,

i a la sultana així comença a dir:

ALÍ

 Feliç regina, de la terra glòria:

de vostra formosura al resplendor,

aquest vostre servent, brillant victòria

ha obtinguda en la lliça de l' honor.

Lo rumí, qui us vol pendre vostra herència,

ha pretés escarnir vostra beutat:

però humiliada queda sa insolència;

vegeu ací el trofeu: vós l'heu guanyat.

SEGON NARRADOR

I, açò dient, aixeca en alt l’espasa del cristià mort.

Respon-li amb veu gentil la sultana:

SEDIA

Contenta sóc romasa

de vostre esforç, Alí, que val per mil.

PRIMER NARRADOR

No diu més: esclafixen en palmades

tots los presents, i en llargues ovacions.

I, entrant el paladí, la gent a onades

de flors l’inunden, llaus i bendicions.

Es corre que Seidia vol fer festa grossa demà,

i a tots aconvidar.

Alí lo majoral ser-ne requesta,

lo qual plau a Seidia d’atorgar.

I lo primer que amb sos amics intenta

és un sarau a casa del valí,

en lloc d'aquell que contenció violenta

va frustrar del castell en lo festí,; diu Alí:

ALÍ

 Amics, conquistar vull la sultana,

tafanera que adora un renegat,

la flor de les donzelles de Borriana

duent-li als peus, i lo jovent granat.

Així vorà que aquell que ací domina,

no sols en lluites, sinó en fets d’amor,

és qui ha vençut ara en lo palenc Pina,

dels cavallers que té Aragó, el millor.

Seidia és gran beutat, i ha d’ésser meua;

si ella és filla d’emir, jo de alfaquí.

Mes vull que siga fina amor la seua,

i no violència qui la duga a mi.

SEGON NARRADOR

Els seus amics a osades l’aplaudeixen.

¿Quan la fortuna no té lisongers?

I per a empendre l'obra es desparteixen;

la guerra ara no apreta amb sos mesters

Lo valí, mentrestant, torna de fora,

on del càrrec les cures l'han tingut.

Ve de rependre els moros d’Almassora

i son corage alçar-los, abatut.

PRIMER NARRADOR

Qui no torna és Artal, que eixit havia

amb lo valí; s’hi queda de tinent.

Li ho va manar sa aimada amb valentia

per sostraure '1 del repte a un mal event.

Hadrí, que és fa explicar la il·lustre gesta d’Alí,

s’omple de gran satisfacció,

i atorga a gust aquell sarau i festa

i que al poble se’n faça partició.

SEGON NARRADOR

Creix, doncs, per punts i regna l’alegria.

Per la sultana els forns van dia i nit;

i en bots de vi i barrals de malvasia,

Hadrí lo goig del poble té amanit.

En això d'aquell jorn ve la vesprada,

de les finestres pengen cubertors,

nets los carrers, arcs mostren d’enramada,

del pa-en-oli se escampen les olors.           

PRIMER NARRADOR

¡Vinga dolçaina i anafils de guerra!

Que arreu sonen per orde del valí:

així dels cors tota paor desterra

dient: Vençut, se'n fugira el rumí.                         

Alí i amics, acompanyant les belles

borrianenques, florides com un prat,

ja s’encaminen en galants parelles

de Seidia al palau engarlandat.

SEGON NARRADOR

Va allí també la gent: lo lli i la seda

d’hòmens i dones embelleix lo cos;

i, com rusc d’abeller en la pineda,

de la plaça i palau brumeix lo clos.

En alt taulat les dolces xirimies,

als colps acompassats dels atabals,

i dels joglars festives poesies

los cors omplen de goig fins al rebals.

Unes mores de Borriana diuen:

MORA DE BORRIANA 1

Ja del palau s’obren les portes i ixen,

cistella al muscle, un bon colp de servents,

i altres amb grans barrals, i s’amanixen

a repartir a tots los concurrents.

Allí coques de llard amb sucre i oli,

monjàbenes, pastissos, reganyats,

cocs de panís: tot genre de pa-en-oli,

més exquisits quan més temps no tastats.

MORA DE BORRIANA 2

A cascú una ració, almenys, li aplega,

hòmens i dones, grans i xicotets;

i a augmentar lo delit amb que ho mastega

de vi blanc després vénen los gotets.

I és clar: amb la beguda, el Goig s’embriaga,

i a la Dansa ara es posa a festejar;

i a les gaites llogant amb bona paga,

Goig i Dansa ja es posen a dansar.

PRIMER NARRADOR

Alí i los seus veuen vinguda l' hora

de fer també son desitjat sarau;

i a ses aimies invitant alhora,

invadeixen les cambres del palau.

Amb veus altes aclamen la sultana,

que de la festa aquella serà el sol;

I ans no acaben los crits, ella ix, bledana,

de les seues serventes amb lo vol.

MORA DE BORRIANA 2

¿Heu vist Virgo en lo cel, en nit serena,

com de estrelles voltada resplendeix?

Així Seidia bella, beutat plena,

dels visitants als ulls atònits ix.

Vesteix de seda blanca llarga vesta

(és son color), cenyida baix dels pits;

I agracia amb perles ric turbant sa testa,

que, amagant los encants, fa als ulls ardits.

MORA DE BORRIANA 1

Als peus du unes babutxes primoroses,

color de rosa, recamades d'or.

Sa cara línies mostra més gracioses

ara que a penes es marceix son cor.

PRIMER NARRADOR

I als festius invasors ara avançant-se, Seidia diu:

SEIDIA

Anem tots fora; fem tots un ball pla.

¿No és bell que la sultana en plaça danse?

MORA DE BORRIANA 1

Sí, sí: la gent ho aplaudirà.

SEIDIA

Puix, dau-me, Alí, la mà,

 I el ball començarem.

ALÍ

¡Tant gran honor!-

SEGON NARRADOR

i, en eixir fora, ¡Déu!

Follia de vítols i llaors los rep a cor.            

 VEU D’HOME

¡Pas, pas!  

SEGON NARRADOR

los heralds criden, amb les vares

la gentada apartant,

VEU D’HOME

¡Feu rogle gran!

Los 1lumeners! ¡Los de les alimares!

¡Volem aquesta nit passar ballant!-

SEGON NARRADOR

Ja s’ha fet un gran rogle, i a rimeres

la gent; en mig del rogle, lo joglar.

Les parelles es busquen rialleres:

ells són qui a elles trauen a ballar.                     

I la dolçaina romp en pausat aire,

i la gentil parella empren lo ball;

¡Si es mira en fer-ho bé el garrit dansaire!

Mes encara que, armat, dalt son cavall.

PRIMER NARRADOR

Tres temps seguits igual i un de parada

fa la dolçaina amb senyoril compàs;

i la gaita modula una tonada

Que estreny eurítmia i joia en bonic llaç.

Unes mores diuen:

MORA DE BORRIANA 1

Los ulls tots són fletxats a la sultana:

¡Oh moviment graciós lo d'aquell cos!

Tres petjadetes breus i una de plana...

tres de avançar per una de repós.

MORA DE BORRIANA 2

I fent als peus graciosa alternativa,

quan alça el braç esquerre, quan lo dret;

mentre sa cara, que el somriure aviva,

més se embelleix amb un mirar baixet.

PRIMER NARRADOR

Darrere d'ells, garlanda en flor, que es trena,

parelles i parelles van entrant,

fins que la roda balladora és plena:

d' ells, los més, valencians són, gent galant.

Són valencians, la brava tropa aquella

que en socors envià l'emir Saian,

que en lo bon guerrejar són meravella,

i en lo bon festejar són un portent.

SEGON NARRADOR

Després de fetes quatre o cinc rodades,

la dolçaina emprén un aire més lleuger:

la garlanda, en corones separades

es desfà, i lo nou ball venç al primer.

En tal punt, la sultana es dessepara,

i de tornar-se 'n al palau fa acció;

se n’adona la gent, lo ball es para,

i d’amor se li fa nova ovació.

MORA DE BORRIANA 2

Alí, més salamer que mai, va amb ella;

darrere, de xiques tot l'estol de servents.

Seidia encara el du, a ell, de parella, com si digués:

SEIDIA

Així premio un valent.

PRIMER NARRADOR

Alí fa extrems galants: fins es decanta

d’ella a l’oït, segur que a dir-li f1ors:

ella es somriu, i ja al ficar la planta

dins lo palau, li parla ell clar d’amors.

SEIDIA

 Fins ací, tens llicència de parlar-me:

d'ací en avant, ni un mot.

ALÍ

¡Divina hurí, em morc per vós, clemència!

PRIMER NARRADOR

diu ell, i la segueix com foll arlot.

Ella, sense escoltar-lo, el pas apreta,

ALÍ

Flor de l’Edén, escolta 'm un moment

ací a part.

SEGONA NARRADORA

Ella es gira un punt inquieta,

i ell, tirant-se-li, un bes li dóna ardent.                              

 Pam!, ressona instantània una galtada,

que els àmbits del palau fa retanyir;

ALÍ

¡Bagassa!, estàs enamorada d’eixe rumí.                          

¡Jo als dos sabré ferir!

SEIDIA

¡No tolero d'un súbdit amenaces!

Ahir m’honrares, hui jo t’he honorat,

ALÍ

¡Jo faré que entre bagasses

sigues la més desjecta del mercat!

PRIMER NARRADOR

 Diu Alí i, pegant volta, se n’ix fora, i crida en passar:

ALÍ

¿Qui torna al ball amb mi?

PRIMER NARRADOR

Les cambreres, que esglai les descolora,

corren a sa senyora aconhortar.

 Ella, serena, enmig sa cambra estava,

despullant-se de robes i joiells:

allà fora la gaita més xillava

en tons més i més vius, sempre novells.