CANT PRIMER
L’ENCONTRE
Artal,
amb quaranta hòmens a cavall, ix d’Ares d’exploració cap a Culla.
Benassal. Encontre amb la mora Seidia. Artal, perseguint la mora, és
ferit per un dard i fet presoner d’aquesta, la qual s’enamora d’ell i se
l’emporta a Culla. Tornada dels expedicionaris a Ares. Gran host de moros, que
puja a deslliurar Ares. Batalla entre moros i cristians. Los moros apleguen a
les portes d’Ares, però no hi poden entrar.
PRIMER
NARRADOR
Costa d’Ares per
avall,
quaranta hòmens a
cavall
troten ferm, en
rompre el dia.
On los du
aquella alba incerta?
a un tempteig de
descoberta,
terra endins de
moreria!
Són guerrers
d’aquells peons
de Terol, que,
com lleons,
han pres d’Ares
lo castell;
Per ordre del
rei vingueren
una nit, i sorprengueren,
de matí, el
penyal aquell.
SEGON NARRADOR
Lo rei, per
cobrar lo lloc,
de Morella ha
anat fa poc,
i als peons molt ha donat.
Vol de guarnició
enviar-hi
al monjo guerrer
templari,
baix sa règia
potestat.
Puix al rei bé
que el lloc plau.
De València i
Regne és clau
que afalaguen sa
ambició.
Obrirà amb eixa
clau forta
de l’Idúbeda la
porta,
entre el Regne i
Aragó.
PRIMER NARRADOR
També Blasco,
matiner
en fer valdre
son poder,
a son fill hi ha
fet anar,
dient-li:
BLASCO
D’ALAGÓ
–Culla és ta
empresa,
la que el rei em
té promesa.
Sos camins vés a
explorar.
PRIMER NARRADOR
I a n’Artal acompanyant
són anats l’infant Ferrant
i d’arquers un
bell estol.
Ja amic amb los
peons d’Ares,
projecten braves
algares
pels llocs moros
del redol.
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
La primera és al
castell
de Culla, poblat
molt vell,
baluard del
sarraí.
A ella va
l’exploradora
colla que,
portals enfora,
se n’ix hui tant
de matí.
Tots de moro van
vestits,
despert l’ull,
vius los oïts,
per no caure en
emboscada.
Mes, davall de
la marlota,
porten tots capell i cota,
i l’espasa ben
trempada.
PRIMER
NARRADOR
Baixant
per fosc carrascal,
enfilen a
Benassal,
castell d’un
moro senyor.
Verda vall.
Enfront, gentil,
s’alça el boscós
Montcatil,
pare de fonts i
verdor.
Entre Ares i
Benassal,
tot és roca i
carrascal
–diu la dita de
la terra–
i és sempre
igual lo perill
al soldat, com
al cabdill
que per allí van
de guerra.
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
Lo perill a ells
no els retrau,
i a Culla,
alçada al cel blau,
van sense
tòrce(r) el camí.
Hala, hala,
costa amunt,
més boscam on
tot viu junt.
Pastorets ací i
allí.
ARTAL
–¡No trobem
moros armats
en aquests
menuts poblats
i castellets!
SEGON NARRADOR
–ells raonen.
I als pastors:
ARTAL
–Ací a la serra,
no heu vist més
hòmens de guerra?
PRIMER
NARRADOR
Ells fugen i no
responen.
ARTAL
–¡Ens coneixen
com cristians!
Guardem-nos
d’aquests serrans.
PRIMER
NARRADOR
–diu Artal.
ARTAL
–¡De Culla als
peus,
hem d’aplegar,
però alerta,
i l’orella ben
desperta!
SEGON NARRADOR
I trota davant dels seus.
PRIMER NARRADOR
Quan apleguen al Rivet,
Quan apleguen al Rivet,
d’herba i aigües lloc estret,
veuen hòmens i cavalls.
I, enmig d’ells,
una alta mora,
jove, hermosa,
com senyora,
amb escorta de
vassalls.
UN
MORO
–¡Al∙là us guard!
SEGON
NARRADOR
–fa aquella
gent,
que ells seran
moros creient;
però, descobert
l’engany,
giren gropa en
desbandada,
tirant d’esbiaix
ruixada
de dards, que
fan no poc dany.
Los dispara, amb
ull certer,
l’alta mora, que
el corser
munta com una
amazona.
Arrogant és sa
figura,
closa dins fina
armadura.
Capell guerrer
la corona.
PRIMER NARRADOR
PRIMER NARRADOR
No es guarda
dels dards Artal,
i un, que li
fora mortal
sens la cota, li
obre el pit.
¡Ai!, lo jove
ardit, no el sent,
car altre dard més roent,
dard amorós,
l’ha ferit.
Vers la bella,
nou Tancred,
es tira a galop
desfet,
cap a Culla
costeruda.
Mentrestant, sos
cavallers
de la mora als
pocs guerrers,
dispersats,
donen batuda.
SEGON NARRADOR
Però aquells indrets tement,
Però aquells indrets tement,
los cristians,
ben promptament
reculen al clar
del prat.
¿I el
cabdill?... ¡Qui sap a eixa hora,
perseguint la
bella mora,
enfosquit, on ha
parat!
Per saber-ho amb
certitud,
Ferrant bé que
ha corregut,
darrere d’ells,
sense espera.
Mes, los ha
perdut de vista,
I se’n torna amb
cara trista,
puix coneix
l’aventurera.
PRIMER
NARRADOR
Sap que ha viscut molt de temps
Sap que ha viscut molt de temps
del rei, son
pare, als harems.
I que li diuen
Seidia.
Que de naixença
és serrana,
però dubta si és
cristiana,
o si és mora, o
si és judia.
El que és ben
cert, això sí,
és que la criava
allí
Abu Seid com una
filla…
I en lo palau de
València,
de la reial
descendència,
pareixia la
pubilla.
SEGON NARRADOR
Cresqué bella i, amb orgull,
Cresqué bella i, amb orgull,
en ell,
l’infant, ficà l’ull,
cobejant ésser
sa esposa.
Mes, havent-la
ell rebutjada,
de la cort se’n
fugí, irada.
venjativa i
rancorosa.
Tot açò va
esdevenir
poc temps abans
d’ell eixir
desterrat cap a
Morella.
En moure’s ara
la guerra,
¿buscarà per
plana i serra
desfogar sa
ràbia vella?...
FERRANT
¿Deu saber les
noves grans
de Morella, i
als cristians
guerrejar voldrà
atrevida?
¿Com va en armes
i escortada,
per serrans, gent no domada,
prompta i brava
en l’envestida?
PRIMER NARRADOR
Així parla
Ferrant. En tant, clavat
lo dard al pit,
afuat,
corre Artal
seguint la mora:
Que si et tinc,
que si no et tinc,
se li’n fuig
sempre en un brinc
de sa egua
corredora.
I, enfosquit,
com va corrent,
que es dessagna
ni s’ho sent
pel forat de la
ferida.
Fins que el
novell paladí
cau en terra,
com un pi
que té la soca
podrida.
SEGON NARRADOR
Llavors la mora
ou lo tomb.
Ja de l’egua es
deixa el llom
i s’acosta al
desmaiat.
I, veient-se’l
tan hermós,
son pit dur i
coratjós
s’endolceix tot
de pietat.
Ja no pensa
dar-li mort,
sinó que afecte
més fort
que compassió,
la domina.
I, traient del
si una bena,
posant cara de
gran pena,
a curar-li el
pit s’inclina.
PRIMER
NARRADOR
Lo ferit ja torna en si
Lo ferit ja torna en si
i, veient-se
aquella hurí,
queda mut
d’admiració.
Llavors sona el
corn la mora,
i els vassalls,
de sa senyora
acudeixen al
grat so.
I, aplegant-se on ella està,
rendit veuen lo
cristià,
i ouen l’ama que
li diu:
SEIDIA
–Cristià, que
armes alevoses
contra els fills
d’Al∙là fer goses,
dóna’t ara per
captiu.
ARTAL
–¿Captiu?
SEGON NARRADOR
–ell diu,
encantat,
com si eixira
enlluernat
d’una hipnòtica
visió.
I de Culla a
l’alt castell
es deixa dur,
com anyell,
el que abans era
lleó.
Desconhortats,
los expedicionaris,
i a Ferrant fent
cabdill de la mainada,
la volta d’Ares
a tot córrer prenen,
de més força i
auxilis en demanda.
PRIMER
NARRADOR
Vindran a deslliurar lo fill d’en Blasco,
Vindran a deslliurar lo fill d’en Blasco,
viu o mort, mes
que sang los coste cara.
No tornen tots a
Ares; uns se’n pugen
al Montcatil
veí, gran atalaia
per a guaitar
més terra. Una mesquita,
al capoll alça
el braç de l’almenara.
Los cavallers
cristians allí sorprenen
uns sarraïns
que, abstrets, hi són de guaita.
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
Sense deixar-los
lloc a resistència,
en va els
pregunten noves de l’alçada
dels seus.
Mirades feréstegues, rabioses,
obtenen per
resposta a la demanda.
Però, els calius que veuen d’alimares,
ben clar los
diuen que, la nit passada,
s’han fet
senyals los moros de l’envolta,
I, potser, en
armes s’han alçat tots ara.
PRIMER NARRADOR
Sona un corn..
Aquells moros se’ls esmunyen
de les mans als
cristians que, toc d’alarma
judicant lo del
corn, la vista giren
al lluny… i allà
ataüllen, a la rambla
Carbonera, ¡gran
Déu!, ¡una host mora,
que puja rambla
amunt com la boirada!
No en volen
saber més: del puig se’n fugen
i peguen dret a Ares. La muralla
del lloc
l’infant amb los primers ja atenyen
i, quan d’Artal
los conten la desgràcia
als peons,
d’eixos braus la força tota
s’alça en peu, i
anar crida a la venjança.
SEGON NARRADOR
Ja formats ixen. L’hora és quan la costa
Ja formats ixen. L’hora és quan la costa
del dia el sol
ja venç, i va de baixa.
De cara a Culla
mouen, afanosos,
i, quan entren
pel bosc de la Solana,
fins ells aplega
la segona colla,
cridant:
UN
CRISTIÀ:
–¡Deixeu-vos
Culla! ¡Per la rambla
puja un núvol de
moros!
¡Mitja llegua no estan d’ací!”…
SEGON NARRADOR
D’hivern, quan
lo temps ràbia,
després que el
cerç sos esquadrons aventa,
i la mar
respon-li amb forta llevantada,
així, invadida
dels cristians la serra,
los responen los
moros de la Plana.
Eixa gran host
de moros que ara puja,
de la marina ve,
i de terra baixa,
d’Alcalatén,
l’Alcora, Artana, Eslida,
Vall d’Uixó,
Nules, Castelló, Borriana.
Cresta orgullosa
d’eixa onada d’hòmens
és Al-Hadrí,
cabdill de gran alçada;
sang berberesca
li bull dins de les venes,
i lo sol dels
combats daura sa cara.
Capità d’host
que, defenent lo Regne,
a nom i sou del
valencià monarca,
ha merescut, per
ses valentes gestes,
lo valiat de la
gentil Borriana.
PRIMER NARRADOR
Cinc esquadres
de mil baix ses banderes
porta Al-Hadrí,
barbuts i de sang brava.
Los cristians,
ben comptats, a mil no apleguen,
mes són guerrers
de no negar la cara.
L’infant Ferrant
i el capità almogàver,
que de Terol los
braus peons comana,
tenen col∙loqui breu i, de resultes,
donen als seus
les ordres de batalla.
SEGON NARRADOR
SEGON NARRADOR
No volen altre
tots, puix la gran turba
de sarraïns, no
els fa temor ni espanta.
Ja van volant,
llomes avall, com núvol
que en ses
alasses du la pedregada;
i prenent posicions damunt les Tosses,
los ballesters
ja escaramussen ara.
PRIMER
NARRADOR
Allà també d’Artal la robadora,
Allà també d’Artal la robadora,
que l’ha deixat
amb cura dins sa casa,
de Culla mou,
amb bon estol de moros,
per a engrossir
l’exèrcit de la Plana.
Carròs de neu
que, rodolant del cingle,
sargalls avall s’engrosseix, i tot ho arrastra,
passant Seidia,
a un crit se’n du dels masos
tots quants
poden brandir espasa o llança.
Al temps que
arriben d’Al-Hadrí a l’exèrcit,
aquest ja està
engiscat en la batalla.
SEGON NARRADOR
Arrogant, al
cabdill se'n va Seidia
i el lloc d'
honor i de perill demana.
La host, que veu
brillar aquella estrella,
parant-se un
punt, en crits festius esclata.
Ja el brau
cabdill, per prendre les altures,
llest, les dues
ales de la host eixampla:
Així com l'ona
de la mar, altiva,
corre amb mil
peus a conquistar la platja,
i, si amb un
escull topeta, eixampla els braços,
i, estrenyent-lo
fortament, se li acavalla,
així lo capità,
del centre de les tropes
pren lo govern i moure amunt els mana.
PRIMER
NARRADOR
Llancen davant l’esglai, com baf de pesta,
Llancen davant l’esglai, com baf de pesta,
i als cristians
se'ls apega aquella pàssia:
un esgarrif
només, que un moment dura,
puix el cabdill,
a crits, los encoratja.
Ja, espasa en alt, lluenta, junts es
tiren
corrent damunt
de la host mahometana.
¡Déu! ¡Quin desori
cel amunt se'n puja,
quan dels
coltells comença la borrasca! ...
La banda
esquerra mora ja es fa arrere,
deixant, de
morts estesos, llarga faixa.
SEGON NARRADOR
Però es refà ben prompte, puix Seidia
Però es refà ben prompte, puix Seidia
amb los seus
cullerans va a reforçar-la.
I lo primer, sos
ulls, per la visera
busquen los caps
de la legió cristiana,
i a ells
s'esforça en aplegar i atényer,
com si els
reptàs a singular batalla.
En aquell punt,
l'infant Ferrant eixia,
creuant la
rambla, a deturar l’altra ala
amb cent
arquers. Seidia e1 veu, i li entra
darrere i crida:
SEIDIA
–Atura't, si
l’espasa
no tens por de
medir ara amb la meua.
PRIMER NARRADOR
L'infant, oint l' insult, son cavall para.
La coneix, i
respon:
FERRANT
–Una femella,
que un fill de
rei la mate no es façanya;
mes, si
t'empenyes, et faré jo l’honra
de donar-te la
mort quan a mi em plaga.
PRIMER NARRADOR
Diu, i espolona
el poltre a les altures,
per on dels moros l'ala dreta avança.
Lo deixa anar
Seidia, i al cel jura
que aquella befa
ha de pagar-li cara.
I, tornant-se’n
al cap de l'ala esquerra,
als terolans
embroca amb nova ràbia.
SEGON NARRADOR
La lluita s'enfurisma: mostra tota
La lluita s'enfurisma: mostra tota
sa gran virior,
la host mahometana,
que du l'alé
d'aquells antics de Muça
i de Tarik, que
feren presa Espanya.
L’ALMOGÀVER
–¡Amunt!
SEGON NARRADOR
–als
seus ja trona l'almogàver:
L’ALMOGÀVER
–¡Bateu-vos, com
lleons, en retirada!
PRIMER NARRADOR
Hadrí,
a l'encalç, dos-cents cavalls envia
per les dues
vores de la blanca rambla.
Mes ja la costa
de repent s'empina,
del castell d'
Ares, gegantina escala,
i sos graons, per als cristians refugi,
als cavalls
moros els trenquen l'alenada.
SEGON
NARRADOR
Quan Hadrí aplega amb ses esquadres
Quan Hadrí aplega amb ses esquadres
i la grandesa de
la costa aguaita,
gros renec pega
contra aquell obstacle,
que la glòria li
pren de la jornada.
PRIMER
NARRADOR
Encara amunt a
sos peons d'Eslida,
criats de
l'Espadà a l'aspror geganta,
mana envestir
pels puigs de la mà dreta
per tallar als
cristians la retirada.
SEGON NARRADOR
Mes los cristians no són ramat de cérvols
Mes los cristians no són ramat de cérvols
fugint del
ballester que al bosc los caça,
sinó lleons
ferits en gran cacera,
que, si els
aventen gossos per la espatlla,
ara i adés es
giren i, amb les sarpes,
en desbudellen
dos cada vegada.
Així, aquells
eslidans prompte reculen,
els que la mort
no troben baix la grapa.
PRIMER
NARRADOR
La nit, que al dia curt se li apodera,
La nit, que al dia curt se li apodera,
li pren la llum
i son bullici apaga;
i el fred alé,
que a monts i valls envia,
és pregoner de
pròxima borrasca.
Los moros
desisteixen i se'n tornen
cercant recer
d’ençà la Montalbana.
Hi paren en lo
pla ses pardes tendes,
i encenen focs
de llenya de carrasca.
SEGON NARRADOR
Seidia, al cor portant la dura espina
Seidia, al cor portant la dura espina
que 1i clavà
l'infant, se'n va alterada
la nit a passar
trista a l'alqueria
de Benassal, on
com senyora mana,
de son disgust
tal volta aconhortant-se
amb lo record
del pres que a Culla guarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada