Claus del cant tretzé: "Martiri"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT TRETZÉ DE SEIDIA

El cant de l’alçament d’Alí i del dolor i mort de Seidia

El cant tretzé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «Martiri», tanca la història d’amor entre Artal (personatge històric) i Seidia (personatge fictici). Com diu el professor Joan Peraire en l’estudi «Seidia: història i èpica» (1991: 339), en aquest conflicte el personatge d’Alí «juga un paper importantíssim [...]. Contribueix així a donar verosimilitud a la història».

Al palmerar del voltant de Borriana, la batalla de la guerra té el seu reflex en l’oratge dels núvols del cel, «llançant foc i metralla/ de gros granís i pluja, i amb tant de poder, que esqualla/ dels combatents les ires, i els esbargeix l’esglai». Garcia Girona explica que la tempesta ha impedit els escamots musulmans arrecerats a Almassora de respondre a la conquesta de Borriana per la host de Jaume I. Blasco d’Alagó i els seus homes es refugien dins l’alqueria fortificada de Benadressa, contra la qual Alí organitza un assalt, però la mainada dels almogàvers catalans foragiten els sarraïns. El cadí d’Eslida fuig amb cent homes cap al castell de Borriol, que assalten per apoderar-se d’Artal, contra les ordres d’Al-Hadrí. Artal és lligat com un màrtir, és tret del castell «com a Crist de l’Hort», de manera que el grup s’encamina per la costa Garrofera cap a un paratge del palmerar de la Plana.

Al pla de Vilafamés, Seidia, que es dirigia a Borriana amb la vintena de cavallers cristians que ha alliberat a Culla, fuig de la trobada amb l’escamot que ha enviat Alí des de l’Alcora. Primerament, els cavallers defensen Seidia i s’enfronten als musulmans, però, poc després, la trobada amb Alí i deu homes fidels fa inútil la resistència. La sultana viu un moment de desesperació i intenta suïcidar-se llançant-se contra una espasa que branda un musulmà. El personatge de Seidia es transforma ara en una pura víctima. No és casualitat que Garcia Girona pose en boca de la jove el record de Crist: «¡Déu mort en creu al calvari!». Alguns cavallers cristians aconsegueixen de fugir a Borriana. Seidia esclata en plors, Alí li diu irònicament que avui serà el dia de la seues noces amb Artal i se’n riu de les seues invocacions cristianes. Després de beure unes tasses de sabà o vi blanc amb els altres sequaços, Alí ordena que munten Seidia sobre una mula, però, abans de pujar a la somera, la jove es cobreix amb un vel i pronuncia un breu discurs exculpatori, on accepta la seua mort i també la previsible d’Artal com a testimoni de la fe: «La sang dels dos martiri sagrat serà i corona/ d’un amor pur...». Els que seran els seus botxins queden un moment commoguts. La comitiva es dirigeix cap a la costa i veu la mar immensa per Benicàssim. Lluny de la Plana, la narració, d’acord amb un paral·lelisme cronològic, ens presenta l’ermità de Sant Pere de Galintort, que es lliura a la penitència de la flagel·lació, i postrat en terra «l’esperit se li desola/ en compunció infinita». El to de les paraules del savi ermità, quan demana a Déu estalviar el dolor i escarni a Seidia, evoca les angoixes de la Passió de Crist a l’hort de les oliveres: «Passeu-me a mi lo calze, que a ella haveu de dar-li,/ i l’ànima abatuda vulgueu Vós abeurar-li».

Mentrestant Seidia es mostra «triomfant de l’agonia», comparable a la de Jesús. Un genet avisa Alí que els cristians estan a prop. I totes les accions s’acceleren. El d’Eslida arranca violentament el vel de la jove i brama demanant a l’escamot d’apressar-se. En eixe moment Garcia Girona ens presenta un flash-back sobre l’acció de Blasco d’Alagó, que a l’eixida del sol ha abandonat Benadressa. Acompanyant de cent homes a cavall, també ha partit d’aquell lloc Abú Seid, que és presentat com a «lo gendre de Blasco». És curiosa aquesta al·lusió a la parella d’Artal i Seidia com a casats. El cabdill de la host morellana, manifesta ara una pretensió sorprenent: cremar «la selva de palmeres», que ocupa bona part de la Plana, entre Borriana i Orpesa, perquè és «un alberg de bandejats», i trampa per als cristians, que hi han patit «la insídia traïdora». Garcia Girona s’apressa a dir-nos que la idea de cremar el paratge l’ha concebuda sense saber que el seu fill i Seidia s’hi troben dins.

L’escena del martiri té una planificació molt cinematogràfica. Artal es troba ja lligat a un tronc de palmera, i Alí ordena que els arquers se situen al seu davant. Les fletxes llançades pels cristians ja volen prop d’aquells moros rebels. Amb suprema espenta, per evitar l’amenaça de caure en mans cristianes, Alí fa caminar ràpidament la mula de Seidia, a qui desmunta bruscament i agafa opressiva. Amb aire sàdic, agafa la jove amb una mà i li mostra el seu amor, Artal. La impressió que rep Seidia és profunda, i –desesperada- cau morta d’un atac de cor. A l’altra mà Alí du un punyal i ordena als arquers que disparen sobre el cavaller. Però, alhora, una altra sageta, d’un arc cristià, ja vola cap a ell i el mata travessant-li la gola. Llavors hi arriben els homes d’en Blasco, que ataquen els musulmans, fins que es rendeixen. Quan arriba el cap de la host, Artal ja ha aconseguit deslliurar-se de les lligadures i, mig despullat, corre cap a la morta. Garcia Girona ens presenta una versió versemblant del que ha passat: «Cap fletxa li han clavada/ los ballesters d’Eslida: lo tronc sol han ferit!». Artal abraça fortament el cadàver i brama desesperat. La ira que sent la desfoga sobre el cadàver d’Alí, a qui li clava diverses vegades el punyal al cor, enmig d’un «accés feral». Les paraules de Blasco d’Alagó, ara que ja ha desaparegut el perill de la relació del seu fill amb Seidia, són de compassió, ara que Artal manifesta el seu desig de morir. Després d’un profund gemec, el jove amolla el cadàver i es atés pels cavallers, que comproven que no ha estat ferit. El cos de Seidia, impressionant de bellesa, és dipositat sobre un escó cobert amb pi i palmes. Li junten les mans damunt del pit. El fet que el rictus desesperat dels llavis s’haja desfet provoca admiració. Un cristià opina que «Amor l’ha morta». En aquell moment tan emotiu, Blasco és informat que Seidia era cristiana, Artal continua amb la idea de morir i «com lleó gemega». Per fi, el separen del cos i tots marxen cap a Borriana. Als darrers versos d’aquest cant, Garcia Girona torna a les personificacions dels sentiments en la natura -bufa el vent fresc i suau, les palmeres «llurs verds palmons inclinen en to de melangia»- però el final suggereix un dia radiant, clara metàfora del triomf del cristianisme: «la mar ja no és boirosa, ja és blau aquell migdia,/ un dels més blaus i esplèndids de sol i fresc oreig!...»