Seidia: capítol
emés el 14-6-13
Entrevista a Teresa Esteve
1.- L’any 1928, l’escriptor valencià
Ernest Martínez Ferrando qualifica l’aparició de Seidia, publicada el 1920, com «el major esdeveniment literari en
la república de les lletres valencianes des dels dies del patriarca Llorente»
Joaquim Garcia Girona: Preàmbul de
Seidia
Lectors estimats, escolteu-me:
Era jo encara un estudiantàs de
llatí, i vaig fer uns versos, en castellà, a un lloc pintoresc de la meua vila,
en los que feia eixir una princesa mora. Allò era un brot bordissenc, però
esclatava sense dubte a l’escalforeta de certa exaltació de sentiment per la
terreta nadiua, i no com se vulga, sinó d’enyorança de les seues glòries
antigues.
Aplegat jo a home, i a capellà,
aquell entusiasme havia fet tota sa pujada i del tot em posseïa.
2.- Has afirmat, Teresa, que l’obra Seidia va molt més enllà de l’enyorança
històrica, i que Garcia Girona, desoint els consells d’un poema de Llorente, que
data del 1865, desitja reviure el passat com a fonament de la identitat
valenciana.
Lo gran rei en Jaume, sos cavallers,
ses valentes mainades, les glorioses hominies que en nostra terra executaren, i
lo mèrit cent vegades més gloriós d’haver-la repoblada de cristians, tot me
tenia corprés i enamorat i desitjós d’enamorar-ne als nostres coterranis.
La història d’aquell cicle de
glòries, fonament del nostre gran poble del Regne, l’hagués jo volguda vore en
totes les mans; hagués volgut que la mateixa Crònica del rei en Jaume fos familiar vora la llar encesa de nostres
cases, ressonant ses heroiques contalles en aquella llengua, que és la nostra
d’avui, dins l’ànima de nostra raça, com alguna cosa consubstancial a la
mateixa.
Llavors vaig i penso: «Eixa història,
si jo la poguera escudellar en lo motle dels versos, és a dir, a modo de
romanç, i en nostra clara llengua valenciana, tal volta aconseguiria que els
abellira als meus paisans del Maestrat i de la Plana, en lo que d’esta nostra terreta parla dita
història, i en fessen menjada en les seues vetlades casolanes».
3.- Has
destacat la minuciositat i el rigor històric de Garcia Girona, i el fet que
l’autor eixampla o retalla el temps segons la importància que vol atorgar als
fets exposats.
Cavallers: lo pensament sempre corre
més que les cames. Mamprenc los versos, i tan a penes començats, sentisc en les
meues carns la fiblonada del mirar enutjat de la Poesia. Me n’entrava,
atotinat i irreverent, en lo sagrat de la deessa. Nostra Reconquista era una
epopeia, i no havia de ser cantada com romanç de cego, sinó a so de trompa. Ja
me’n tornava arrere, quan caic en lo compte que la Crònica
del Rei ja ho era de per si una cançó èpica. A mi no em calia més que ficar-la
en vers, més o manco estirat, i obra feta. Majorment per quant lo punt de vista
des del que jo volia enfocar los personatges, i lo camp d’acció en què havia de
menejar-los, no era extens l’un, ni allunyat l’altre: lo período des de la
presa de Morella tro a la de Borriana, des de gener a juliol de l’any del
Senyor 1232.
Emperò: ¿em daria la Crònica
en eixe espai de temps un nucli d’unitat d’acció, que m’era necessari?... Al
remat no vaig tindre més remei que inventar-lo de mon propi, i vaig donar forma
i ser a Seidia la protagonista, qui amb la trama senzilla de ses amors fora aquell
aglutinant de la unitat fins a un punt de cohesió i d’interés, que, en quant li
fos donat de bona ventura i encert a l’autor, pogués sa creació omplir l’obra i
posar-li el nom.
4.- Teresa Esteve: has afirmat que
l’obra Seidia té un gran to poètic,
inusual en l’època. Això però, l’autor afirma no haver dedicat atenció especial al nivell mètric, perquè escrivia el
llibre per a «la gent del poble i no per als erudits».
¿Quedaven així vençudes totes les
dificultats? Ficat en lo ball tenia jo de ballar, que en lo meu cas vol dir, anar
tro al fi. Los cànons dels mestres, la seua manera de poetitzar, encara que a longue, tenien de ser observats. Jo
havia de metre-hi alguna cosa de deus ex-machina
i d’aquells motius més típics de les epopeies. I com no anava jo a inventar la
pólvora, vaig i empro lo motle d’algun que altre dels mestres, i, fugint lo més
possible del servilisme, me faig amb eixes peces que m’eren necessàries. Açò
dóna raó de la introducció del fetiller Ariel, de la bruixa Boia, etcètera.
Algunes, no obstant, que pareixeran
imitacions, tals com la correguda de bous del cant cinqué, no ho són, sinó
meres coincidències.
5.- Sobre Seidia has escrit que «Garcia Girona pretenia escriure un llibre
popular i popularitzador, i amb aquest fi bastí una obra que connectara amb la sensibilitat
del poble».
Aquests procediments, aquest estil,
naturalment, fan despendre de l’obra una ferum d’antigor i de cosa sabuda, que
als entesos no els pot saber a gust nou. En descàrrec haig de dir que, a l’acometre
jo un assumpte medieval, creguí honradament que no podia adaptar-li altra forma
interna que la d’altres obres de pareguda naturalesa d’aquelles edats. Me
pareixia fer al cas allò de l’Evangeli: «Ningú fica d’un vestit nou un pedaç en
un vestit vell: i si no, de segur que esgarrarà lo nou, i al vell no li vindrà
bé lo drap tret del nou». Entenia jo que Seidia
devia de ser un llibre escrit com ho hauria estat en lo temps dels fets que
narra, salva la llengua, que en sa forma antiga la nostra gent no l’hagués
entesa. En remat i conclusió: jo escrivia este llibre per a la gent i no per als
erudits, i a la gent tot li sap a nou
6.- Has afirmat que ni la Renaixença valenciana,
ni el valencianisme a les comarques de Castelló expliquen suficientement l’origen de Seidia.
L’origen, per tant, ¿deu estar a l’ambient de la Renaixença catalana a
Tortosa, encapçalat per un grup de capellans escriptors?
Ara dos paraules sobre la llengua. Seguisc
lo consell cervantí, i use de la que vaig mamar amb la llet, la serrana del
Maestrat. La que essent colorada i endurida del serení de nostres muntanyes, és
cortesana i dolça al tebi oreig de la perfumada platja de València. Per açò,
perquè és una mateixa, no l’escric ací tan aspriva i ferrenya com la parlem al
Maestrat, sinó que li faig pendre posades i caigudes com les de la Plana i la mateixa capital
de nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels
noms, avui al Maestrat quasi desterrades, i la forma simple del pretèrit
indefinit (vingué, fon, féu), també d’allí desapareguda. Més encara: no he titubejat
ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció
íntima que, siga lo que es vulga de les modalitats de la llengua del nostre
gran rei dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú; i és llei
obligatòria i tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa
unitat lingüística i literària que encalçaren en lo segle d’or de les nostres lletres.
No dec deixar de dir que els raonaments que fan los personatges, si són en escenes
i situacions preses de la Crònica, los pose sempre,
en quant és possible, en vers, en les mateixes paraules i modismes d’aquella; i,
quan no en són, los ajuste quant puc als raonaments de la Crònica.
7.- Teresa Esteve: has parlat sobre Seidia com «un model d’obra renaixencista, un model d’obra de la Renaixença» i com «una obra excepcional dins l’entorn poètic
de l’epòca».
Has dit que a Seidia es reivindica el patriotisme i la identitat valenciana, una
tendència que prové de la
Renaixença, i que Garcia Girona exalta.
En quant a la forma i diversitat de
metres, de què en faig ús seguisc allò de pictoribus
atque poetis d’Horaci. Més que quatre camins, encara que no hi fico lo
signe de la dièresi a les vocals que no fan diftong deuen pronunciar-se separades,
com ho demana l’índole de nostra llengua; de lo contrari, lo vers se llegiria
curt. Tocant a l’ortografia, com no tenim encara normes definitives, uso la que
al meu entendre és millor.
Per fi: van per a cada cant algunes
notes explicatives dels llocs del text més necessitats de clarícia: tot en
gràcia dels menys sabedors de les coses de nostra terra i història.
Senyors lectors: si busqueu en este
llibre coses noves i exquisides de gran emotivitat, ja haveu llegit prou. Però
si vos trobeu amb paciència per a refrescar la memòria de coses velles de
nostra comarca, que no per ser-ho velles deixen de ser hermoses, i justipreuar
lo que per amor a eixes coses de sa terra i de sa llengua ha treballat i suat
un que no va nàixer poeta, tireu per avant. L’autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada