Cant tretzé: "Martiri"

CANT TRETZÉ

MARTIRI

Alçament sediciós d'Alí. Assalt a l'alqueria de Benadressa. Contramarxa a Borriol, on segresta Artal i fa dur-lo al bosc del Palmeral. S'apodera també de la sultana, quan tornava de la serra, i se l’emporta al mateix bosc. Blasco, creient els moros emboscats al Palmeral, ix amb sa host a botar foc i destruir la selva. Hi aplega al cor al temps que Alí i los seus, havent lligat Artal a un tronc, van a assagetar-lo als ulls de Seidia. Aquesta, a tal vista, mor d'un cobriment de cor. Mort d'Alí. Desesperació d'Artal. Conducció del cadàver de Seidia al camp cristià.

PRIMER NARRADOR                

Dos jorns després, en l'ampla del Palmeral garriga,

los horrors de la lluita de nou s'hi eren citats:

puix d'una banda els moros, que amb l'eslidà fan lliga,

de l'altra, gent d'en Blasco, gent brava sens fatiga,

front a front s'espessien, com núvols carregats.            

Emperò los vers núvols del cel, que a gran batalla

també s'avolumaven, volant pel blau espai,

de sopetó ja tronen, llançant foc i metralla

de gros granís i pluja, i amb tant poder, que esqualla

dels combatents les ires, i els esbargeix l'esglai.

SEGON NARRADOR

Poder, que aquell dels hòmens i núvols venç fortíssim

és lo que núvols i hòmens ha trastornat: lo sol,

que, els jorns darrers, ses grenxes de foc, del front altíssim

estarrufant, l'Apol·lo de l'Olimp antiquíssim,

la terra l'ha alterada de l'un a l'altre pol.                     

Així los falla als moros lo crit de rebel·lia

alçat dins d'Almassora, per la causa d'Alí,

contra el valí i sultana, ¡notats de felonia!

Si els elements no, en Blasco bastava en aquell dia

per a desfer dels moros semblant cisma i motí.

PRIMER NARRADOR

En Blasco i ses esquadres, desfeta la tronada,

se'n van a Benadressa, mas prop de Castelló,

o siga, una alqueria, pel rei fortificada

després de la victòria del capità Montcada,

la nit que els moros feien de viures conducció.

Allí dins son reducte la nit passar proposen.

Los rep qui allí comana, l'intrèpid Assalit:

refan sopant los cossos, que tots seguit reposen ...

Mes Alí, a qui ses turbes desobeir no gosen,

fer-hi un assalt los mana, passada mitjanit.                

SEGON NARRADOR

A eixa hora ja los moros, ullant com llops per fora,

errant per la malea, los ulls com foc rosents,

assalten l'alqueria, per tots costats a l’hora;

ja avança, ja recula l’onada assaltadora

segons va la defensa dels cristians combatents.                    

Aquests, de prompte, amollen, la tanca és aplanada;

la brega en les tenebres és lluita cos a cos.

Los clams i udols de ràbia, rompent la nit callada,

¡qui sap on aplegaven! Tal volta la mainada

dels catalans va oir-los... puix prompte, de socors

al mas setiat volaren algunes companyies

d'invictes almogàvers, guardians d'aquells camins.

Dels moros lo desori bé diu les valenties

dels combatents que apleguen... S’acaben les porfies

d'assalt, i vençuts fugen i errants los sarraïns.            

PRIMER NARRADOR

I on és Alí? ... Fa estona que, abandonant la brega

s' ha destés amb cent hòmens, camí de Borriol.

Lleuger, en menys d'una hora del lloc al mur aplega,

i al guarda de la porta, d'astúcia armat li prega

per a ferits de guerra sopluig baix de trespol.

Lo guarda el rastell obre, l'agarren i emmordassen:

I en mut tropell tots entren: entre ells Ariel hi va.

Aquest i Alí a la porta del caid ferm escridassen.                 

Altres encenen falles. Lo caid ix: l'amenacen

que lliure Artal.

CAID

Sens ordre no, per Al·là!                                   

PRIMER NARRADOR

Llavors los dos l'embroquen: ell, d'un tall d'almeixia,

lo cap al mag Ariel ja li obre, cridant:

MORO

¡Ací, tens, traïdor!

ARIEL

¡Ajuda a mi!

SEGON NARRADOR

Als seus crida Ariel, l'eslidà, i l'alcaidia

corrent al caid assalten, amb clams i tropelia;

el caid i els seus defenen, mes cauen amb honor.

D'Artal la cambra troben. Li diu Alí:

ALÍ

Amic, anem afora.

jo et porto l'ansiada llibertat.

SEGON NARRADOR

Artal, als crits deixant-lo la son ensopidora,

en lo llit, refregant-se los ulls, mig s'incorpora,

i, Alí veient, diu:

ARTAL

¡Déu! ¿no tens de mi pietat?

ALÍ

¡Sí, germà, sí!                                  

PRIMER NARRADOR

I amolla burlona carcallada

son rival implacable. Diu després:

ALÍ

¡Lligueu-lo!                                     

PRIMER NARRADOR

Artal fa per llevar-se del llit gran bracejada:

en va, que al coll li tiren de corda una llaçada

i deu punyals li amostren: ha de donar-se pres.

Traient-lo, com a Crist de l' Hort, del castell ixen

i amb gran silenci baixen al vell camí reial.

Alí, impacient, ses òrdens als seus dóna.

Escullen trenta cavalls, i el pobre pres arramblant,

partixen per Costa Garrofera, tot dret al Palmeral. 

Alí té, en l’espessura d'aquell bosc, un paratge triat,

on als seus mana portar lo rival pres.

Ell, deixant-se la força, sols amb vint de coratge,

sens esperar al dia, camí amunt pren viatge

cap al solcat de sendes Pla de Vilafamés.                    

ALÍ

¡Ara, a pillar-la a ella!

SEGON NARRADOR

Los diu amb ses ullades,

enceses de goig feréstec, brillants en la foscor. 

I les cavalcadures picant a les illades,

tots a bon trot caminen, i les potes ferrades

d'aquell barranc los ecos desperten trists a cor.

segueix dient Alí, el d’Eslida:

ALÍ

No pot tardar la fembra,

que enyora massa el mascle: ¡ha! ¡ha! ¡prompte el tindrà!

Uns quants allà allargueu-vos, a tapar-li l’eixida,

si va per les Useres a l’Alcora de fugida:

Jo amb deu vull esperar-la, si ve per mig del Pla.             

PRIMER NARRADOR

¡Déu del cel! En efecte, aquella nit baixava

la nova convertida, dret al camp d'Aragó.

Una vintena d' hòmens amb armes l’escortava:

aquells cavallers jóvens, que a Culla ella guardava:

sols s'ha aturat dos dies, després sa conversió.

En va han intentat detindre-la sa gent, plorant de pena,

i lo vell solitari. Ahir, de bon matí,

son Benassal deixava ben trista mes serena.

¡Sa casa i bella pàtria de grats records tan plena!

Seidia trista exclamava:

SEIDIA

¡Déu meu! ¿no em tornareu ací?

SEGON NARRADOR
I sos ulls, que tenyien d'enyor aquell paratge,

com pinta amb sos raigs tebis los cims lo sol ponent,

los bells camps contemplaven de rossos blats i herbatge,

los castellets, les llomes vestides de boscatge,

i de sos ulls dues perles rodaven suaument.                

En aplegant a Culla, son feu i senyoria,

goig de tornar-la a veure li mostren los veïns.

Los cavallers deslliura, que allí en presó tenia:

SEIDIA

¡Germans, ja sóc cristiana!

¡Lo cel m'envia per a la pau dels hòmens, cristians i sarraïns!

PRIMER NARRADOR

No creuen el que ouen aquells vint jóvens presos,

semblant-los bell ensomni la nova llibertat.

SEIDIA

Vindreu amb mi a Borriana: sí, no estigueu suspesos.

Jo i lo rei vostre prompte estarem entesos

i morirà la guerra en mans de l'amistat.   

PRIMER NARRADOR

En caure el dia mouen, alegres, vers Borriana,

de llibertat los aires bevent amb gran alé.

Primer, vergonya els veda parlar-li a la sultana,

sabent com ella és filla d'emir, ¡i ara cristiana!...

Mes ja se li ofereixen com germans en la fe.

SEIDIA

Quan serem a la Plana, pot ser trobem partides

d'alguns moros de guerra, qui alçats són contra mi.

Farem via per sendes escondides.

CAVALLER CRISTIÀ

A vostra persona seran murs nostres vides.                         

PRIMER NARRADOR

Portant eixa conversa fan a bon trot camí.                           

Fan camí en les tenebres per costes i vallades,

les que passà Seidia pujant a Benassal.

I allà, quan les Cabrelles en l'alt són empinades

del cel florit, i mengen ses flors de llum gemades,

de Vilafamés entren al Pla i camí reial.

¿I no et vol Déu que, a eixa hora, corria l'avançada

dels d'Alí a les Useres pel Pla obert, de gaidó?

Algun brogit degueren oir, puix fan parada.

MORO

¡Al·là ah bar!

MORO 2

¡Al·là és gran!

SEGON NARRADOR

Per salut criden a l'arribada dels cullerans.

Responen aquests d’igual acció, i la sultana

afig resolta quan los d'Alí pregunten:

MORO 2

¿Qui sou? ¿Cap on aneu?

                

SEIDIA

¡Som moros de pau!                                          

PRIMER NARRADOR

I, sense més paraules, al cavall mitja volta

li fa pegar, i trenca, corrent a brida solta.

Los vint cristians que porta com la mestressa fan.

SEGON NARRADOR

Si abans baixar pensaven pel camí de l'Alcora,

ara tot dret enfilen la vall de Borriol.

Los eslidans, dubtosos primer, ja sens demora

darrere d'ells arranquen. En aquell punt, l'aurora

d’argent amb sa rialla del cel templava el dol.

Los d’Alí criden:

MOROS 1 i 2

¡Traïdors! ¡Rumís! Els muslims no fugen.                  

PRIMER NARRADOR

I més los cavalls toquen, i encalcen els cristians.

Aquests al galop corren, i tot combat rebutgen.

Però de sobte assomen Alí i sos deu, que pugen,

¡i eixir-se'n ja no poden d'aquell cercle d'alfanges!

ALÍ

Pareu-vos!

SEIDIA

Jesús, valeu-me!

Valents! Prest defenseu-me!                                                 

PRIMER NARRADOR

Diu Seidia a sa quadrilla,

I tots traient de beina l'acer, que enfurit brilla,

els enemics embroquen, per a obrir-se camí.

¡I com a fondo es tiren! Ben prest, mitja dotzena

d'àrabs malferits tomben amb infernal clamor;

mes entren per darrere d'aquells primers la dena,

i Alí diu llavors:

ALÍ

¡Caceu-la! ¡Va ella!                                                     

SEGON NARRADOR

A gola plena crida,

i als qui la guarden combat amb gran furor.

Ella a matar-se es llança contra l’alfange contrari,

abans que caure viva d'Alí baix lo poder.

La fan presa.

SEIDIA

¡Déu, mort en creu al Calvari!

PRIMER NARRADOR

Los seus, caiguts o presos, algun pot escapar-hi

i córrer a Borriana, lo cas a fer saber.

De Borriol les crestes llavors lo sol ja dora.

La presa en plor esclata. Alí, amb fingida veu

diu lo castel1 mostrant-li:

ALÍ                                                                                      

¡Mira el niu de qui enyora

ton cor sense esperança!...

No; que mà benfeitora l' ha tret,

per a tu, lliure: ¡la boda avui fareu!

SEIDIA

¡Jesús, misericòrdia!                                          

ALÍ

¡Dimoni! ¿Gemecs d'estil rumí?

No et valdrà de ton pare la hipòcrita vilesa.

Companys: ¿oïu la casta, com son bordeller resa?                  

PRIMER NARRADOR

Ells, amb bestial riota, fan cor d'ella al botxí!

ALÍ

¡Mal llamp del cel t'encenga! Mes no: fora amenaces.

¡Si és hui ton més gran dia! ¡Beguem a ta salut!

PRIMER NARRADOR

Segueix Alí. S'afonden de sabà bones tasses.

¡Si li en fan a la màrtir, de befes i carasses!

De sobte Alí, ple d'ira, diu:

ALÍ

Movem amb promptitud!

Al llom acavalleu-la d'eixa mula saguera,

i feu-li quatre escorta, mereix bé tal honor.

La ruta us és sabuda, la costa Garrofera.

¡Vaja! fes bona cara, que ton promés t'espera,

I no està bé li portes les perles de ton plor.                 

SEGON NARRADOR

I la costa emprenen al sol ixent de cara.

Seidia, humil, es lleva del cap lo cabasset;

son vel plegat desdobla, per tapar-se la cara.

Mes ans d'aquesta guisa son cor a Déu declara

i per davant protesta de mort o altre malfet:

SEIDIA

Oh Crist!, tard la llum vostra dins l'ànima és entrada.

Quin mal he fet? ... Emperò, ¡la mort voleu de mi!

Voleu-me, a exemple vostre, escarnida, immolada.

Déu meu! jo no sóc digna de gràcia tant preuada.

Que en mi enter s’acomplisca vostre voler diví!

Muslims: no tinc cap culpa. De mort o d'altre ultratge

que em vulgueu fer, protesto davant del ver Al·là.

És cert, m'he fet cristiana. Si el jurat vassallatge

per ço em negueu, ¡almenys ma honra i alt llinatge

no profaneu! ¡La ira divina em venjarà!

Jo em clamo del segrest d'Artal ... Res se me'n dóna

que a ell i a mi d'infàmia lo fang al front tireu.

La sang dels dos martiri sagrat serà i corona

d'un amor pur... I feta, com a sultana i dona,

eixa protesta, em callo fins que seré amb mon Déu!                   

SEGON NARRADOR

Amb fort gemec Seidia es calla, i als ulls lo vel es tira

Sos botxins un punt queden vençuts de l’emoció.

La costa ja dominen: immensa allà s'obira

la mar per Benicàssim: boirosa, no respira;

d'ahir li dura encara l'enuig i irritació.    

ALÍ

 ¿Què, les mixorreries d'aquesta us fan caldor?

SEGON  NARRADOR

L’eslidà un renec pega notant los seus com callen.

I ells que, vil casta, prompte de tot l'honest davallen

al fondo de lo infame, de nou ferm s'encanallen contra la pobra:

els punxa son amo insultador.

La màrtir en fort èxtasi de dolor recollida,

pareix no conturbar-se d'aquell embat d'infern.

I ve un moment que exclama, amb veu mig desfallida:

SEIDIA

¡Déu meu! ¿i quina és la joia que així em té posseïda?

PRIMER NARRADOR

I amb un lleuger somriure mostra aquell goig intern.

Des d’ahir que per ella l'asceta de la Mola

de Galintort, angoixes de mort està passant.

Postrat, la cara a terra, l'esperit se li desola

en compunció infinita, mentre son cos immola,

en sanguinós martiri, sa espatlla flagel·lant. 

ERMITÀ DE GALINTORT

¡Déu de pietat!, vulgueu estalviar-li

tota dolor i escarni, puix no té culpa, no.

Passeu-me a mi lo calze, que a ella haveu de dar-li,

i l'ànima abatuda vulgueu Vós abeurar-li

¡de vostre Bé i Bellesa, amb un raig de visió!

PRIMER NARRADOR

Boia també, i domèstics cristians de l'alqueria

de Benassal, tots preguen, plorant desconsolats,

veient fer al sant home; los ou Déu, puix Seidia

serena es torna, immòbil, triomfant de l'agonia

que no paren de dar-li, cruels, aquells malvats.

De prompte un genet moro, pujant a la carrera,

arriba per darrere:                                                       

MORO GENET

¡Que ve prop lo rumí!

ALÍ

¡Mal llamp! ¡Dona perduda!                                

¡Toqueu de pressa! I alça’t lo vel tu, mixorrera,

¡que no et lliure ni Crist de veure el teu mal fi!               

PRIMER NARRADOR

I tira-li sarpada, i el púdic vel li arranca,

mes los cabells, desfent-se, li formen millor vel.

ALÍ

¡A pressa més!                                                   

PRIMER NARRADOR

Bramuga. I avall en marxa franca

ja són al pla: de palmes al bosc poquet los manca.

Los rumís dalt assomen, movent-se al blau del cel.

ALÍ

¡Correu uns quants al nuvi a pendre-li albixeres!

PRIMER NARRADOR

Alí es mofa, l’entrada del bosc quan passen ja.

I vergada a la mula, i a prendre les dreceres.

Visió de les pilastres a nucs de les palmeres …

¿Què s'ou?... De banda dreta, brogit obscur, llunyà...

ALÍ

¡Al galop!                                       

SEGON  NARRADOR

Alí brama, i més furiós vergueja

la mula de Seidia... Del cor del Palmeral

pe1 dret ja no els separen ni dos trets de bassetja.               

Allí en un rodal ample, on la selva es clareja,

los primers d'Alí guarden, lligat, el pobre Artal.

Aquell soroll s'acosta... D'en Blasco és la mainada

que el Palmeral esburga, seguint ja son senyor.

Anit els deia don Blasco als seus,

Passada dels moros l’envestida:

BLASCO D’ALAGÓ

¡Aneu! féu una breu sonada,

que lo nou dia una obra veurà de gran rigor.          

PRIMER NARRADOR

I a punta de sol, ràpids, han deixat Benadressa;

també és partit lo gendre de Blasco amb cent cavalls

vers Borriol, per vores del lloc a fer travessa.

D'en Blasco les esquadres a l’espessor revessa

del bosc són aplegades, amb hores i treballs.

Anant los ha dit Blasco:

BLASCO D’ALAGÓ

Cremar vull, i arrasar-la

la selva de palmeres, alberg de bandejats.

Allí, qualsevol feta, los moros amagar-la saben;

allí la insídia traïdora preparar-la...

¡Ai! ¡los cristians cent voltes com hi han caigut errats!

De segur que les turbes d'aquesta nit, hostatge

han pres de la gran selva dins lo misteri fosc.

Anem, oh braus, a traure'ls, pegant foc al boscatge.

Desfem-los la mallada; que mai més lo passatge

de Borriana a Orpesa ens tanque ja eixe bosc.                     

SEGON NARRADOR

Açò el cabdill magnànim de la host morellana ha dit,

la contramarxa d'Alí sens sospitar,

ni molt menys l'infortuni d'Artal i la sultana.

Los seus, per vàries sendes, lo bosc per la solana

han entrat, foc i ferro metent a aniquilar.

I aquest lo brogit era que tant Alí torbava,

que més per punts creixia de rames al soroll.

Puix Blasco, afinant l'esme, més pressa als seus donava...

Alí, agarrant la mula de sa innocent esclava,

i son coltell de beina traient, de ràbia foll, ronca:

ALÍ

¡No eixiràs viva, si ací eixos cans apleguen!               

PRIMER NARRADOR

I en açò uns quants que vénen:

MORO

Senyor, havem lligat Artal a un tronc;

¡però ja ens entren rumís!

ALÍ

¡Que arquers s'apleguen

enfront d'ell, i que aguarden!

PRIMER NARRADOR

Alí diu. Ells dobleguen,

tornant-se'n a tot córrer a aquell brosquil sorrat.                     

En tant esquincen rames, de la mort missatgeres,

sagetes dels d’en Blasco, volant d'ací i d'allà;

los qui ja han vists los moros pels fraus de les palmeres,

i voltar-los intenten, com caçadors de feres.               

Alí, amb suprema espenta, ja llança dins del pla

aquell de meitat selva la mula de Seidia.

Bramant, desmunta a aquesta i agarra-la opressor,

i son amant mostrant-li, que al tronc lligat gemia, li diu:

ALÍ

¡Mira'l!

SEIDIA

¡Ai! ¡Artal meu! ¡No!                                         

PRIMER NARRADOR

¡Un ai!... l'aire esgarrant, fa via...

És d'ella, ¡que es torç, morta d'un cobriment de cor!

Alí l'aguanta, i alta la del punyal mà dreta,

crida als arquers, mostrant de Blasco al fill.

ALÍ

¡Tireu-li!                                                   

SEGON NARRADOR

Alí no parla més: cristiana, d'arc venjador, sageta

li travessa la gola ... La Mort, groga careta li posa,

i cau per sempre d'Eslida lo cabdill.         

En açò ja d'en Blasco los hòmens invadeixen

lo lloc de totes bandes, los moros acaçant,

que, mort son cap, no aturen; los d'Alagó els fereixen

i cerquen i acorralen, fins que tots es rendeixen:

del bell triomf d'en Blasco trofeu valuós seran.

Aplega el cabdill ara: los seus ja allí es congrien.                 

I ¡oh vista! Artal solt veuen córrer mig despullat

vers la morta, en qui encara ells reparat no havien,

i llest alçar-la en braços. Corpresos, no porfien

preguntar-li ¿qui eres? ¡ni aquell cadàver amat!

PRIMER NARRADOR

Lo pobre amant, al vore en les mans d'Alí sa aimada,

tal tremolor de nervis son cos tot ha invadit,

que ha trencades les cordes de sola una estrebada:

i al crit d'Alí «Tireu-li!», cap fletxa li han clavada

los ballesters d'Eslida: lo tronc sol han ferit!

¡Moments d'embarg los d'ara! Mut, groc, grenyut, terrible,

Artal al bell cadàver es lliga amb fort abraç.

Per fi romp. I el blanc dels ulls movible girant amb ira, brama:

ARTAL

¡Seidia! ¡Morta! ¡Morta!

¿On estàs tu, Alí, monstre horrible?

SEGON NARRADOR

No gosa ningú dir-li:

CRISTIÀ

¡Mort lo tens ací detràs!

SEGON NARRADOR

Mes ja Artal se n’adona i, al braç sempre la morta,

damunt d'Alí ja es tira, i arranca-li el punyal.

ARTAL

¡Assassí! ¡Assassí! ¡Assassí!                                   

SEGON NARRADOR

I més prompte que es conta, vibrant en sa mà forta,

cau-li sobre el mort l’arma, i al cor li obre gran porta .

¡Molt costa a Artal retraure'l d'aquell accés feral!

Don Blasco en tant desmunta, i anant al fill de cara, li diu:

BLASCO D’ALAGÓ

Fill meu, ¿així ara et trobo de malmés?

¡I amb eixa mora! ¡I morta!

PRIMER NARRADOR

Lo fill a ell s’encara

i fit a fit lo mira... De foll mirada clara...

Fins que respon al pare aquestos mots només:

ARTAL

La mort vull, senyor pare; car sóc culpat sens mida.

BLASCO D’ALAGÓ

¡Oh, fill! No, ¡tot clemència sóc hui, i compassió!

ARTAL

¡La mort! ¡La mort demano!                                         

PRIMER NARRADOR

Amb l'ànima enternida llavors Blasco l'abraça.

Lo fill pot dar eixida per fi a un gemec fondíssim:

li agarra reprensió i amolla la difunta.

Tots en socors es tiren.

Li aparten lo cadàver... Després de grans treballs,

lo tornen a la vida. Son cos atents regiren

per si és ferit: res troben..., ja sos esperits respiren...

un llenç al cos li volten, i moriscs abrigalls.

En tant allà a una banda lo cos de la difunta

en bell escó estenen de pi i de palmes fet.

Damunt del pit la màrtir ses belles mans ajunta,

de sa carura encara la gràcia no tresmunta,

i el rictus de l'¡ai! últim dels llavis s'ha desfet!

Admiració en les cares de tots los presents posa. I es diuen:

CRISTIÀ

¡Així era de noblesa i beutat

d'Artal l’enamorada! ... ¡Oh primerenca rosa!

SEGON NARRADOR

I recordant l’escena de sa mort misteriosa, exclamen,

en veure Artal lligat:

CRISTIÀ

¡Amor l'ha morta!

SEGON NARRADOR

Don Blasco, quan quiet deixa son fill, allí s'acosta, dient:

BLASCO D’ALAGÓ

¡Oh infortunada! per fi en mes mans et veig.

Pagada has amb usura de ta culpa la costa.

Però vassalls, acaben de dar-me la resposta

que era cristiana: infanta va rebre ja el bateig.

ARTAL

Caveu una ampla fossa, ¡que hi càpien dues persones!

¡Soterreu-nos a tots dos!

A nostres fronts cenyiu-nos les fallides corones

de nostre desposori; del temps entre les ones,

¡un etern bes baix terra serà nostre repòs!                  

SEGON NARRADOR

I  Artal, açò dient, es tira damunt de la llitera,

sens que impedir-ho puguen los que hi són avinents.

S'abraça amb la difunta, ja blanca com la cera:

i com lleó gemega, qui perd sa companyera,

llançant, mentre tots callen, al cel sentits laments.

Per fi ja los separen, i a Borriana fan via.

Tots ploren... Les palmeres, del vent al remoreig,

los verds palmons inclinen en so de melangia;

La mar ja no és boirosa, ja és blau aquell migdia,

un dels més blaus i esplèndids de sol i fresc oreig!