Claus del cant dotzé "Gallardies i desmais"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT DOTZÉ DE SEIDIA

El cant de l’atac definitiu de Jaume I a les muralles de Borriana

El cant dotzé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «Gallardies i desmais», representa la culminació de la trama al voltant del setge de la Borriana musulmana. L’acció se situa en la segona quinzena de juliol del 1233. L’obra representa la població sense el lideratge de la sultana Seidia i sense Artal, mentre que Alí, l’enemic declarat de la parella, es dedica a conspirar des d’Almassora i prepara la venjança.

El cant s’inicia amb un bell paral·lelisme de gran bellesa entre la batalla de la terra i la “batalla” de dos bàndols de l’oratge, al cel. «Si el cerç amolla, mou-se borrasca plovedissa», produïda pel «xaloc i africans vents», també en el bàndol de Borriana l’absència del lideratge dels protagonistes fa que, metafòricament, canvie el vent, de manera que «l’alé guerrer s’aviva dins de la host cristiana».

Jaume I destaca com el gran protagonista de l’ànim en el setge de Borriana, «lo rei no perd coratge, per dalt de la feblesa dels seus». També a l’inici del cant, Garcia Girona ens presenta un diàleg del rei amb dos personatges al·legòrics, la Glòria, que evoca els valors polítics («tu ets pastor de pobles»), i la Consciència, que li parla de la religió («que tu lo braç de Déu ets, sa llei has d’escampar»). El rei, després d’aquest moment de reflexió, decideix fer un darrer esforç per acabar el setge. Li diu al seu oncle Entença que a la nit anirà a les cledes situades prop de la muralla de Borriana, on creix l’alarma. Al Hadrí, líder solitari de la vila, explica als seus que ha somniat que un cristià important hi accedia per túnels i que, amb el cap, trencava el trespol de la seua cambra de dormir. Llavors, en el somni, preguntant a aquell personatge, ha sabut que era Jaume I. Quan Al Hadrí ha desembeinat l’almeixia o espasa per atacar l’espectre, aquest ha desplegat tot el cos, «corpenta esgarrifosa de ferros erissada!». Garcia Girona explica, en nota a peu de pàgina, que «aquesta llegenda corre de boca en boca encara avui a Borriana». Aquell somni justifica que ara el borrianenc anime l’escamot («rabera de braus óssos») per atacar l’audàcia del rei, que ara es troba tan a prop.

Jaume I està acompanyat només per nou braus cavallers catalans, i la manca de lleialtat dels nobles fa que la resta de la host es mostre com a passiva. Es produeix un combat entre el rei i Al Hadrí, que Garcia Girona relata amb detall, amb algunes metàfores sorprenents, com la de la destresa de Jaume en l’ús del glavi o espasa «més que elefant sa trompa quan riny en temps de zels», o les imatges sobre l’esforç guerrer del rei («son cos sembla agrandar-se, fosc núvol que pedreja quan són airats los cels») o sobre els nou braus catalans («la borrasca dels nou, que ferm colpegen»). Hadrí recula, però torna aviat amb més ànim i llavors Garcia Girona presenta una nova metàfora sobre les onades de la mar que xoquen contra roques: «Com alça la ressaca/ sos colls més violents després que amb esculls topa,/ ja cau com cataracta damunt la turba mora/ que aventa i esbandeix». Els homes d’Al Hadrí «volven a les costes en fuita vergonyosa», és a dir se’n tornen a Borriana vorejant les costes fins arribar a la porta oberta en la torre barbacana. Tot seguit una gran pluja de fletxes cau damunt dels cristians, que es protegeixen amb els escuts. I ara apareix un fet d’honor. El rei es descobreix dues vegades el cos buscant ser ferit, per poder abandonar el setge sense ser acusat de claudicació en la lluita. Ariel, el morabit, és llavors al mur, i un dard és disparat certerament cap al coll del rei, però és desviat per un fet sols atribuïble a un miracle: «Per què no va tocar-lo? ¡Segur que el desviava/ l’arcàngel Sant Miquel!».

Blasco d’Alagó es un altre dels absents en el setge de Borriana. Es mostra només capficat per la sort del seu fill Artal, i per això, segons l’autor de l’obra, manté una «lliga misteriosa amb Al-Hadrí» i va fent una «guerra vagarosa» per fer de pont entre els dos bàndols en lluita per Borriana. A fi d’aportar-li un nou tret d’humanitat, es diu que el rei Jaume veu bé l’absència d’en Blasco, que en va intenta alliberar Artal, pres a Borriol. Abú Seid, pare de la sultana Seidia, recomana a Blasco que siga fidel a Jaume I, per aconseguir de rescatar Artal més fàcilment. Tots dos tornen a Borriana i coneixen que Alí, dins d’Almassora, prepara la guerra pel seu compte, «juntant gran tropa contra valí i sultana, motins fent i avalots». La divisió en el bàndol musulmà és clara i, doncs, la derrota segura.

El gran cant dotzé de Seidia acaba amb la descripció de l’atac final de la host del rei Jaume I a Borriana, que segueix ben de prop la Crònica. La tàctica és d’atacar els musulmans a través dels túnels que s’han construït fins als murs. Després els guerrers catalans, amb Pere Cornell al capdavant, escalen els murs de la vila, «lleons que s’enfureixen/ contra els mastins que guarden ovelles sestejant». Els musulmans responen a l’assalt amb una enfurida pedregada i la host del rei Jaume ha de retrocedir... «Fallà del rei lo càlcul?», es pregunta Garcia Girona. No, era la darrera resistència d’una vila ja sense suport exterior. Al Hadrí envia dos guasirs per a retre el lloc al monarca catalanoaragonés.