Claus de l'epíleg: "Triomf"

CLAUS DE L’ACCIÓ DE L’EPÍLEG DE SEIDIA

La rendició de Borriana i l’eixida els vençuts  

L’epíleg de Seidia de Garcia Girona, titulat «Triomf», clou l’obra amb la història de la rendició de Borriana al rei Jaume i. La fi del setge hom pot semblar poc heroica, acostumats com estem a gestes de fantasia cinematogràfica. Però aquest era el sistema de conquesta medieval quan s’intentava prendre una vila murallada. La mateixa ciutat de València tampoc no va ser conquistada, sinó que també es va retre al rei conqueridor, per a gran desil·lusió dels nobles del seguici, que no van poder saquejar-la....  

Garcia Girona, l’autor de Seidia, empra a l’epíleg versos d’art major, el decasíl·lab de tradició catalana, per a descriure aquell moment de grandesa del monarca. L’hora és d’un dia d’or, «amat del sol», es fa «l’espera en alt silenci solemnial», les hosts estan formades a rengleres, amb llances on «la llum rialles fa». Envoltat de bisbes i prohoms es troba el rei Jaume i:  «Com esplendix sa rossa gran figura/ dalt del cavall! De porpra extens mantell/ cobrix sa espatla, i la cavalcadura». Marcant un interessant contrast cromàtic, de caràcter simbòlic, el poeta ens explica que la comitiva dels vençuts, amb Al Hadrí al capdavant, van «d’amples sedes vestits de baix color».

És el moment dels grans gestos polítics. El breu discurs del valí al rei manifesta una gran emotivitat: «Rei poderós, preneu ma vila amada;/ Al·là ho decreta: us dono un paradís./ Deixeu-me anar-me’n lluny d’esta contrada/ per a plorar ma sort infortunada; però empareu tant de muslí infeliç!». El rei és mostra magnànim i reconeix la dignitat de l’oponent -«En aquest seti us sou cobert de glòria/ fent la defensa amb guerrejar lleial»-, i demana a Al Hadrí que abrace la llei cristiana, justificant-se en el fet que des de «los savis temps de l’antigor/ senyorejà esta terra valenciana». L’exemple de Seidia acceptant el cristianisme és invocat ara també com una mena d’argument de prestigi o autoritat.

Guiats pel rei, Al Hadrí, l’exemir Abú Seid i els seus fills visiten la tenda on es troba el cadàver de Seidia, entre cirials. Tothom, el pare i germans i el líder de la Borriana vençuda, viu un moment de plany. Però el comiat demostra que no hi ha reconciliació, ni amistat possible: Al Hadrí rebutja l’abraçada d’Abú Seid, que amb el nom de Vicent s’ha passat a les rengleres del cristianisme. El valí de Borriana agraeix al rei la seua proposta, però li manifesta fidelitat al profeta Mahoma. En el moment de partir, Hadrí abraça Artal, fins ara aliat de bàndol, i el seu pare Blasco, amb qui ha intentat conspirar contra el rei Jaume. Després l’autor de Seidia ens relata com tot el veïnat de Borriana, set mil habitants segons l’obra, «portant cascú en fardell/ los béns que pot» s’encamina cap a Nules, és a dir cap a l’actual Vilavella. La diada és la vespra del 25 de juliol, en què es celebra per primera vegada a la nova Borriana la festivitat de sant Jaume. Els ulls de Garcia Girona, com els dels personatges, s’adrecen cap al cel: al migdia, el càntic de lloança a Déu porta la mirada cap al cim de l’alminar més alt, on lluu la creu de Crist. Aquest triomf del cristianisme marca el final de l’obra.

Aquesta idea, ben discutible, és la que fonamenta el concepte de reconquesta i la ideologia de la continuïtat entre els regnes musulmans i els cristians, que tanta fortuna ha fet en textos d’antics cronistes i d’historiadors romàntics. De quina reconquesta podem estar parlant quan la conquesta de Jaume i crea una societat nova? Cristiana, europea i de llengua pròpia catalana. Evidentment, aquell concepte només es manté a partir del fet religiós de considerar que, abans de l’època musulmana, la població de València s’havia cristianitzat. L’afirmació va ser qüestionada per historiadors especialistes en el tema, com ara Enric Llobregat o Mikel d’Epalza. No podem oblidar que bona part dels famosos mossàrabs valencians, és a dir cristians, van marxar amb el cap de mercenaris o condottiero castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, i la resta van abandonar València acompanyant el rei aragonés Alfonso el Bataller, en la generació posterior al Cid. Segons sosté Mikel d’Epalza, els mossàrabs valencians eren cristians immigrants o transeünts, no pròpiament un element protegit en un enclavament sinó una diversitat de gent, oficialment estrangers. El concepte de reconquesta, doncs, es va considerar com una justificació ideològica de la croada contra l’islam, però és insostenible com a concepte històric.

En la nostra opinió, Seidia és molt més que una epopeia del triomf del cristianisme en el país dels valencians. Però tenim la hipòtesi que la conjectura sobre l’existència significativa d’una població cristiana i de parlar romànic abans de la conquesta de Jaume i, a la Catalunya i al País Valencià musulmans, es troba en el fons de la ideologia lingüística i cultural de Garcia Girona. El cristianisme i les parles neollatines explicarien, segons el gran poeta de Benassal, la unitat profunda de la llengua parlada a banda i banda del riu Sénia, del català que en aquelles comarques de frontera política històrica s’ha manifestat sempre tan unitari. És per això que en el fons Seidia és, alhora, un homenatge a la fe cristiana i un autèntic cant d’amor a la pàtria comuna de catalans i valencians. Esperem que a l’autor d’aquella obra magna, al gran Joaquim Garcia Girona, li arribe, per fi, l’hora merescuda de la glòria.